Fotoperiodisme
Cultura31/08/2024

De la droga zombi a la violència contra les dones: així és el Visa pour l'Image 2024

El festival de fotografia posa el focus en diversos conflictes mundials en 25 mostres, del 31 d'agost al 15 de setembre

BarcelonaQuan el fotoperiodista francès Gaël Turine va voler fotografiar les persones enganxades a la droga que malviuen al barri de Kensington, a Filadèlfia, va intentar parlar amb les ONG, però es van tancar en banda. Havien acordat no parlar amb cap periodista després de les males experiències que havien tingut amb els youtubers. En un moment en què tothom pot fer fotografies i difondre-les a les xarxes, i hi ha l'amenaça de la intel·ligència artificial, ser fotoperiodista no és gaire fàcil. Quan Turine va començar a treballar, podia enviar les imatges a més d'una vintena de publicacions i ara la llista s'ha reduït dràsticament: cada vegada hi ha menys recursos. Malgrat tot, els fotoperiodistes continuen intentant accedir a les zones de conflicte i explicar les realitats més incòmodes. El festival Visa pour l'Image, que se celebra del 31 d'agost al 15 de setembre a Perpinyà, arriba a la 36a edició mostrant fotografies com les de Turine a Filadèlfia i com les que Loay Ayyoub, guanyador del Visa d'Or, va fer a Gaza entre el 7 d'octubre del 2023 i el febrer del 2024. I també d'altres històries que no ocupen gaires portades.

Els efectes devastadors de la droga zombi

Als Estats Units el consum de drogues mata una persona cada cinc minuts. Actualment, una de les drogues més devastadores és la xilazina, també anomenada tranq o droga zombi, un sedant potent d'ús veterinari. Barrejada amb opioides, com el fentanil, o amb heroïna o crac, ha tingut uns efectes dramàtics perquè és molt més addictiva que qualsevol altra droga i, per tant, és molt més complicat desenganxar-se'n. Turine va anar per primera vegada al barri de Kensington amb un periodista de Le Figaro. "Només teníem quatre dies, i jo ho veia impossible. Amb quatre dies no pots fer res perquè necessites temps per parlar amb la gent i és un lloc molt perillós, però era això o res –explica Turine a l'ARA–. Estàvem sols, ningú volia parlar amb nosaltres, ni les ONG, ni la policia, ni les autoritats. Havíem d'anar directes als addictes". Al final va fer el reportatge, va tornar a França, va vendre les fotografies al diari francès i a una publicació japonesa, i amb els diners que en va obtenir va tornar a Filadèlfia. "No pots lluitar contra els youtubers i tot el que es mou a les xarxes; no soc prou naïf per ser optimista, però sí que es pot treballar bé i intentar arribar al màxim de gent", afirma.

Cargando
No hay anuncios

S'hi va estar deu dies més, a Filadèlfia. Volia aprofundir més i parlar amb algunes dones, perquè durant aquells quatre dies només va poder parlar amb homes. Va trobar la manera de treure la càmera sense que ningú l'ataqués. "Una de les coses més sorprenents és que les persones addictes volien explicar la seva història. El primer que feia era dir que no era un fotoperiodista nord-americà, sinó que era europeu i que volia explicar els efectes d'aquella droga que encara no havia arribat a Europa, perquè tothom pogués veure els seus efectes terribles", diu Turine.

"Et puc assegurar que cap de les persones amb qui vaig parlar sabia que comprava droga barrejada amb xilazina. Quan es va començar a introduir al mercat ningú ho sabia, i això m'ho va confirmar tant la policia com les infermeres que tractaven amb aquests addictes", recorda Turine, que a l'exposició mostra els efectes de la droga en els cossos i en les vides d'addictes de diferents punts dels Estats Units i de diferents classes socials. El fotoperiodista va captar com una dona, a cuitacorrents, només va poder agafar algunes de les seves pertinences quan la policia va desallotjar l'abocador que ha convertit en casa seva. Una de les altres fotografies mostra una noia dormint al costat d'una nina. "És l'única cosa que es va emportar de casa quan va marxar fa dos anys", explica Turine.

