Una visió espiritual de la vida

La vida de Joan Mascaró i Fornés va estar marcada per una inquietud espiritual intensa. Des de molt jove va sentir interès pels aspectes no materials de l’existència humana i aquesta motivació el va portar a ser un gran coneixedor de les religions orientals fins al punt que va dedicar la seva vida a traduir-ne els textos sagrats.

Així va ser com la seva espiritualitat va estar amarada d’orientalisme. Per això no veia cap contradicció entre les diferents religions, ni entre les diferents cultures, ni entre les diferents llengües. Per a ell, totes eren expressions diferents de la unitat.

Als seus escrits ens diu que Déu és el mateix per a totes les religions, així com una pintura reflectida en miralls diferents o com una mateixa llum vista des de diverses finestres. Aquesta concepció el feia distingir entre la religió com a ritual i la religió com a experiència. No estava gens interessat en la primera opció i, en canvi, intentava viure i transmetre la segona.

Fugia dels dogmatismes, dels estereotips i de les pràctiques encarcarades. Per això no li agradaven les diverses esglésies, perquè deia que havien fossilitzat les religions i s’havien apartat de la seva essència. Sempre es posava de part de la senzillesa, l’austeritat i la sinceritat.

Concebia com a una sola cosa bé, veritat i bellesa, i deia que la veritat cerca l’ajuda de la bellesa per expressar-se. D’aquí ve el valor que donava a la poesia. Deia que les visions espirituals són poesia, i per això tenia molta cura a conservar els trets poètics de l’original a les seves traduccions. Segons Mascaró, per copsar-ne la veritat, no hem de llegir els textos sagrats amb el pensament erudit sinó que ens hem de deixar embolcallar per la seva poesia. Tant la poesia com l’art i la bellesa les concep com a expressions infinites de l’etern.

Per a Joan Mascaró la veritat de la ciència i la veritat de la poesia són totes dues certes però diferents: “L’univers vist amb el pensament és l’univers de la ciència. L’univers vist més enllà del pensament és l’univers de la poesia.” Tot això no vol dir que rebutgés la importància de la raó. Deia que aquesta és millor que la manca de raó, però que no és suficient per a l’autorealització. A més, als seus darrers anys se sorprenia de com els descobriments científics s’apropaven cada vegada més a la poesia.

Volia contribuir al benestar de la humanitat i ho va fer estudiant, traduint i vivint el seu dia a dia d’acord amb els valors que havia descobert als textos sagrats que tant havia treballat.

Ell mateix era un viu exemple d’allò que defensava. Tranquil i respectuós amb tothom, comunicava pau i saviesa. Trobava la bellesa en els elements de la natura, a les persones que coneixia i també a les paraules dels poetes de tots els temps. Ens mostrava que els sons del llenguatge eren una part intrínseca del seu significat. Li agradava recitar en veu alta poesies en català, en anglès i també en sànscrit. En aquesta llengua sabia de memòria passatges sencers del Bhagavad Gita, dels Upanishads, dels Vedes... i tot i que no n’entenguéssim el significat sonaven com una meravella a les nostres orelles.

El seu amor per les paraules el podem trobar descrit al Bhagavad Gita (17.15): “Paraules que donen pau, que són bones, belles i vertaderes, i també la lectura de llibres sagrats: aquesta és l’harmonia de les paraules.” I també al Dhammapada (8.100) : “Millor que un miler de paraules inútils és una sola paraula que dona pau.” No gos afegir-hi res més.