'La vida de los demás': morir i matar (o no) perquè t'ho mana el govern
La penúltima guanyadora de l'Ós d'Or del Festival de Berlín denuncia la pena de mort a l'Iran
'La vida de los demás'
(3 estrelles)
Direcció i guió: Mohammad Rasoulof. 151 min. Iran (2020). Amb Baran Rasoulof, Zhila Shahi i Mohammad Seddighimehr. Estrena als cinemes
Com Jafar Panahi, Mohammad Rasoulof porta anys perseguit pel govern de l'Iran i, malgrat tot, no deixa de fer films de denúncia, rodats en condicions de semiclandestinitat, que troben en els grans festivals el seu altaveu principal. Amb La vida de los demás va aconseguir l'Ós d'Or a la passada edició presencial de la Berlinale, tot i que no va poder sortir del seu país per recollir un guardó d'altra banda qüestionat pels cronistes que cobrien el certamen. ¿La decisió del jurat va ser més política que artística?
La vida de los demás converteix l'exercici de la pena de mort a l'Iran en el nexe d'unió de quatre històries a priori independents però que acaben ressonant les unes en les altres. En la primera, la més urbana i sòbria, seguim la rutina quotidiana d'una família qualsevol a Teheran conduïda per un pare que des de l'escena inicial sembla amagar un secret; la segona adopta el to d'un thriller dramàtic de regust carcerari al voltant d'un jove que fa el servei militar; en la tercera presenciem el festeig bucòlic de dos joves enamorats a punt de celebrar l'aniversari d'ella, i en l'últim segment es juga al contrast entre la vida apartada d'una parella de mitjana edat i les inquietuds de la seva jove neboda que acaba d'arribar d'Alemanya, on resideix.
Rasoulof planta una llavor de suspens en totes les trames, de manera que el retrat entre naturalista i melodramàtic de cadascuna d'elles s'amara de certa tensió anticipatòria. Hi ha una idea de fons que acaba emergint als quatre episodis: la pena capital no queda circumscrita a casos excepcionals, sinó que s'estén com una estructura cruel que acaba repercutint de manera directa o indirecta en tota la població. Llàstima que el director se senti obligat a explicitar el missatge en la resolució de les històries, a través de finals efectistes o moralitzants que alliçonen sobre els guanys i els perjudicis d'oposar-se (o no) a aquest sistema.