Cargando
No hay anuncios

Les noves generacions ultraconnectades

Trenta-sis hores. Aquest és el temps mitjà que els adolescents francesos passen cada setmana davant de les pantalles. L'equivalent a una feina a temps complet. El fotoperiodista francès Jérôme Gence ha estat tres anys parlant amb infants, adolescents i els seus pares, observant-los, prenent notes i finalment fent fotografies. "Avui les pantalles i les aplicacions eduquen els nostres fills, els entretenen, els calmen, els ajuden a adormir-se... però a quin preu? Els efectes són devastadors, però, com em va dir un dels psicòlegs amb qui vaig parlar, per curar un infant de l'addicció a les pantalles primer hauríem de curar els pares", explica Gence. Tampoc hi ajuda la societat en la qual vivim. "Necessitem el mòbil per a tot, per pagar, per comprar tiquets... i plataformes com TikTok estan dissenyades per crear addicció", diu Gence, que no té ni Instagram ni Facebook perquè intenta evitar les plataformes tant com pot.

Cargando
No hay anuncios

Gence, que abans de ser fotoperiodista era analista de dades, ha observat com infants molt petits passen molt més temps amb les pantalles que amb els pares: "Els efectes són perniciosos perquè al final qui els educa és potser algun youtuber o influencer, que acaba tenint més autoritat que els mateixos pares. Els adolescents tampoc són prou madurs per accedir a segons quins continguts i, a vegades, no distingeixen entre la realitat i el que passa a l'altra banda de la pantalla", assegura. Tot plegat sense comptar que la majoria de gent no és conscient de com s'utilitza tota la informació que faciliten. "Donen un gran poder a les plataformes; no tenen ni idea de com s'utilitzarà aquest poder!", exclama el fotoperiodista.

Cargando
No hay anuncios

Quan el cos d'una dona també és part de la guerra

"Quan era petita vaig veure una fotografia que em va impactar molt. Mostrava el periodista italià Indro Montanelli amb la seva dona, una nena de dotze anys", explica la fotoperiodista italiana Cinzia Canneri. El 1969 Montanelli va admetre a la RAI, la televisió italiana, que havia comprat la nena al pare per 350 lliures el 1935. Volia que fos verge per "no contraure cap malaltia". El 1935 el periodista tenia 26 anys i formava part d'un batalló durant la guerra d'Etiòpia. "Segurament aquella fotografia em va marcar i anys després vaig voler saber més coses sobre les dones d'aquesta part de l'Àfrica, que havia estat una colònia italiana. És d'allà d'on venen molts dels immigrants que arriben ara a Itàlia", explica Canneri.

Cargando
No hay anuncios

La fotoperiodista va començar a treballar fotografiant el viatge fins a Itàlia. "Hi ha menys dones i el seu viatge és molt més lent i terrible, perquè moltes venen amb infants", explica. Després va decidir continuar el projecte al lloc d'on venien algunes d'aquestes dones. "Vaig descobrir que els seus cossos s'utilitzen com a arma tant en temps de pau com en temps de guerra, i vaig voler explicar el drama de les dones d'Eritrea i de Tigre (una regió del nord d'Etiòpia)", afirma. Canneri mostra el drama de les dones que entre el 2017 i el 2019 van fugir de la repressió i la violència d'Eritrea i van buscar refugi a Etiòpia. Després va ampliar el seu projecte per parlar de la regió de Tigre, on va esclatar la guerra el 2020. Tant eritrees com tigrinyes es van haver de refugiar als campaments de la capital d'Etiòpia, Addis Abeba, i al Sudan.

"Per poder-les fotografiar, vaig construir una relació de confiança i vaig treballar en la seva comunitat; és un projecte a llarg termini. Quan elles veien que coneixia la seva història i la situació que vivien, s'obrien. Algunes ni tan sols han explicat als seus marits que van ser violades perquè és un estigma. Tanmateix, no volen que això se silenciï, i per això es van deixar fotografiar", diu. Abans de ser fotoperiodista, Canneri va ser psicòloga social durant vint anys. "Les meves filles eren massa petites perquè em pogués dedicar al fotoperiodisme, però la meva experiència com a psicòloga connecta amb la de fotoperiodista", afegeix.

"No crec que el fotoperiodisme tingui la mateixa força que fa uns anys, però sí que pots fer canvis a petita escala, en petites comunitats. I també es pot ser efectiu fent coses més pràctiques. He posat en contacte dones de diferents llocs i he ajudat a construir projectes perquè puguin obtenir els seus propis recursos", explica Canneri.