Katixa Agirre: "La violència sexual contra les dones es perpetua en el metavers"

PalmaEl món de la novel·la De nou centaure (La segona perifèria) està ple d’ulleres intel·ligents, de relacions virtuals i de dubtes al voltant de qüestions com el gènere, la maternitat o l’activitat turística. És, en teoria, una obra de ciència-ficció que, tanmateix, ens parla de l’aquí i l’ara a través d’un personatge de nom Paula que té l’escriptora Mary Wollstonecraft, pionera del feminisme i mare de la també escriptora Mary Shelley, entre les seves confidents. La seva autora, Katixa Agirre, és avui a Mallorca en el marc del cicle Converses que organitza la Fundació Mallorca Literària. 

De nou centaure és ficció i és, de fet, ciència-ficció. I tanmateix la sensació és que és plena de realitat. D’on us va néixer l’impuls d’escriure-la?

— Ve de diverses coses. La primera és que em van encarregar escriure un relat curt ubicat en el futur, que és una cosa que crec que a mi no se m’hauria ocorregut i que em va deixar les portes obertes per continuar imaginant moltes coses, des de la tecnologia a com canviaran els noms que posam en qüestió d’anys. També hi vaig pensar molt, és clar, durant la pandèmia, que ens va dur a tenir una relació molt més estreta amb l’espai virtual, el lloc on podíem mantenir el contacte sense necessitar la presència dels cossos. Finalment, volia fer un món on fos possible parlar de tu a tu amb Mary Wollstonecraft: dur un personatge del passat a un llibre que no s’hi ubiqui per tal de reimaginar tot allò que hi té a veure. 

El concepte de realitat és, per si mateix, qüestionable en aquest món que heu creat. Allà el món virtual, el metavers, ha triomfat. I la lectura d’aquest llibre fa que sigui difícil distingir si això seria bo o dolent. 

— A mi em costa distingir-ho, també, i per això el llibre no és ni massa negre ni massa optimista. Tenir internet sempre disponible a les mans és bo o és xerec? No crec que hi hagi una resposta, depèn de l’ús que en facem i de com de molt ho puguem controlar nosaltres. I amb aquest nosaltres em referesc als usuaris: hi ha una diferència entre els proveïdors i els usuaris i és molt important remarcar-ho. Els usuaris som el producte d’aquests proveïdors, no ho hem d’oblidar, i, per tant, si hem de valorar si és bo o dolent no hem de parlar tant de la tecnologia sinó de l’estructura que hi ha muntada al seu voltant, que en el futur podria arribar a ser pitjor. Qui controla aquesta tecnologia i qui l’empra, aquesta és la pregunta: som usuaris d’una tecnologia o som el producte de qui la ven i controla?

En tot cas, aquesta tecnologia és un reflex de la realitat: són moltes les possibles aplicacions positives però en aquest món virtual que imaginau també s’hi pot violar.

— Encara ens costa entendre coses que són bàsiques: si algú t’insulta per Twitter t’insulta ben igual que si ho fa en persona, és una agressió i et pot fer el mateix mal. També és una agressió que algú enviï un vídeo sexual sense permís de la persona que hi surt i s’ha fet impunement durant molt de temps. El món virtual és real i tot allò que hi passa és també part de la realitat: n’és una reproducció i això vol dir que s’hi reprodueixen les coses que passen al món físic. Si en el món físic hi tenim regulació, legislació i etiquetes per a les coses que passen, per què no les hem de tenir en el món virtual?

Moltes d’aquestes agressions de què parlam solen ser contra les dones. 

— És que la violència sexual contra les dones es perpetua en el metavers. Hi ha coses tan estructurals, que tenim tan ficades a la medul·la, que no es poden solucionar pel fet de tenir tecnologies. És cert que avançam en el bon camí però també és cert que sempre es poden fer passes enrere i, de fet, ara mateix veiem una onada clarament reaccionària i segurament ens quedin encara moltes coses lletges per veure. El que no hem d’oblidar és que hi ha un camí per on hem de desfer milers d’anys d’opressió i organització d’un món que ha estat sempre desigual, tant per qüestions de gènere i de raça com de cultura o de llengua. Tenim una diversitat que ha estat oprimida i amagada i que ara començam a visibilitzar i respectar. És un procés, però, a llarg termini. 

