Una visita per les tombes dels nostres il·lustres

Alcúdia“Sens jo, res parlaria de la meitat que em manca”, escrivia el poeta palmesà Joan Alcover l’any 1909, al poema Desolació. Pres el vers de l’autor, que escrigué per plànyer el record dels seus quatre fills morts (només va sobreviure Pau, el més petit), les paraules ens interpel·len: de tots és responsabilitat guardar record i parlar (per bé o per mal) d’aquells que ja no hi són. Dia 2 de novembre és el Dia dels Difunts, un context adient per recordar homenots i donasses enterrats als nostres cementeris, o esglésies. No són pocs; en aquestes tres pàgines que venen, idò, n’hi ha just una petita selecció.

Anar a trobar personatges il·lustres als cementeris és una aventura de vegades incòmoda, de vegades excitant. Desesperant, també, sobretot després de veure passar els minuts i llegir noms i cognoms de difunts desconeguts (de vegades amb fotografies) sense arribar a trobar la tomba concreta. Es veuen flors seques i de plàstic, gerros buits en què només ressona l’eco del silenci: tot és mort, als cementeris, bona part de l’any.

És cert, però, que un dels treballadors del de Llucmajor –sense qui, per cert, no hauria trobat mai la tomba de Toni Catany– comenta que “per aquí hi passa més gent de la que ens pensam”. Assumeix, això sí, que són llocs “discrets”. Passejar per un cementeri és excitant, deia; i això és perquè no hi ha Eros sense Tànatos, i alguna cosa encén l’ànima davant la certesa que la mort s’imposa sempre, per molt que no toqui, per molt que pesi; per molts paradisos que existeixin després.

A punt

Aquests jardins de creus veuen l’arribada de persones, òrfenes d’algú, amb pals de fregar i poals, disposades a deixar-ho tot a punt; més net, més amable, més viu. Passa així com ens anam acostant als dies de Tots Sants i dels Difunts. Ara toca, malgrat el sol impetuós que ha fet aquests darrers dies d’octubre, fer net i posar-ho tot a punt.

Cercàrem l’escriptora Maria Antònia Oliver, que aviat farà un any que deixà aquest món. Fou incinerada i les seves cendres són en mans de familiars. Volíem anar a veure, també, Aina Moll, que va dedicar la vida al país i a la llengua, mestra de molts, pionera de tantes coses. Com Oliver, la lingüista també va ser incinerada i descansa amb l’abric de la família. Són molts més els que podrien haver-se inclòs en aquestes pàgines, però, com la vida, el temps a la feina també és finit.

Robert Graves (1895- 1985)

Cementeri de Deià

‘Poeta’, que no és poc. Si hi ha una tomba austera i discreta, aquesta és la de l’autor de La deessa blanca. El cementeri de Deià és un dels més populars de Mallorca i gairebé sempre hi ha estrangers –i també locals– passejant-hi: corona el poble i té unes vistes espectaculars, des de les marjades de pedra en sec de la serra de Tramuntana a la Mediterrània. Els que el visitin per trobar la tomba de l’escriptor hauran d’anar amb les directrius sabudes: si bé es troba ben a prop de l’entrada, a la part esquerra, cal fixar-s’hi bé, perquè el color ocre de la làpida de ciment i les tonalitats de terra i verd que l’abriguen no ho posen fàcil. Graves descansa davall un xiprer, protegit per una làpida senzilla i humil en la qual, enllà del seu nom i la data de naixement i defunció (24 de juliol de 1895 - 7 de desembre de 1985) hi posa “poeta”. A sobre, alguns ciris i pedres col·locades als cantons del quadrat que anuncia qui descansa allà. Curiosament, entre la terra banyada hi ha un llapis, visiblement modern, ataronjat, amb una inscripció: “I love to write”. Qui sap si és allà per casualitat o si algú intenta invocar l’esperit de Robert Graves amb aquesta ofrena. Res escau més en aquesta tomba que un llapis a prop.

