Victoria Combalia: "Les exposicions immersives desvirtuen la visió correcta d'una obra d'art"

BarcelonaVictoria Combalia Dexeus (Barcelona, 1952) és una de les deganes de la crítica d'art a Catalunya i Espanya. Filla de dues famílies barcelonines emblemàtiques, ara repassa algunes de les seves etapes fonamentals vitalment i professionalment al llibre de memòries Ver para vivir (Tusquets): la formació, el pas per la Casa Fullà i el Centre d'Art Tecla Sala i el seu pes com a experta en institucions com l'Ajuntament de Barcelona i la Fundació Joan Miró.

 Recorda que Antonio Saura li va regalar una obra després de retallar-li sense permís un text per a un catàleg, i el descobriment d'Eulàlia Valldosera. Hi ha artistes que se l'estimen, i uns altres que la temen.

— ¿Saps que als anys 80 em deien Victoria Plusvalía? És molt divertit. M'ho deien perquè creien que, si jo escrivia sobre un artista, la seva cotització pujava un 30%. Però també era temuda perquè aspirava a fer una crítica d'art diferent, una mica com els anglesos o els francesos, que diuen la veritat del que pensen. I a Espanya això era bastant estrany. En algun moment m'havia ficat amb algun artista dient que no era tan bo com deien, o que era massa fàcil, per això era temuda. Ara soc molt més moderada, però quan tenia trenta o quaranta anys em semblava que era el que s'havia de fer per canviar el panorama de la crítica d'art a Espanya, que, d'altra banda, era molt més interessant que el d'ara. Els crítics de Madrid feien una cosa molt abarrocada, molt literària. Els de Barcelona eren molt més continguts, i jo personalment era molt d'esquerres i aleshores estava molt influïda pel marxisme. I llavors hi havia polèmiques, com les que vaig tenir amb Juan Manuel Bonet i amb Joan de Sagarra. Ara no veig polèmiques. Aquell era un moment més viu, teníem un paper molt més important que ara i estàvem més ben considerats.  

Ferran Mascarell li va dir que no l'havien triat com a directora del Macba perquè els artistes no "acostumen a triar una persona tan crítica i independent".

— M'agradaria preguntar-li ara a Mascarell; el vaig intentar localitzar fa uns dies, però ha canviat de telèfon. Aleshores em va dir que no hi havia unanimitat entre els artistes. Per què? Perquè jo era massa radical i devien pensar que si no m'agradaven o no havia parlat bé d'ells no em voldrien com a directora. Això és el que em deia Mascarell. No sé fins a quin punt és veritat o no, però en realitat també crec que no només devien ser els artistes, sinó que jo devia ser una persona polèmica en aquella època.

Al Macba sovint se li ha retret que no té prou cura dels artistes d'aquí. Creu que això està canviant?

— Això que dic no surt al llibre perquè no hi parlo del moment actual, però crec que l'actual directora, Elvira Dyangani Ose, ha millorat molt com està exposada la col·lecció. Ha fet una tria que a mi m'interessa molt més, perquè és molt més poètica i més variada, mentre que abans tot era postconceptual i art políticament correcte. Ara Dyangani també ha inclòs artistes catalans, i això em sembla molt bé perquè estan ben triats. Trobo que és més oberta de mires que els directors anteriors.

Lamenta que els artistes espanyols estan "pràcticament absents" en els projectes internacionals de prestigi, i que es fa molt poc per donar-los suport.

— Això és desastrós, no hi ha res. Va haver-hi un moment, sobretot als anys 80 i 90, que estava de moda difondre l'art dels països per nacionalitats, cosa que ja no es fa, tret de la Biennal de Venècia. Però tots els països fan alguna cosa: França ho fa molt, amb iniciatives com els fons regionals d'art contemporani; Anglaterra també, a través del British Council. Aquí el CoNCA no ho fa gaire, i tampoc he vist que el ministeri de Cultura faci molta cosa pels artistes, sobretot en llocs importants, perquè la promoció es fa en llocs perifèrics. No som gairebé a cap col·lectiva com la de la Biennal de Venècia, i a fora només veus artistes com Miquel Barceló i Jaume Plensa i, d'altra banda, Joan Miró i Antoni Tàpies. Com que ara estan de moda les dones, a vegades hi ha alguna artista jove en alguna exposició col·lectiva, com Eulàlia Grau o Núria Güell, i això em sembla magnífic.

