Agustí Villaronga: "Puc parèixer un pertorbat, però s'ha de mirar de cara el que no és agradable"

PalmaEl recorregut de la darrera pel·lícula d'Agustí Villaronga no podia començar millor. Va tornar del Festival de Màlaga amb sis premis –inclosos millor film, millor direcció, millor guió i millor actor (Roger Casamajor)–, però la seva aturada anterior a un festival de Moscou ja va servir per recollir bones sensacions: "Mai no saps què pot passar amb el públic i la crítica. Posar-la en circulació i que la gent la tingui en compte és important. Això està passant i és una tranquil·litat", diu Villaronga. El rodatge a Mallorca d'aquesta cinta, El ventre del mar, ha estat una aventura artesanal, un viatge als principis, però amb l'experiència del veterà. També ha estat una sorpresa, un acte de rebel·lia. La història parteix del capítol d'un llibre d'Alessandro Baricco, Oceano mare, que reflexiona sobre un dels naufragis més tràgics de la història naval, el de la fragata francesa Alliance el 1816 davant les costes del Senegal. A Mallorca la cinta s'estrenarà dia 26 de juliol, durant la inauguració de l'Atlàntida Mallorca Film Fest.

En alguna ocasió heu dit que, sense la pandèmia, aquesta pel·lícula no existiria. Però la història hi és, la teníeu. L'hauríeu contada d'una altra manera?

— Potser hauria estat una obra de teatre o no hauria estat res. Feia anys que la tenia dins el cap. Un pic vàrem estar molt a prop de fer l'obra de teatre. El cas és que va coincidir que la pandèmia em va agafar a Mallorca, a punt d'estrenar la producció que vàrem fer amb el teatre Principal de Palma, Clitemnestra, i ens hi vam quedar aïllats. Va ser com una rebel·lió, voler fer la pel·lícula. Pensàvem que era necessari moure'ns en uns moments en què no es podia fer res. La gent feia poemes i feia concerts des de les seves terrasses, nosaltres vàrem decidir que podíem preparar una cinta. Es va aixecar en molt poc temps, vàrem rebre suport institucional tot d'una; es va generar en el moment d'estat d'alarma, i es rodà d'estiu.

Parlau del naufragi a les costes de Senegal de la fragata Alliance. Amb quins altres naufragis pensàveu mentre rodàveu?

— Els naufragis de la Mediterrània són el context més directe. Cada dia hi ha notícies de naufragis, i quan rodàvem sempre em venia això al cap. És un tema que s'apunta a la pel·lícula, però és tan evident que no calia fer res. M'agrada que no surti com a denúncia, perquè el que sí que m'interessa és reflexionar sobre els aspectes més humans d'aquestes situacions, intentar posar-nos al lloc dels altres. Parlam d'una manera molt deshumanitzada sobre la gent que ha de canviar de país per guerres i altres situacions límit. I no és només el que passa a la Mediterrània, també és el que passa a Cuba, a les fronteres mexicanes dels Estats Units...

Us costa, de vegades, mirar el món i veure-hi tant de patiment?

— L'altre dia llegia Homo deus, de Yuval Noah Harari, que és del 2016. En el pròleg ja deia que el món sempre estarà marcat per guerres, fam i pandèmies. Sempre es pot dir que el món està en crisi, però tampoc no ho diria. La meva mirada és positiva. La pandèmia s'ha viscut molt diferent de la de la grip espanyola de 1917; el remei ha arribat molt ràpidament. Em costa sumar-me a les converses que diuen que res va bé, perquè veig que hi ha coses que funcionen. El que sempre faré i defensaré és la lluita contra les desigualtats. Més enllà d'això, els rics fan el que volen, els pobres fan el que poden. La vida sempre és el mateix amb diferents decorats i cultures.

Deis que teniu una mirada positiva cap al món, però el vostre cinema és fosc, amb un punt pertorbador, sensible. Hi estau d'acord?

— Sí. Que consideri que hi ha coses del món que funcionin no vol dir que visqui d'esquena al dolor i al mal, són inherents a la persona. Poden passar mil coses, es poden morir nins petits. Cadascú explica les històries des d'on vol, a mi m'agrada observar els moments tràgics. Puc parèixer un pertorbat o un malalt, però s'ha de mirar de cara el que no és agradable. Són eleccions.

Teniu nombrosos premis, i n'heu aconseguit sis al Festival de Màlaga amb El ventre del mar; nou Goya amb Pa negre... L'èxit són els premis?

— La meva família és el cinema: no tenc fills i he dedicat tota la meva energia al cine. El reconeixement de les pel·lícules m'interessa, m'agrada molt que un projecte sigui acceptat. Sempre ho he viscut tot amb molta tranquil·litat. Per edat, jo ja m'hauria de jubilar, però poder seguir fent el que m’agrada i veure que no he caigut en l’oblit... potser l’èxit és això. A mi m’alegra. Però el que més feliç em fa és la pel·lícula i el que comporta per a tothom que hi participa. En el cas d'El ventre del mar, per exemple, he estat molt content pel productor, Paco Mulet; per Blai Tomàs, que s'estrenava com a director de fotografia... Som feliç amb els altres.

Us hem sentit dir que us heu sentit molt lliure fent aquesta pel·lícula. Ja no es fa cinema lliure?

— Poc, perquè és molt complicat. S’han de passar molts filtres, sobretot de la gent que et finança: sigui el ministeri, les televisions, les productores, plataformes... En una cinta petita com aquesta fas el que vols i com pots, fas un cinema més artesanal. Per això dic que ha estat com si fos el meu primer rodatge: havíem d'abordar situacions que no sabíem com resoldre, inventar trucs. L’anterior pel·lícula que vaig fer, Born a King, era enorme, tenia un pressupost altíssim. Jo em sent més a gust així, fent coses artesanals: tot és més directe i no es desvirtua tant el que penses.

Un dels seus segells també és el joc i l’experimentació amb el llenguatge cinematogràfic.

— És que és molt necessari trobar el llenguatge adequat per allò que vols explicar. En aquest cas, la narrativa és molt especial. Com s’explica un naufragi de 350 persones en un bot enmig de la mar sense tenir pressupost per fer-ho com el Titànic? De vegades un acaba fent coses molt convencionals i de vegades s’ha de desvirtuar la norma. La qüestió és trobar la manera d’arribar al cap i al cor de la gent. S’ha de fabular de la manera que sigui.

Recordau quan vàreu començar a fabular amb el cinema?

— Era molt jove, tenia 14 anys. Anava un col·legi de jesuïtes. Un dels professors havia estat al Centre Experimental de Cine de Roma, i va proposar fer cursets a l'escola. Ens hi vàrem apuntar quatre alumnes. En aquelles sessions vaig descobrir un cinema que desconeixia totalment, que m’atrapava malgrat no entendre’l. Hi havia art, sexe. A partir de llavors vaig començar a comprar llibres de cinema, de semiòtica. No entenia res, però m’apassionava tot allò.

Aquell preadolescent de 14 anys que es va enamorar del cinema està satisfet amb qui és avui en dia Agustí Villaronga?

— Jo crec que sí. Era una persona que somiava. Davall totes les capes que va posant el temps damunt un hi ha la meva infància. El que som ve d’allà. Estic molt content amb mi. Ho he estat més o menys sempre. Quan més he patit ha estat quan no he pogut fer cine perquè no trobava productora. A part d’això, sempre he tingut calma; tingués més o menys reconeixement, si he anat fent feina he estat content.