Viure, actuar, potser somiar
La Zaranda es manté fidel al teatre poètic i artesà, però aquí es veu llastat per la reiteració
- Intèrprets: Francisco Sánchez, Gaspar Campuzano i Enrique Bustos
- Director: Paco de La Zaranda
- Teatre Romea
- Fins al 16 de juny
Don Quixot somiava amb ser armat cavaller. Al Manual para armar un sueño, La Zaranda somia amb l’èxit que se’ls resisteix, però sense renunciar al teatre poètic i artesà, com el que defensen des d’aquell magnífic Vinagre de Jerez que el 1989 aromatitzava el primer Festival de Tardor de Barcelona —i que va coincidir, per desgràcia seva, amb el Cricot 2 de Tadeusz Kantor i Aquí no tornaré mai més. Dic per desgràcia perquè un il·lustre crític els va despatxar com una imitació del geni polonès, quina bajanada!
Esclar que hi ha punts de contacte en el tractament de l’espai i en el treball artesà i, sobretot, en el catastrofisme que d’una manera més directa o més retòrica contamina (contaminava, en el cas de Kantor) les seves creacions. En aquest Manual també hi ha la constatació d’un cert catastrofisme, tot i que al final un Quixot i un Sancho dalt d’un parell de cavallets de fusta vella reivindiquin el somni fins al final.
Però què somia ara La Zaranda, Teatro Inestable de Ninguna Parte? Somia amb ella mateixa, mirant enrere la seva ja llarga trajectòria. Somia amb un vell actor que ha trepitjat tots els escenaris fent tots els papers de l’auca (Segimon inclòs)... però que no ha assolit el desitjat reconeixement. I es lamenta. Qui el recordarà? I ves per on que un fantasma o un altre somiador sortit del no-res es creua en el seu camí i junts inicien la ruta des del camerino fins a l’escenari a la recerca de l’autèntic teatre, el seu, esquivant els falsos profetes, tecnòcrates i altres dimonis de la contemporaneïtat.
Un camí amb imatges poètiques, amb la tendresa que inspiren els dos vells caminants (Francisco Sánchez i Gaspar Campuzano), tan semblants aquest cop als pallassos beckettians d’Esperant Godot, tot i que ells no esperen sinó que busquen. Ja veuen, de Kantor a Beckett. Però ni el text d’Eusebio Calonge ni la direcció de Paco de La Zaranda aconsegueixen vestir aquest somni amb quelcom més que algun cop d’enginy, alguna sentència i alguna imatge, dins una dramatúrgia confusa i, lamentablement, un pèl avorrida.