I en aquest procés hem de parlar també de la maternitat. Ho féreu al llibre Les mares no i ho tornau a fer, de diferents maneres, en aquest. 

— Si continuu explotant aquest tema és perquè hi ha moltes coses dde què parlar i reflexionar i les dones en general ho estan fent. El que no veig, sincerament, és que els homes ho facin, i sé que estic generalitzant. Però crear vida i tenir-ne cura és una qüestió humana i sembla que la meitat de la humanitat no estigui a la mateixa pàgina. Sí, els pares fan les seves hores i canvien bolquers, però la reflexió sobre la identitat, que és bàsica per a una mare, la revolució identitària que provoca la maternitat no la veig entre els homes, i és necessari que hi sigui. 

Al llibre hi ha diferents formes de resistència davant d’aquest món de què parlam. Sempre hi ha lloc per a la dissidència?

— Sempre. Si llegeixes una mica d’història t’adones de seguida que cap desastre és per sempre, que sempre hi haurà gent que es rebel·larà, que si no és la teva generació serà la següent. I precisament volia posar aquest raig d’esperança en la joventut, es una força a reivindicar i els hem de deixar fer el seu camí. Molt sovint són més lúcids que els majors. Per això hi ha aquest personatge, la Max, que a dia d’avui encara no hauria nascut i per tant coneix només un món on el metavers és una realitat. Això fa que pugui imaginar-lo d’una altra manera, que pugui ser més crítica i posar-hi distància si vol. El meu plantejament, la meva fantasia, fins i tot la meva aposta és per aquestes noves generacions. 

Per preparar aquest llibre heu fet una important tasca de documentació. D’aquest futur que heu imaginat a partir de tota aquesta informació, què és el que més us ha cridat l’atenció?

— La majoria de coses ja formen part del nostre dia a dia, coses com puntuar les experiències que tens en una botiga o a l’aeroport amb aquells botonets de colors. El que sí que m’interessa és tot allò que es pot aconseguir si enganes el teu tacte: ja no són les ulleres de realitat virtual, és poder enviar al teu cervell el senyal que si toques una cosa que és freda, tot i que no sigui freda, el teu cervell reaccionarà com si ho fos. Això et porta a demanar-te què és exactament la realitat, una pregunta que sempre m’ha acompanyat: com sabem que tots veiem el mateix? La pròpia percepció és una representació, o sigui que no sabem com és el món fora d’ella, i la tecnologia et podria dur a estar ficat físicament dins un calaix tot i que sentis que estàs prenent el sol a es Trenc: quina de les dues coses és real? Et sentiràs trist perquè ets dins un calaix quan el teu cervell et fa sentir que prens el sol? 

D’això també en parlau en el llibre, del futur del turisme, o fins i tot hauríem de dir que parlau del final del turisme. Deixa de tenir sentit el turisme en un món on el metavers ha triomfat?

— Si m’he imaginat el final del turisme no ha estat perquè existeixi cap tecnologia que el pugui reemplaçar. És perquè el turisme de masses és per esi mateix tan insostenible que no té sentit des de punts de vista com la contaminació o l’energia, que sabem que en tenim escassetat. Per moure un avió necessites petroli i s’està esgotant. I em sembla evident que el turisme de masses no té sentit si t’atures a pensar-hi una mica: pots passar una setmana al Carib si reflexiones sobre tot el que contamines mentre ho fas? I jo soc la primera que n’ha format part, que he viatjat i he estat a molts llocs, però quan t’atures a pensar-hi el sentit comú et diu que és insostenible, que és injust, que degrada i empobreix els territoris que s’hi dediquen. Per això esper que s’acabi, tard o d’hora, el turisme de masses. Personalment, n’he gaudit, però ens hem de plantejar les coses d’una altra manera. Potser quan existeixi un metavers que et permet visitar Manhattan des de casa ho arribarem a fer.