El Vida Festival fa realitat el ball de màscares multitudinari

Vilanova I La GeltrúPaula Valls pot explicar que és la primera artista que ha actuat en un festival com els d’abans de la pandèmia; o gairebé, perquè el públic anava més o menys emmascarat. La cantant de Manlleu, a duo amb el meravellós guitarrista David Soler, va obrir ahir el Vida Festival de Vilanova i la Geltrú a les cinc de la tarda. Tot just hi havia una cinquantena d’espectadors davant l’escenari La Cabana, el més recollit del festival i situat en un bosquet. Aquest entorn, que frega el cuquisme, contrastava amb la funcionalitat aclaparadora de l’arquitectura de la nau industrial on es feien les proves d’antígens, imprescindibles per accedir al recinte del Vida, sempre que el resultat fos negatiu. Segons l’organització, a les 21 h s’havien comptabilitzat cinc positius entre el públic i dos entre els treballadors. Cap d’ells no va poder entrar al festival.

En l’accés a la nau industrial, un problema amb l’aplicació Vida Test que recollia les dades de cada espectador va endarrerir el procés de cribatge, i es van generar cues de gairebé dues hores. La paciència habitual del públic va evitar que la frustració anés més enllà d’unes queixes legítimes davant les molèsties causades per les mancances d’un dispositiu poc experimentat. Tanmateix, és important revisar-ho perquè el problema no es repeteixi els altres dos dies del festival, avui i demà. El director del Vida, Dani Poveda, va demanar disculpes per la incidència i va assegurar que avui l’aplicació funcionaria sense problemes.

Finalment, i molt a poc a poc, va començar el degoteig de públic cap als escenaris del Vida. Els protocols demanen paciència: caminar de la nau industrial al recinte dels concerts, mostrar el resultat positiu i el DNI, canviar la mascareta per una FFP2 de color negre facilitada per l’organització, permetre que s’inspeccionin les bosses i finalment entrar. És a dir, als protocols habituals dels festivals calia afegir-hi els propis de la supervisió científica. I paciència. Com diu sovint el periodista Luis Hidalgo, el millor dels festivals sempre és el públic. Cal lloar també el personal sanitari, que ahir va treballar amb l’eficiència habitual, tal com va passar en assajos anteriors com el del concert de Love of Lesbian al Palau Sant Jordi.

Un cop a dins, l’ús de la mascareta no era ni estricte ni disciplinat: uns perquè anaven bevent i/o fumant i d’altres perquè ja els estava bé dur-la abaixada. A més, en les primeres hores tampoc hi havia tanta gent i era fàcil mantenir les distàncies en actuacions com la del trio Súper Gegant -d’altra banda, magnífics en l’exposició de melodies sorolloses-. Al relaxament del costum pandèmic també hi ajudava el format “de sofà” de concerts com el de Pol Batlle i Rita Payés, encarregats d’inaugurar un dels escenaris principals davant un públic majoritàriament assegut a terra.

Renaldo & Clara, que al desembre ja havien actuat en l’assaig clínic a l’Apolo, van provocar els primers balls de màscares a l’escenari La Masia. L’electrònica i una desinvoltura gairebé tropical han enlairat el pop de la lleidatana Clara Viñals, que va recordar que encara no havien pogut tocar a cap festival d’estiu des que al setembre van publicar el disc L’amor fa calor. Tantes ganes tenien de tocar els que estaven dalt de l’escenari com els espectadors de gaudir d’un concert d’estiu drets i amb un got a la mà. “És un miracle”, deia Marcel Bagés, que ahir seguia com a espectador el concert de Renaldo & Clara (on el seu germà Genís Bagés toca la bateria) i que avui actuarà al Vida amb Maria Arnal.

Punk contra l’autoexplotació

Amb tots els inconvenients i les mancances d’una organització que aprèn sobre la marxa, ja és ben bé un miracle, el que va passar a Vilanova i la Geltrú. Com ara poder veure en concert Biznaga, el poderós grup madrileny-malagueny de punk-rock. Bandes com aquesta, que projecten suor i electricitat, es troben molt a faltar en l’època pandèmica. No va haver-hi pogos davant de l’escenari del Bosc, potser per la prudència consubstancial a una mitjana d’edat pròpia de qui ja fa dies que ha rebut la primera dosi de la vacuna. “Esteu tots molt quiets”, va dir el baixista Jorge Navarro abans de tocar Máquinas blandas i injectar en el paradís indie una dosi de verí entre La Polla Records i Lagartija Nick. I la van lligar ambLibertad obligad a, una contundent crítica a l’autoexplotació laboral i a l’alienació del teletreball.

El poder de les guitarres va manar en el vespre vilanoví, i el públic, dins la tranquil·litat del context, va reaccionar amb l’entusiasme de qui feia molt de temps que necessitava reviure sensacions elèctriques. Va passar amb The New Raemon, en format de banda granítica, repertori de clàssics i amb Paula Bonet improvisant pintures efímeres. També les madrilenyes Hinds van repartir cops de guitarra de filiació indie-rock, entusiasme pop i versions de The Clash (Spanish bombs ), obrint el camí per a Vetusta Morla, caps de cartell d’una primera jornada que, segons la direcció del Vida, va aplegar prop de 10.000 persones. En el moment de tancar aquesta crònica, els madrilenys Vetusta Morla començaven el concert amb què es retrobaven amb el públic després d’un any i mig de pausa.