Ken Loach s'acomiada del cinema amb un cant a l'esperança

Amb El viejo roble, una altra radiografia precisa de les formes de depauperació de la classe obrera, Ken Loach tanca la trilogia de pel·lícules ambientades al nord d'Anglaterra que també conformen Jo, Daniel Blake (2016) i Sorry we missed you (2019). Aquest cop Loach se centra en l'abandonament d'un barri d'antics miners de Durnham, alguns dels quals es tornen receptius a la xenofòbia davant d'aquesta deixadesa institucional. Loach i el seu guionista habitual, Paul Laverty, primer volen entendre i escolten les raons dels obrers que esgrimeixen un discurs ultra. I després dibuixen un escenari de convivència obligada d'aquests ciutadans amb un grup de refugiats sirians per apuntar com es poden traçar nous vincles de suport mutu.

El viejo roble reivindica el paper d'un pub del mateix nom com a vertebrador social quan ja no queden espais de trobada. I evita en part la mirada paternalista en situar els refugiats en una posició d'igualtat amb els autòctons: l'ajuda al barri és recíproca. Al film li pesa la tendència als girs de guió en excés melodramàtics. Però es distancia del pessimisme que ofegava els títols anteriors per insuflar un alè d'esperança en la lluita d'una comunitat intercultural que vol refermar els seus llaços. El llargmetratge que clou la carrera de Ken Loach, segons les seves pròpies declaracions, esdevé així un oportú cant a les noves formes de solidaritat obrera com a forma de resistència.