Alejandro Palomas: "Una violació és una violació i la gent ha de sentir la paraula per saber el vertader pes del que significa"

Barcelona"Visc en una campana de vidre, no toco pell mai. No entenc que algú pugui estimar-me", explicava el 26 de gener l'escriptor Alejandro Palomas (Barcelona, 1967) en una entrevista a l'ARA. L'autor, premi Nadal del 2018, irrompia als mitjans per relatar els abusos sexuals que va patir quan tenia 8 anys per part d'un religiós del col·legi La Salle de Premià –Germà L., li va dir ell. L'home es deia Jesús Linares i va morir la setmana passada–. Deu mesos després d'aquella confessió, Palomas publica Això no es diu (Columna).

En aquest llibre narra el viatge que ha fet, com s’ha sentit en cada etapa. Deixi'm preguntar, per tant, com està ara.

— No ho sé, és com si hagués començat a viure i hagués de reestructurar la vida. Quan va sortir el tema dels abusos al gener, jo tenia la sensació que el que m'havia passat de petit havia sigut una gota al mig del mar, però, de sobte, en veure que passava tot això, vaig adonar-me que potser era més important del que creia i que estava molt verd amb mi mateix, que tenia molts deures per fer; hi havia moltes coses del meu caràcter, de la meva personalitat, que parteixen i s’expliquen pels abusos. Va ser una supersorpresa. De fet, si arribo a pensar que això passaria, no ho hauria fet públic.

A la seva vida sempre hi ha un llibre, una imatge a la televisió, un regal que li fan, com un gos, que és el detonant d'un canvi.

— No he anat a contracorrent, però sempre he fet el meu camí, sempre molt sol, i això passa factura. És el camí més complicat, però sempre hi ha hagut algú, sempre molt peculiar, que s’ha fixat en mi, m’ha fet un regal i m’ha canviat el rumb.

Què canvia la mort del Germà L.?

— No ho he descobert encara, ja ho veurem.

Un dia veient la televisió va veure un germà que li era familiar repartint felicitat, els havia tocat la loteria. I la periodista va definir aquell religiós com "segurament és el més estimat".

— Vaig recordar que el Germà L. era el més estimat. Però és que és un patró dels abusadors, són així. Jo mateix, després, en les meves relacions, he perpetuat aquest model. Sempre he sortit amb els més estimats. Eren exemplars, eren populars; mentre jo era l’ombra. Em vaig acostumar a estar a l'ombra.

L’ombra que abans era un búnquer a la platja quan anava a l'escola, una campana de vidre després, i ara viu apartat, al món rural.

— Sempre estic al marge. Estic fora, no vull estar dins. No puc estar dins.

Què pretenia quan estava al búnquer, llegint, a l’hora de dinar?

— Buscava un lloc on no em trobessin. De petit, vaig passar molta estona sol, molt de temps esperant, molt de temps fent temps. Esperava dues hores perquè obrissin el col·legi, me n’anava al búnquer perquè no sabia on anar, no tenia on anar.

En aquesta solitud, però, va aprendre a escriure i a llegir. A vegades a través de la mentida, com les que li deia a la mare per amagar els motius pels quals arribava tard a casa després d'estar amb el Germà L.

— Quan vaig ser víctima dels abusos, l’Alejandro es va dividir en dos: hi havia l’Alejandro que patia i el que cuidava del que patia i que explicava el patiment de l’altre. Aquest Alejandro cuidador es va convertir en escriptor, perquè sap narrar-ho tot; mentre que l’altre segueix allí. Jo he de seguir cuidant-lo, és un nen al qual encara li parlo molt.

Aquest nen existirà sempre? O la sanació és possible?

— La sanació no és possible. Aquest Alejandro que patia ja no el puc modelar, no puc seguir treballant en ell, només el puc protegir. No es cura. Això ho descobreixes sobretot quan estàs nuu, al llit, a la intimitat, quan tens menys murs de protecció. Llavors és quan molta gent abusada té problemes; no pel fet sexual en si, sinó perquè et veus.

Quan parla de la seva mare diu: "L'havia d’escriure per no perdre-la". Per què escriu sobre l’abús?

