Juren per la santa tassa

Dissabte d’estantissa reflexió bombardejant-nos amb rialles de cartró pedra, discursos amb gruixudes paraules, dits amenaçadors i tocs al pit per demostrar qui és més patriota mentre onegen banderes al vent per tapar les vergonyes més inconfessables. Percepció que una gran minoria ens hem cansat d’escoltar uns cants de sirena que han evolucionat en agre sonoritat per a les orelles dels electors, però no hem de passar pena, ja que ens trobam al final d’una primera volta i encara tindrem un mes més d’espectacle fins que anem a elegir les municipals, el Consell, les autonòmiques i Europa.

No planteig fer cap escrit en contra de l’art de la política, ans al contrari, em consider amant de la política amb majúscules, d’una activitat amb una important base ideològica que planteja, a partir del respecte, el diàleg, l’enteniment i la contraposició de programes, resoldre o minimitzar les problemàtiques que sorgeixen al llarg de la nostra existència i aconseguir uns objectius per assolir una societat més feliç. Però sembla que aquests paràmetres ja no estan de moda i molts han començat a cavar profundes trinxeres on s’imposen les provocacions, les mentides, els insults, les desqualificacions més barroeres, les promeses irrealitzables, les falses modèsties de mascle alfa apel·lant als instints més animals fent que la por s’instal·li a la nostra ment per impedir que els ‘altres’ arribin al poder. Podeu pensar que en faig un gra massa, però n’estic cansat i avorrit, d’observar com els aparells propagandístics dels grans partits s’estan apropiant de fantàstiques paraules que tenen un significat tan clar com ‘poble’, ‘democràcia’, ‘bona gent’, ‘sentit comú’ i, sobretot, ‘llibertat’.

Aquest darrer mot és el més potinejat de tots, segurament des de fa molts anys, ja que en nom seu s’han fet gegantesques barbaritats i sempre ha estat utilitzat en totes les trinxeres conegudes per apuntar contra els altres. Tothom en parla, però ben segur que a cada casa deu tenir un significant diferent; llibertat criden els de Ciutadans quan van a Errentería o a Amer i llibertat és la paraula escrita a les pancartes dels veïns que no els volen al seu poble, de llibertat també en parla i sermoneja el senyor Casado, però no deu tenir el mateix significat que la llibertat del candidat socialista, i ben segur que el concepte de llibertat que cavalca damunt la llengua dels amics del senyor Abascal no és exactament el mateix que el que ronda pel cap dels senyors Guillem Balboa i Joan Miralles. Pens que seria bo que tots aquests candidats, candidates, els equips de campanya i els seus acompanyants que paguen les factures baixassin dels seus pedestals fent una visita i parlant amb alguna de les persones que tenen la seva llibertat personal limitada i que coneixen de primera mà el significat d’aquesta paraula. Una molt bona amiga ho va fer visitant els presos polítics abans de començar el judici que encara està en marxa, i encara record una frase colpidora que li digué Oriol Junqueres: enyor poder quedar amb els amics i la gent estimada per fer una copa de vi.

La cerimònia vital de quedar amb la teva tribu a casa, a un bar, a la terrassa d’un restaurant parlant, rient, menjant i bevent un vi que acompanya uns moments màgics que ens donen felicitat i ens submergeixen en una atmosfera plena de companyia, alegries i rialles. El vi com a catalitzador de moments que un enyora quan t’han arrabassat un dels drets més preuats, un vi que no hauria de servir per brindar gestes heroiques de temps imperials sinó per unir-nos al voltant del foc de l’amistat, la diversió i per descobrir que la felicitat es troba en els petits detalls de cada dia, com quan brindam i algú recita:

Juren per la santa tassa

De pàmpol van coronats

Professen sempre estar gats

I refermar si els espassa.

Procuren no menjar massa

Per fer-hi cabre més suc

I si qualcun, com un ruc,

S’ajeu qui no pot dir pruna,

Encara diuen: “Beu-ne una”

Perquè es ventre no és eixut.