Blai Bonet (1926 - 1997)

Cementeri de Santanyí 

“Això és tot el que tenc”, sempre deia, referint-se a l’escriptura. “No tenc res més”, afegia. Són paraules de Blai Bonet en boca del seu amic i també escriptor Antoni Vidal Ferrando, que ens guia fins a la tomba familiar on descansa l’autor d’El mar. Qui no sàpiga quina és, no la trobarà: fou enterrat amb la germana, per això la làpida hi diu Munar-Bonet, cognom que correspon (Munar) al marit de la germana. “Sempre va tenir una relació molt forta amb sa germana i sa mare, i quan varen haver mort totes dues, se sentia molt sol”, recorda l’amic. Bonet va viure més del que s’esperava, perquè superà una tuberculosi i els mals l’acompanyaren sempre. Ara bé, la seva mort va ser sobtada: “Quan un nebot seu m’ho va dir, vaig telefonar a Biel Mesquida perquè no sabia què fer, com dir-ho a la premsa. Abans de tot, el ploràrem tots dos al telèfon”, explica. Ara, Vidal Ferrando mira la tomba i somriu, perquè recorda anècdotes de l’escriptor que va ser un referent per molts: “Tots els que vàrem venir després el copiàrem en algun moment, i ell ho sabia”. Cadascú va trobar el seu camí en l’escriptura, però Bonet, orgullós, deia que tots els que s’hi havien emmirallat tenien una cosa en comú: l’amor per les paraules. 

Catalina Homar (1868-1905)

Cementeri de Valldemossa

Un color blanc pur vesteix la làpida de la pagesa que va encarregar-se de s’Estaca, la casa de Lluís Salvador, l’Arxiduc. La tomba de Catalina Homar Ribes crida l’atenció just en travessar el portal del cementeri de Valldemossa: és la menys fosca. Alta i elegant, a la làpida s’hi llegeix clar el seu nom. Gravat, hi diu també, en castellà: “Va passar a millor vida a s’Estaca. Pregau per ella”. És emocionant pensar que Homar podria llegir-ho, perquè va aprendre a llegir i a escriure en una època en què això estava reservat als homes. Als peus de la làpida, agombolada pel silenci d’un dels llocs menys transitats del poble de la Tramuntana, tres roses de plàstic.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913 - 1938)

Cementeri de Palma

Morí massa jove l’autor de dos dels versos més coneguts en llengua catalana: “Tota la meva vida es lliga a tu, com en la nit les flames a la fosca”. Va traspassar malalt de tuberculosi al sanatori del Brull (Osona), on fou enterrat. Després d’haver estat traslladat a la tomba d’Espriu, a Arenys de Mar, avui les seves restes són a Palma, prop de les del seu mestre Gabriel Alomar. Per arribar-hi, per la porta principal, s’ha d’enfilar recte fins a arribar a la part més nova, en direcció al tanatori de Son Valentí. En el darrer jardí de la zona, descansa Rosselló-Pòrcel, el català de Mallorca. I és inevitable pensar en els versos del poema del palmesà En la meva mort.

Toni Catany (1942 - 2013)

Cementeri de Llucmajor

El fotògraf invisible. Metafòricament, Toni Cantany continua amagat darrere la càmera. Hi ha alguna cosa incòmoda a la part vella del cementeri de Llucmajor enmig del silenci –i aquest sol fort d’octubre–, que Maria del Mar Bonet va omplir amb la seva veu dia 19 d’octubre de fa nou anys, quan les cendres del fotògraf es varen dipositar a la tomba dels seus pares en un comiat que, els que hi eren, recorden ben emotiu. Situada a la part dreta del cementeri, la tomba, humil i senzilla, passa desapercebuda: no es veu si no és posant la mirada als peus. I, així i tot: el seu nom encara no surt a la placa, perquè la va posar ell poc després de morir sa mare. Només s’hi llegeix, per tant, el nom dels pares: Tomàs Catany Noguera i Maria Jaume Salvà. Explica l’amic del fotògraf Antoni Garau, director de la Fundació Toni Catany, que està previst posar-hi una placa nova quan s’inauguri el Centre Internacional de Fotografia. I fer-lo visible.

Joan March (1880-1962)

Cementeri de Palma

No trobaràs el seu nom, però un mausoleu així ha de ser d’algú molt poderós. Joan March Ordinas està enterrat en una imponent construcció funerària protegida per una porta de bronze, custodiada per dos àngels; fora, cinc xiprers l’enrevolten i el fan localitzable gairebé des de qualsevol lloc del cementeri. Davant la porta, unes escales imperials; fa mig segle eren molt més llargues, però, quan es va fer el crematori, se’n varen haver d’eliminar esgraons. Ho conta Carlos Garrido, expert en matèria de cementeris. També recorda que l’empresari de Santa Margalida va adquirir els terrenys que envoltaven l’espai funerari de Ciutat i va fer una oferta a l’Ajuntament: si ell podia construir-s’hi un monument funerari, cediria els terrenys a Cort per ampliar el cementeri.

