Viena-Broadway-Viena

PalmaPer al concert de Cap d’Any, l’Orquestra Simfònica Illes Balears i Joji Hattori, encarregat des de fa anys de fer sonar la interactiva Marxa Radetzky com a cirereta d’un vespre tan tradicional com divertit, proposaren un viatge que s’inicià a Viena, arribà a Hollywood, passà per Broadway i tornà a la ciutat del Danubi blau, que va ser la peça que, com cal i és costum, va servir de preàmbul a la famosa mamballetada. I a Viena, on començà l’itinerari musical, Johann Strauss fou l’estrella de la funció. Sonà l’Obertura del Ratpenat com a inici de la vetlada al Palau de Congressos, amb el seu Auditori ple de gom a gom. Va continuar amb Spiel Ich die Unschuld vom Lande, la cançó més famosa de la mateixa opereta, ja amb la participació de la soprano nord-americana establerta a Viena Lauren Urquhart, de veu molt dolça, no gaire poderosa però prou acolorida. Una primera part on tan sols Josef Strauss va tenir un petit paper, quan es va interpretar la Frauenherz Polka, encara que no es va perdre la tradició i es va rubricar amb la divertida Meine Lippen Küssen so heiss, de Franz Lehár.

La següent estació va ser Hollywood, des d’on va sonar la Suite d’El màgic d’Oz, la pel·lícula de Victor Fleming que immortalitzà Judy Garland i molt més la cançó que va cantar després Lauren Urquhart, naturalment, Somewhere over the Rainbow. Fantàstica la interpretació de la soprano, que per a aquesta segona part del festiu concert ho va fer amb una petita ajuda electrònica, que no va minvar la qualitat de la seva interpretació, però sens dubte va provocar una sensació, si més no, estranya. La part més divertida de la vetlada va arribar amb la signatura de Leroy Anderson, de qui la Simfònica interpretà, primer, The Waltzing Cat i, després, Sandpaper Ballet, amb els percussionistes de la formació amb paletes de paper de vidre com a estris musicals, i disfressats, juntament amb el director, amb unes granotes blanques de pintor. Cal no oblidar que Anderson és el compositor de la no menys divertida peça de La màquina d’escriure, que algun cops fa acte de presència per a l’ocasió. Entre una i l'altra la protagonista cantà I Feel Pretty, de West Side Story. El públic entusiasmat no va estalviar ni tan sols un moment de la funció cap aplaudiment per al llegendari final. Tot i això, la cançó més sorprenent fou la que va tancar el programa, amb la cantant com a gran estrella. Ja ho va dir Hattori en una de les seves intervencions microfòniques: Es tracta d’una peça molt difícil que tan sols pot interpretar una soprano de la categoria de Lauren Urquhart. Cert, The Girl in 14G, de Jeanine Tresori, un fantàstic exercici d’estil, està basada en una història real, però el més fascinant és que podem sentir alguns trets de Tristany i Isolda, de La flauta màgica i El llac dels cignes, ni més ni menys. 

En un moment va semblar que aquí acabava tot, després d’un bis de la soprano, però clar, el que no pot ser no pot ser i a més és impossible, que va dir el torero. Hattori va tornar a agafar la batuta i va sonar una mica apaivagat per les referències El bell Danubi blau, que és el títol original de la famosa composició de Johann Strauss, i de la qual enguany no citaré Kubrick. Tot just després, el públic, com cal, com sempre, també fou orquestra. Ara ja, fins l’any que ve. Feliç any nou.