Víctor Manuel: "Tot d'una m'he convertit en l'assot de Pablo Iglesias"

BarcelonaEl cantautor Víctor Manuel (Mieres del Camino, 1947) ha reprès la gira del disc Casi nada está en su sitio que va haver d'interrompre a causa de la pandèmia. Una de les parades és aquest divendres a l'Estadi Olímpic, dins del cicle Cruïlla XXS.

La gira coincideix amb la reedició dels discos que vas fer amb Philips als anys 70. ¿Aquest repertori es filtrarà en els concerts?

— No, perquè no té gaire sentit. Forma part d’un període meu a cavall entre la música i la política més urgent... Volia reeditar tot aquest material perquè estava descatalogat. Són nou discos, i només n’hi ha un i mig més o menys conegut.

Quin és aquest "un i mig conegut"?

— El primer que vaig fer amb Philips, que tenia cançons com Quiero abrazarte tanto i María Coraje. Vaig començar tenint grans èxits amb aquesta companyia i vaig acabar amb grans fracassos perquè al final no venia ni un disc. Per això quan els vaig explicar què pensava fer després, no em van creure, i llavors vaig anar a CBS i vaig editar Soy un corazón tendido al sol (1979).

De totes maneres, hi havia material bastant poderós políticament, com el disc Cómicos (1975).

— Sí, hi ha material molt curiós. Algunes cançons portava quaranta anys sense escoltar-les. I de sobte quan vaig tornar a escoltar-les vaig pensar: "Hòstia! ¿Però això ho he fet jo? Com ho vaig fer? I per què?" Tot eren preguntes. Són un reflex d’aquells anys meus, personalment molt satisfactoris, i musicalment una mica desastrosos en el sentit que no em menjava un torrat; feia cançons, però a ningú no li importava.

¿I per què creus que passava això?

— A veure, no em queixo perquè anava fent i sempre trobava la complicitat de gent, com ara companys teus dels mitjans escrits i parlats, però això no significava que tingués un públic majoritari. I així, tota la resta, la bastida, se'n ressentia.

I et va afectar molt la censura?

— Fins i tot em va afectar quan no estava polititzat. Van començar a prohibir-me cançons el 1969, i llavors jo no tenia cap idea política al cap. Vaig començar a tenir clar què passava en aquest país quan vaig anar a Amèrica l'any 70. Fins llavors res, era com si per la meva boca parlés el telenotícies, l'oficial. No estava gens polititzat. Va ser després, quan vaig anar a Mèxic, l’Argentina o Xile i vaig trobar-me amb gent de l'exili, que no en tenia ni idea que existien, i vaig començar a lligar caps. Si hagués passat per la universitat ho hauria après tot abans.

Sovint s’explica que als anys 80 la cançó d'autor va perdre el favor del públic i que va ser arraconada pels poders polítics. En canvi, a tu et va anar molt bé als 80.

— Sí, a mi em va anar molt bé. Primer, perquè vaig saber capgirar la situació jo mateix. Vaig trobar un camí alternatiu. Feia cançó d'autor, però molt electrificada i molt ben produïda. Vaig gravar a Itàlia, a Londres... De tota manera, en aquella època seguien fortíssims cantautors que s’han mantingut fins al present com Joan Manuel Serrat i Lluís Llach. La gent que sabia com fer les coses va seguir funcionant amb més o menys efervescència. Periòdicament es recorre als cantautors: primer se'ls enterra i després se'ls desenterra. Recordo que quan vam fer Mucho más que dos, el 1994, el titular a tot arreu era "Tornen els cantautors". No havíem marxat enlloc, i els que estaven tornant eren Serrat, Joaquín Sabina, Miguel Ríos, Antonio Flores, Manolo Tena... Algú va decidir que el titular era que tornàvem els cantautors.

Com ha anat aquest any tan estrany i horrible?

— Per a mi ha sigut un any horrorós en el sentit que aquesta inactivitat forçosa en què hem estat m’ha afectat molt. Quan va arrencar tot això vaig pensar que seria un període curt, i que seguiria fent les meves cançons, però en realitat no he fet absolutament res; no he obert la funda de la guitarra i tampoc he escrit res. Res. Ha sigut una mica desastre.

Kiko Veneno explicava fa uns dies a l'ARA que estava molt content amb la campanya de vacunació, perquè demostrava que quan ens ho proposem fem les coses bé.

— Sí, quan ens ho proposem ho fem bé. Un problema que sol tenir aquest país és el desordre. Tinc la sensació que quan rasques una miqueta en determinades coses, a sota només hi ha ronya. Però amb la vacunació la veritat és que tot ha anat bé. Quan em van posar la primera dosi de la vacuna em va agafar una eufòria... Vaig sortir com una moto, em menjava el món. Veure la sortida del túnel et dona ales i moltes ganes de treballar i de fer coses.

