Les tribulacions d’una professora d’ètica en un món sense ètica

La voluntat de fixar-se en la realitat des d’un punt de vista crític, però no exempt de sentit de l’humor i fugint del realisme fins a arribar a la ciència-ficció. Seria una manera de definir la ja llarga trajectòria de la dramaturga d’origen argentí Victoria Szpunberg. Un teatre tot sovint ancorat en vides privades que il·lustren problemes socials de ressonàncies polítiques, com el drama de la gent gran que queda impossibilitada (El pes d’un cos, 2023) o aquest L'imperatiu categòric sobre les tribulacions d’una professora universitària d’ètica en situació més aviat precària a qui agradaria parlar de Kafka tot i que el currículum l’obligui a parlar de Kant, perquè ja se sap que l’imperatiu categòric no és opinable.

Però és que a aquesta dona d’uns cinquanta anys, la Clara, li estan caient al damunt totes les seguretats que havia assolit. Acabada de separar, viu en un pis del qual un fons voltor la vol expulsar; té un veí sorollosament insuportable tot i que no digui ni piu, i per acabar d’adobar-ho un alumne s’ha queixat al seu cap, promocionat per damunt d’ella per raons poc clares. La Clara s’enfrontarà als desafiaments vitals amb homes de tota mena i amb més força que sort esgrimint un ganivet.

Com és habitual al teatre de Szpunberg, el drama és el continent, és el context per a un tractament més aviat lleuger, de comèdia, d’uns conflictes que a la vida real afecten moltes persones i que segur que els resulten menys humorístics. L’autora excel·leix com a directora d’un text molt ben presentat on destaca l’estructura i l’habilitat per uns diàlegs curts, però molt precisos, que fan creïbles les successives situacions i mantenen l’interès de la funció. Una funció comandada per una esplèndida Àgata Roca i un no menys brillant Xavi Sáez que dona vida a tots els personatges masculins, o sia la resta, en un imaginatiu espai escènic de Judit Colomer.