Creu que la reivindicació de col·lectius sovint marginats com les dones artistes corre el risc de convertir-se en una fórmula?

— La correcció política fa uns cinc o deu anys que dura, i crec que hi ha moltes maneres d'entendre-la. Hi ha obres d'art que són purament sociològiques i podrien ser un documental a TV3. En canvi, un artista com Jordi Colomer, que m'agrada molt, és políticament correctíssim, perquè fa treballar les comunitats i viatja arreu del món, però experimenta amb els seus mitjans artístics; s'ha de tenir en compte la qualitat. Amb les dones passa una mica el mateix, i jo hi he participat en el llibre Amazonas con pincel. Em sembla molt bé, però encara es podria fer més. Crec que no serà una moda passatgera sinó que, com l'art dels negres i l'oriental, s'anirà integrant en la cultura dominant.

Afirma que Barcelona tenia una energia especial fins a mitjans dels anys 90. L'ha perdut completament?

— Una mica sí, encara que últimament hi ha exposicions que estan millor, com la de Susana Solano als espais Volart de la Fundació Vila Casas i la de Jeff Wall a La Virreina; totes dues són de nivell internacional. Però hem passat uns anys d'una gran feblesa d'exposicions. Les exposicions temporals del MNAC han millorat força. Hi ha altres camps en què Barcelona està molt bé, però en el de les arts plàstiques no podem comparar-nos amb Madrid.

Barcelona hauria de tenir més exposicions blockbuster?

— Jo hi estic en contra. Quan es diu que Barcelona es pot convertir en una capital de les exposicions immersives, trobo que no està malament que existeixin, però desvirtuen la visió correcta d'una obra d'art: no és el mateix un vídeo enorme que la visió d'un oli de Dalí, de Barceló o de qualsevol altre artista, perquè la pintura té unes mides determinades, inclou la distància de l'espectador i sobretot té unes qualitats texturals que no té un vídeo. Barcelona ja és una capital de blockbusters per La Caixa, però jo li retrec que aquestes exposicions estan fetes amb algunes peces molt bones i moltes altres de segon ordre. El títol és molt atractiu, però aquestes exposicions no són comparables a les de París, Madrid o qualsevol altre lloc. Abans les seves exposicions eren més bones. I si les coses són bones, la gent hi va.

A la Tecla Sala va ser una de les primeres directores de museus del país.

— Això ho explicaré si continuo amb les memòries. Va ser fascinant, teníem poquíssim pressupost, però teníem una llibertat total. En canvi, quan més endavant vaig ser consellera d'Arts Plàstiques de la Comunitat de Madrid, teníem molts més diners, però també més pressions polítiques. Així que jo he tingut dues experiències absolutament diferents. A la Tecla Sala manaven els socialistes i a la Comunitat de Madrid el PP, però soc tan honrada que als del PP els vaig avisar que no els votava, però els vaig prometre que els faria bones exposicions. Vistes ara, a la Tecla Sala vaig fer coses excepcionals, com portar Henri Michaux per primera vegada a Espanya, els joves anglesos, com Sarah Lucas, i els de la generació posterior, Rainer Fuchs i altres artistes austríacs contemporanis, l'art espanyol de finals del segle, les dones vistes per les dones artistes...

Per a vostè, què fa bona una obra d'art?

— És molt difícil dir-ho. Hi ha la part estètica i la part del contingut, i és fantàstic quan aquestes dues coses d'una obra d'art et sorprenen i t'emocionen. A vegades hi ha coses molt maques formalment però que, més o menys, simplement t'apel·len als ulls i res més. En canvi, si l'art és molt bo et fa veure el món d'una manera molt diferent. Després de veure una bona obra, en general, reflexiones, perquè la visió d'aquell artista té l'habilitat de connectar amb tota la humanitat. Per això, doncs, Gauguin agrada a un nord-americà, a un sud-americà i a un danès.