Antoni Maria Alcover (1862 - 1932)

Cementeri de Manacor

Si no fos per la vegetació que creix descontrolada devora la tomba d’Antoni Maria Alcover, es podria dir que la construcció –atribuïda a Antoni Gaudí– presideix el cementeri de Manacor. Ara bé, descobrir que és la de mossèn Alcover, si no ho saps, costa, perquè el nom s’amaga entre branques i fulles. Sort que hi ha un panell informatiu modern. Arribar-hi no pot ser més fàcil: cal anar tot recte i està al fons, al centre. L’escriptor, lingüista i religiós jeu abrigat per una comesa: “Els qui per aquí passau/no mos negueu una cosa/un pare-nostro digau/pels qui soterrats trobau/adavall aqueixa llosa”.

Kevin Ayers (1944 - 2013)

Cementeri de Deià

El comiat feliç del músic britànic, que va viure molts anys a Deià, va quedar retratat a la premsa illenca. Tot i que va morir al febrer a França, no va ser fins a l’agost del 2013 que la seva filla va dur-ne les cendres al municipi de la Serra. Situat en un lloc privilegiat del cementeri, per arribar on hi ha les cendres s’han de baixar les escales: Kevin Ayers descansa en un lloc lluminós, amb vistes d’escàndol, acompanyat d’amics i coneguts, pintors, músics i artistes amb qui va conviure durant els seus anys al poble. Un dia d’aquest final d’octubre, estrangers fan voltes pel cementeri. Des de davant la placa de Kevin Ayers, se sent com des d’un bar canten Anys i anys. Que sents la música, Kevin?

Miquel Costa i Llobera (1854 - 1922)

Parròquia de la Mare de Déu dels Àngels de Pollença

Abraçat per l’espectacle de colors que provoca la llum del sol que travessa la rosassa de la parròquia de Pollença, lluny d’on bramulen les ventades, el gran poeta dorm. I ja en fa 100, d’anys, que el seu Déu se’l va endur mentre predicava, en el convent de les Tereses de Palma, el panegíric de santa Teresa. Descansa a la capella de Sant Crist, la més gran de l’edifici: si s’entra per la porta lateral de la parròquia, la de la plaça Vella, és la capella d’enfront. I davant la placa amb el nom del poeta, una vitrina amb cartes escrites a mà, una estilogràfica i algunes fotografies.

Emili Darder (1895 - 1937)

Cementeri de Palma

Cada any, durant la setmana que envolta dia 24 de febrer, s’homenatgen Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni M. Ques i Antoni Mateu, assassinats pels feixistes. L’homenatge es fa al Mur de la Memòria del cementeri de Palma –on hi ha una reproducció de la cadira en què Darder seia, a causa d’una angina de pit, quan l’afusellaren. El darrer batle republicà descansa, en realitat, en una tomba familiar situada a la part esquerra del carrer central del cementeri, passada la capella.

Maria Antònia Salvà (1869 - 1958)

Cementeri de Llucmajor

Una làpida commemorativa en forma de llibre, col·locada en el 60è aniversari de la seva mort, indica on està enterrada la poeta Maria Antònia Salvà. La Filla Il·lustre de Llucmajor jeu en una tomba familiar en què, fins fa quatre anys, no hi figurava cap gravat amb el seu nom. La placa està situada ben devora la part esquerra de la capella central del cementeri del municipi i la particular forma que té la fa fàcilment visible. El sol rabiós d’aquest octubre hi pega de ple. Esperem que no l’enlluerni gaire i pugui veure, almenys, Quatre coses: “El sol que bada les roses,/l’aigua que les fa brostar,/la rosada que les mulla/i el vent que les esfulla/per no veure-les secar”.

Damià Huguet (1946 - 1996)

Cementeri de Campos

No només eren les lletres el que li agradaven a Damià Huguet, que va morir a 50 anys. Entre les múltiples aficions que se sap que tenia –el cinema, la fotografia, l’edició i la pintura–, a la tomba familiar Huguet Roig del cementeri de Campos, situada al primer carrer de mà dreta just després de les oficines, el que hi ha és un còdol gros, just darrere el cossiol de crisantems. “Fa estona, Maria Antònia Manresa em va explicar que ella i Sebastià Verd li varen deixar aquest còdol que trobaren a Portocolom. A mon pare li encantaven les pedres i en feia escultures”, recorda un dels seus fills, Biel Huguet. Qui el conegué, a Damià, encara el veu riure.