Una vida escrita en vers

PalmaLa vida de Maria Antònia Salvà (Palma, 1869- Llucmajor, 1958) va ser, sobretot, una vida escrita, tal com afirma la major estudiosa de l’autora, la catedràtica de Llengua i Literatura catalanes Lluïsa Julià. Salvà escriu poesia des de molt jove (els poemes més antics daten de finals del 1880) i fins pràcticament que va morir. A més, es guarden milers de cartes que s’enviava amb amics, familiars i els grans intel·lectuals catalans i mallorquins de l’època.Tot i que Salvà va ser reconeguda molt aviat com una gran escriptora, durant molts d’anys s’ha fet una lectura simplista de la seva obra “perquè, com que no es movia gaire de l’illa i es tenia una imatge casolana d’ella, no es considerava que pogués fer una obra important”, assenyala Julià. I afegeix que “ha costat molt de temps reviure-la”.

Precisament amb l’objectiu de fomentar-ne una relectura que permeti superar els prejudicis i els estigmes -molt lligats al fet de ser dona- i posar en relleu la seva aportació literària, el Consell de Mallorca ha impulsat l’Any Salvà a través de la Fundació Mallorca Literària. Ho ha fet en el 150è aniversari del seu naixement amb el lema ‘Pues i flors té el roserar... ’, un vers de Salvà que exemplifica la presència central de la naturalesa en la seva obra. En el marc d’aquesta commemoració, la qual ha començat aquest novembre, hi ha programats conferències, rutes literàries i clubs de lectura, entre d’altres activitats. Una d’aquestes cites és aquest cap de setmana al Claustre de Sant Bonaventura de Llucmajor, que acollirà unes jornades d’estudi. En les ponències, es tractaran diversos aspectes de la seva vida i obra, com les traduccions, la dimensió fotogràfica, la seva posició durant la guerra, etc. A més, dimecres passat se’n va inaugurar una exposició monogràfica al mateix lloc.

Una poeta moderna nascuda al s. XIX

Lluïsa Julià posa èmfasi a no promoure una imatge fixa de l’escriptora, sinó a entendre-la en tota la seva complexitat; feina no gens fàcil, ja que va viure fins als 88 anys. A més, és una dona de contrastos. Tal com apunta Margalida Tomàs, historiadora de la literatura i estudiosa de Salvà, “està tancada dins ella perquè no hi sent, perquè és dona, perquè està a Llucmajor. I, en canvi, també té la voluntat d’arribar més lluny”. I n’és una prova la correspondència, milers de cartes, amb persones com Miquel Costa i Llobera, Josep Carner, Miquel Ferrà, Clementina Arderiu i un llarguíssim etcètera. “No tenia al voltant possibilitats de relacionar-se amb gent que s’interessàs per la literatura i tenia una gran necessitat de ser escoltada i llegida”, apunta Julià.

Tot i haver nascut al segle XIX, Salvà és una escriptora clarament del segle XX. “Tothom la reconeix, però són les generacions més joves, persones com Carner i Ferrà, vint anys més joves que ella, que la consideren col·lega”, assegura Julià. El seu primer mestre és Miquel Costa i Llobera, amic de la família, qui li publica el primer poema a la premsa ( Orfanesa a La tradició catalana, 1893) i és autor del pròleg del primer poemari, Poesies (1910). “Tenia una capacitat versalitzadora extraordinària. Un domini de la llengua, per mi, perfecte”, assegura Tomàs. En els inicis, Salvà fa una poesia -diu la historiadora- més “romàntica, amb el jo ”. Se’n va distanciant després. Continua parlant d’ella, però expressa els sentiments a través de la natura. A principis de la dècada del 1900, comença a fer la poesia de paisatge, més objectiva, per la qual segurament és més recordada. “Ella és una gran naturista”, afegeix Julià. A mesura que escriu, hi ha un procés d’essencialització: fa poemes més curts, en què diu molt en menys paraules. Costa i Llobera és la primera influència, “però el que li fa canviar una mica la visió de la poesia és Carner”, puntualitza. És comunicant-s’hi molt que escriu la seva gran obra poètica, El retorn (1934). “Ell li proposa correccions i ella les accepta o no. No sempre les accepta”, matisa.

Publicar la seva obra, gran tasca pendent

Maria Antònia Salvà va néixer en una família molt religiosa i conservadora. I ella és també molt religiosa, fins al punt que té “problemes intel·lectuals enormes perquè té escrúpols de consciència per llegir qualsevol cosa”, rebla. Els estudis de gènere que s’han fet sobre ella apunten que s’exerceix una “autorepressió”. Neix a Palma, però la seva mare mor al poc temps de parir i ella és duita a Llucmajor, on viu fins als 6 anys, edat en què torna a Palma i es forma a la Puresa en l’ensenyament femení de l’època, que ja no casava amb ella (“Ni el ganxet ni la costura / ni el brodar era per mi...”, diu en un dels seus versos recollits a Llepolies i joguines, 1946). Mai no es casa, “en part per la sordesa, en part perquè no se sentia gens atreta per la qüestió de portar la casa i perquè li llevaria la llibertat d’escriure”, precisa Tomàs. Així i tot, li va portar patiment, el fet de no formar família. Va viure sempre primer amb el pare, després amb un germà i després amb el nebot, cosa que li va generar “molts inconvenients perquè ella era molt més oberta”, assegura Julià. Es planteja viure sola, però -explica- considerava que necessitava molts més diners dels que tenia, perquè segurament el seu patrimoni devia estar adscrit al del germà.

Quan arriba la guerra, simpatitza amb el bàndol franquista, sobretot per la defensa de la religió. “En un primer moment es va posar amb Franco, però després, quan veu que ataca la llengua i els catalans, canvia”, afirma Julià, qui recorda que “va ser la primera persona que va tornar a fer un discurs públic en català a Mallorca després de la guerra”. És l’any 1952, quan presideix l’acte inaugural de l’exposició del Diccionari Català-Valencià-Balear. A més, mai deixa d’escriure en català.

Un dels grans reclams en el món literari és que es publiqui la seva obra, ja que actualment els seus llibres no es troben. Sí que se n’han publicat antologies i hi ha hagut moltes autores que l’han reivindicada, com és el cas de Maria Mercè Marçal amb el famós cactus en què la reivindica com a referent (“...I saber-te em dona terra, arrel. Et sé i em sé, en el mirall fidel del teu poema…”). I Cel d’horabaixa, musicat per Maria del Mar Bonet. I també, ara, el Som tantíssimes. De Maria Antònia Salvà a les donzelles del nou segle, un projecte de Marga Rotger i Joana Abrines. Es tracta d’un concert recital que fa una relectura de Salvà i del seu pes en clau de gènere. El seu pes com a referent per a la posterior poesia feta per dones.