— Perquè m’agrada el desafiament, allí surt l’escriptor, el ser capaç d’escriure sobre una cosa així i fer-ho d’una manera que sigui fins i tot poètica. Perquè em parla de mi, de la meva salut mental. M’he adonat que hi ha molta gent que ha sigut violada de petita que estan malament del cap, que no estan bé; per això hi ha tan poca gent que en parli, no en saben, no poden, estaran ancorats a coses que no han superat. Jo tinc la possibilitat de relatar-ho, i m’agrada fer-ho.

Precisament, s'ha convertit en un altaveu per a moltes víctimes. ¿Veu que estem avançant en aquest camp?

— No. Gens. Avança més la societat que les institucions. Crec que hi segueix havent una espècie de desconeixement del que és l’abús infantil, les seqüeles que deixa; no se’n parla perquè és incòmode, perquè tenim molta por perquè l’adult, tothom, hi està implicat. Evitem qualsevol cosa que uneixi nen i sexualitat, ens aterra.

No se'n parla més ara?

— En part ho faig per això. Perquè no vull solucionar res, sinó que se’n parli, que la gent vegi que no soc un monstre: he patit abusos, però tinc una vida que m’agrada bastant. No negaré que tinc problemes arran d'això, però molta gent no sap que té problemes derivats de la infantesa. Jo ho tracto i alhora dono un altaveu perquè tots aquells que pensen que mai els passarà això entenguin que també pot tocar-los. Vull normalitzar-ho. Hi ha pares que han abusat dels seus fills, avis de les seves netes, i segueixen menjant tots junts durant l’any, i la neta es traga l’avi per salvar la unitat familiar.

El llibre és molt més que l'abús. Parla de la mare, del seu gos Rulfo, de la literatura, de la mort, i també hi té molt pes l'assetjament escolar.

— Mai l'havia plantejat com un llibre només de l'abús, però el meu passat recent té aquest segell.

També parla de la culpa. El Germà L. li deia: "Veus el que em fas fer".

— Això és el més terrible, perquè un nen de 8 anys no ho entén i, quan no ho entén i l'hi repeteixen tant, tan clar, ho reté. Això per al nen és la clau del tresor, és important, però en realitat és una tampa. És terrible el que diré, però a mi m’ha encantat tot aquest procés, haver conegut tot això, tan intens, i ara parlo com l’Alejandro cuidador. Fins al punt que no puc tenir rancúnia perquè no sé qui és l’home que em va violar. No puc tenir rancúnia a algú que no conec. No sé com el van educar. Jo condemno els fets, no el puc condemnar a ell. I amb el meu pare passa el mateix: sé com el van educar, ell és el producte d’un monstre de pare, però com a personatge és pura lògica. No els odio.

No obstant això, la imatge del Germà L. el dia de la loteria, a la televisió, definit com "el més estimat", sacseja.

— Aquell dia em vaig sentir molt culpable per tots els nens que podien haver caigut a les urpes d’aquest home perquè jo no vaig denunciar. Per això vull que la gent denunciï, fer-ho pel sentiment de culpa que apareix en algun moment.

Rancúnia no en té. Però pot perdonar el Germà L. o el seu pare?

— Crec que el meu pare tenia un problema amb la sexualitat. El puc perdonar perquè, malgrat tot el que he viscut, jo, als 55 anys, estic molt millor que ell als 55.

Parlem del llenguatge. Demana que no es perverteixi parlant d'aquesta qüestió.

— Aquest tema m'importa molt perquè jo sé manipular el llenguatge. Sé enganyar, sé mentir i amb segons quines coses és inadmissible: una violació és una violació i la gent ha de sentir la paraula perquè sàpiga el vertader pes del que significa. Estem constantment enganyant amb el llenguatge i això fa molt mal, confon molt, alleuja moltes consciències falsament.

Un exemple de titular: "L'home va tenir sexe amb la nena de 14 anys".

— Això és molt pervers! Lluito perquè les coses es diguin pel seu nom.

Què li agradaria transmetre amb el seu llibre?

— Molta gent que ha patit abusos pensa que està boja: penses que t'ho has inventat, que ho has provocat tu. La meva il·lusió, potser utòpica, és que acabis de llegir i pensis: "No estic boig". I segona: "No estic sol, no soc l’únic a qui li passava això". Jo he de donar les gràcies a aquest germà, o potser a la seva mort, perquè he passat de ser víctima a activista. La meva ocupació no és tant el meu jo, com que totes aquestes persones vegin que no estan boges ni soles.