Vint anys perseguint els 'papers de Salamanca' (i encara no han tornat tots)

Barcelona“La memòria no és una simple declaració política, sinó que la memòria és aconseguir la veritat i la reparació”, diu l’advocat Josep Cruanyes, que porta moltes dècades reivindicant una reparació per a les víctimes del franquisme. El proper 21 de gener l’entitat que presideix, la Comissió de la Dignitat, fa 20 anys. Va néixer per reclamar una documentació confiscada durant l’ocupació militar de Catalunya, el gener del 1939, i amb el temps ha aconseguit gran part del seu objectiu i ha anat estenent les seves reivindicacions en molts més àmbits: recuperació de monuments republicans, l’anul·lació dels judicis sumaríssims del franquisme, la publicació d’una llista esfereïdorament llarga de les 65.590 persones que van ser sotmeses a consells de guerra a Catalunya i, darrerament, les mobilitzacions (dues vegades al mes) davant la comissaria de la Via Laietana. “Els testimonis parlen sobre les tortures que hi van rebre, moltes vegades ho fan per primera vegada en públic, i se’ls escolta. I això ja és una reparació, és un alliberament”, diu Cruanyes. La Comissió de la Dignitat és una de les moltes entitats que reivindiquen que la comissaria es converteixi en un espai de memòria. 

La lluita pels papers de Salamanca va començar fa dècades. Es va intentar políticament, sense gaire èxit, als anys 80. El 15 de març del 1995 el consell de ministres del govern espanyol va aprovar retornar els documents, però la decisió va generar protestes i alguns alts funcionaris s'hi van oposar. Tot va quedar parat fins que aquell 21 de gener de fa 20 anys hi va haver una reunió a l’Ateneu Barcelonès i es va començar a mobilitzar la societat civil: “Sense aquesta mobilització no s’hauria aconseguit el retorn dels papers de Salamanca”, assegura Cruanyes.

El nom de Comissió de la Dignitat fa referència a un escrit de Saramago en què diu que els pobles desapareixen quan perden la capacitat d'indignar-se. Va ser iniciativa d’Antoni Strubell i en els seus inicis hi van tenir un paper molt actiu el mateix Strubell, Enric Borràs, Pilar Rebaque, Carme Forcadell i Elisenda Romeu. Es va aconseguir l’aval de la comunitat acadèmica internacional, encapçalada per personalitats tan conegudes com Noam Chomsky, Rigoberta Menchú, Adolfo Pérez Esquivel, Nawal el Saadawi o Mario Soares. Més de 700 catedràtics i professors universitaris de tot el món van reclamar la documentació confiscada que era a l’Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola, amb seu a Salamanca.

En un avió llogat a França es va fer un espectacular viatge amb més de 200 càrrecs públics catalans a Salamanca, es va col·locar una corona de llorer a la porta de l’Arxiu General de la Guerra Civil i es van cantar Els Segadors. Hi va haver també mobilitzacions i manifestacions a Barcelona. Amb tot plegat, es va aconseguir que molts sabessin què eren els papers de Salamanca: “Tothom en va ser conscient i moltes entitats i consistoris es van unir a la reivindicació”, assegura Cruanyes. Tanmateix, no va ser fins quatre anys després, el gener del 2006, que va començar el procés de devolució, que ha estat llarg, tortuós i amb mil i una batalles polítiques i jurídiques.

De fet, encara no s’ha tornat tot. “S’han tornat els documents privats i d’entitats, i n’hi podria haver més que encara no han estat localitzats, però no tots els de la Generalitat ni els dels ajuntaments”, lamenta Cruanyes. Molts, com la Teresa Rovira, filla de l'historiador i polític Antoni Rovira i Virgili, van poder recuperar alguns dels llibres i documents dels pares i avis després de prop de 80 anys. Manquen, entre d'altres, els documents confiscats a quaranta-set ajuntaments catalans, a la maçoneria de Catalunya i els papers vinculats a la justícia i l’ordre públic. Són ja dues dècades, però la Comissió de la Dignitat no té cap intenció de claudicar.