Fer coses en un sector, el de la música en directe, en què la pandèmia ha tingut un impacte molt seriós.

— Terrible.

Creus que el ministeri de Cultura ha estat a l'altura de les circumstàncies?

— No, però tampoc penso que hi pogués estar a l'altura. El ministeri de Cultura té tan poc a fer ja en aquestes històries... A banda que està descentralitzat, tot just s'ocupa de fastos, cerimònies, premis nacionals i poc més. Potser sí que es podia haver fet alguna cosa més en algunes qüestions. Per exemple, per què no vacunar els actors que estan representant funcions? Ho sé per la meva filla, que porta fent teatre pràcticament des dels tres mesos de la pandèmia. Quan van dir que vacunarien els futbolistes, vaig pensar: "Em cago en Déu, ¡què és això de vacunar els futbolistes, cony!" La gent del teatre porta no sé quants mesos fent feina i ningú ha trencat una llança per ells. I pels músics encara menys, perquè no hem tingut possibilitat de tocar enlloc.

En altres països d'Europa es refereixen a Espanya com Eldorado perquè pràcticament ha sigut l’únic país que ha mantingut l'activitat cultural oberta.

— Sí, l'estiu passat ja es va poder tocar en alguns llocs, però jo hi era molt reticent. Podia haver fet algunes cosetes, però és que no podia tocar tenint davant gent amb mascareta. Ara ho he acceptat, i endavant, amb mascareta o amb el que sigui, amb tapaculs, i anirem tocant esperant que se solucioni aquesta anomalia en què vivim.

Fa uns dies vas ser tendència a Twitter per unes declaracions sobre Pablo Iglesias a La Sexta...

— Sí, tot d'una m'he convertit en l'assot de Pablo Iglesias, cosa que no tinc cap intenció de ser. El que passa és que no he parlat bé d'ell, perquè no puc parlar-ne bé, evidentment. Em van preguntar i el primer que vaig dir és que em semblava molt antic tot el que feia. I que era un bocamoll, i això ho he pensat sempre. Els que venim de la militància i del PCE coneixem bé aquesta mena de personatge, el torracollons a les reunions. Però alhora vaig dir una cosa que he intentat transmetre per compensar, que l'existència de Yolanda Díaz al govern em sembla infinitament més interessant que la de Pablo Iglesias, en el sentit que sí que em sembla una dona que fa política, que et pot agradar més o menys el que fa, però és una política de raça i amb els peus a terra que sap el que ha de fer. El que passa és que en els titulars van posar només "Pablo Iglesias és un bocamoll". Jo intentava equilibrar. Ara, el pas de Pablo Iglesias pel govern ha sigut un disbarat absolut.

¿Estàs més conforme amb el país on vius ara que fa deu anys?

— No, crec que hi ha molt més embolic i confusió. Quan vaig treure el disc Casi nada está en su sitio el 2018, la primera pregunta que em feia tothom era: "Què és el que no està a lloc?" Als sis mesos ja ningú m’ho preguntava perquè estàvem enredats amb repetició d'eleccions, expulsió de presidents de govern, i a la gent ja li semblava normal tot aquell desori. És un país molt més difícil de governar, i on els populismes de diversa mena, d'esquerra, de dreta i de centre, han malmès el que estava establert. Deien que aquí hi havia un bipartidisme amb uns equilibris territorials i tal, però això ha saltat fet miques i ara no sabem on anirem a parar.

No ets optimista?

— No, no hi ha cap raó per ser optimista perquè hi ha massa tensions. Crec que la classe política s'ha permeabilitzat d'una cosa que passa a la societat. La gent ha de demanar un llibre a Amazon perquè li arribi al cap de mitja hora a casa. I aquestes urgències també són a la política: "És que ho vull tot i ho vull ara". I hi ha molt poca cintura i capacitat de seure en una taula i discutir. Això fa que miri la política amb una mica de desconfiança -no és que mai n’hagi tingut gaire, de confiança-. He votat possibilitats, coses que em podien atreure en un moment determinat, i partits com el comunista i el socialista. Però no he guanyat mai cap elecció.

Et preguntava això de l'optimisme perquè malgrat la polarització hi ha una tímida entesa, per exemple en el cas català entre el PSOE i ERC.

— Estic desitjant que la gent parli, que s'entenguin i que arribin a un territori comú d'entesa. Però han de passar moltes coses perquè això passi. Posar damunt la taula un programa maximalista no és una manera de començar a dialogar perquè és molt difícil parlar amb algú que et demana l'autodeterminació quan tu saps que no pots donar-la perquè la teva Constitució no ho preveu. Caldria desfer el país i inventar-se'l de nou. Però no és per posar la culpa només en un costat. La gent hauria d'estar més callada i tuitejar menys. Hem de ser més italians, ens falta finor en el tracte polític. Sí, manca finezza.