Observatori

Visca Da Ponte, visca Mozart…

'Don Giovanni' al teatre Principal d'Inca

Jorge Tello, incommensurable Leporello.
07/05/2024
3 min

Homogeneïtat podria ser una de les característiques que definirien amb prou precisió la representació de Don Giovanni, la millor òpera, per a qui signa aquest paper, de Wolfgang Amadeus Mozart i que va tenir lloc al teatre Principal d’Inca dissabte passat. Un esdeveniment, tampoc no aniria gens malament per qualificar el fet que fos una representació amb tanta presència local i al nivell que es va desenvolupar. El director, l’orquestra, el cor, el director artístic i bona part dels protagonistes els tenim a l’abast, amb la qual cosa poder veure un Don Giovanni amb aquestes prestacions crea valor afegit, però no per això abaixa el llistó de les exigències.

Començam. El programa de mà diu que es tracta d’una òpera semiescenificada. Que quedi clar i amb rotunditat que no és cert. Que no hi hagi decorats és una altra cosa, però del que no hi ha dubte és que la representació sobre la corbata de l’escenari no tan sols va ser suficient, sinó que va ser una òpera amb tots els seus ingredients principals i amb només un carretó com a escenografia. Un estri que serveix per a tot, fins i tot per emportar-se el Commendatore mort a mans de Don Giovanni, tot just quan comença la funció. Aquest és un mèrit, per part de Raió, però no acaba aquí. Amb tan poc espai sobre l'escenari i un sol estri d’attrezzo el ritme de la narració transcorre amb fluïdesa, però tampoc és tot. El dibuix dels personatges l’hem pogut veure amb infinitat de variants, potser per això aquest perfil tan precís crida una mica més l’atenció. Don Ottavio, per exemple, no és una caricatura; Leporello no és només un babau ximple i desgraciat; el criat que canta i interpreta Jorge Tello té molts angles i altres tantes arestes. Ho és, ximple i babau, molt, però també un autèntic pocavergonya, un mini-jo del seu amo. Donna Elvira també requereix no pocs registres, i Imma Hidalgo sap quin és a cada moment el més idoni. Pel que fa a Don Giovanni, Donna Anna o el Commendatore, el seu disseny és molt semblant en tot moment i en cada circumstància. I a tot això, que ve des de l’origen i el signa, ni més ni menys que Lorenzo Da Ponte, mai no és fàcil ni senzill que llueixi com cal, sempre per algun afany de canviar la lectura més lògica i autèntica, per una altra banda la que més s’assembla a la vida i fa que els personatges siguin molt reconeixibles. Potser massa.

Continuam. La música de Mozart és engrescadora i ens pot portar des de la commedia buffa a la d’embolic, amb un rerefons tràgic com ell sol, des del començament, amb la mort del Commendatore, fins a la del protagonista que dona nom a la història. Bernat Quetglas, amb la dificultat de tenir sempre els cantants darrere seu, va conduir la funció amb la mateixa fluïdesa amb què transcorre la història, però també sense estalviar molts dels immensos colors i registres que conté la partitura. El cor i l’orquestra hi varen respondre gairebé sense cap emperò. Per una altra banda, arribam a un aspecte tan fonamental com són les veus. Tampoc no hi va haver cap decalatge. Tot va sonar amb l’homogeneïtat de la qual parlava al principi, amb l’harmonia que li va posar el compositor, que no és poca, i amb la que va sorgir de la connexió entre els diferents protagonistes d’aquesta obra que es pot qualificar de coral. Em varen agradar i fins i tot impressionar el Leporello de Jorge Tello, per color, potència i adequació del seu registre al personatge, idèntiques qualitats a les que va mostrar Sebastià Serra, de qui no es difícil pensar que quina llàstima que canti en tan poques ocasions. Afalacs comparables a la resta del repartiment, amb un jove Pau Camero com a Don Giovanni, un Joan Miquel Muñoz com a eficaç Masseto, brillant la Zerlina de Margarita Rodríguez, vibrant la Donna Anna de Ximena Agurto, segur i mesurat el Don Ottavio que va cantar Antonio Aragón o impecable varietat de la coloratura que va exhibir Inma Hidalgo.

“Visca Da Ponte, visca Mozart. Mentre visquin mai no se sabrà què és la misèria teatral”. La frase és de Domenico Guardanosi i dedicada a Lorenzo a Da Ponte a una carta que li va adreçar i el llibretista va recollir a les seves memòries. No passeu ànsia, gràcies a Quetglas i l’OCM, encara viuen.

P.S. Quina llàstima, només una actuació!

stats