Isaki Lacuesta i Antonina Obrador: “Viure a Girona –o a Felanitx– té una cosa molt saludable”

PalmaIsaki Lacuesta (Girona, 1975) es connecta des de ca seva a Girona, mentre que Antonina Obrador (Felanitx, 1986) ho fa a la llibreria que va obrir al seu poble fa tres mesos. Ambdós són directors de cinema, però Lacuesta ja té una trajectòria consolidada, mentre que Obrador va estrenar la seva primera pel·lícula, Quest, a finals de 2023. Tots dos parlen de cinema, però també de música, de ceràmica, de llibres i de la necessitat de viure a llocs allunyats de la pompa de la indústria, on tocar de peus a terra.

Va, explicau-nos-ho: què us apassiona de fer cinema? Què és allò que us torna completament bojos de la vostra professió.

-I.L. Quan fem coses, en general es parla poc del fet que donen gust. Quan una cosa surt, hi ha un moment màgic i això dona un gust molt addictiu. Els que fem cinema podem fer realitat somnis molt increïbles, que passen davant teu.

-A.O. Vaig tenir una sensació forta la primera vegada que vaig fer un curt i vaig veure l’actriu vestida com el personatge i en situació per començar a rodar. Som carn de rodatge. M’agrada veure quan l’equip està connectant i sentir que no estic tota sola, que hi ha una connexió i feim una cosa.

Després de rodar, deu ser complicat tornar al món real.

-I.L. Costa moltíssim. Tinc un doble pensament. Per una banda, penso que hauria d’estar rodant sempre i, per l’altra, que no hauria de rodar mai més [riu, i Antonina també].

-A.O. Em passa amb l’entorn. Estic rodant i explic els problemes que tenc als amics i la família, que per a mi són la fi del món. Ells connecten bastant poc amb això. Està bé perquè em baixen a terra.

Els dos viviu lluny dels epicentres de la indústria. És millor?

-I.L. Viure a Girona té una cosa molt saludable. Aquí no parlem de finançament de pel·lícules ni de recaptació. Són converses que aquí no tenim.

-A.O. Si vius a Barcelona o a Madrid, tens la sensació que estàs tot el temps fent feina, que fas com de relacions públiques. I es perd la part d’ofici que té el cinema. És el que menys m’agrada i he decidit una llibreria per estar un temps fora d’això.

Feis alguna cosa per desconnectar? Alguna activitat que no estigui relacionada amb el cinema.

-I.L. Toco la guitarra. I ho faig prou malament com per gaudir-ne. Si ho fes millor, ja començaria a pensar a fer coses. Ho faig des de l’institut, però mai m’hi he dedicat seriosament ni he tingut un grup. Quan vaig tornar de Mali amb Miquel Barceló, em vaig posar a fer figures de fang i aquarel·les. Isa [la guionista i productora Isa Campo, companya d’Isaki] diu que vaig perdre completament el meu punt crític.

-A.O. Faig ceràmica. Quan puc estar sola al taller treballant i sé que tenc hores al davant, és meravellós [la llibreria d’Antonina comparteix local amb el taller de ceràmica de la seva mare].

-I.L. La meva parella està al màxim amb la ceràmica. Ha començat fa poc.

-A.O. Idò feim tallers intensius amb retir. En farem un de kintsugi, la tècnica japonesa per reparar, que és molt bonica.

Català i mallorquina. Quins referents teniu cadascú del territori de l’altre?

-I.L. L’Agustí [Villaronga] ha estat un model i un referent total. Els que van venir una mica abans –Villaronga, Jordà, Guerin, Recha– ens han estalviat moltes hòsties, encara que tots ens n’emportem, perquè n’hi ha de personals i intransferibles. Tinc bon record de quan Rafa Cortés va fer Jo, una pel·lícula molt balear. I també Miguel Eek, amb les seves ganes de treballar fent divulgació de la feina dels altres.

-A.O. Catalunya és molt. Ara mateix, el cinema espanyol és català i gallec. Sempre m’ha agradat l’obra d’Isaki, i t’ho dic així [el mira]. Vares ser un dels directors que vaig conèixer a l’ESCAC en un moment que volia sentir creadors que m’interessassin. També m’agrada molt Albert Serra en ficció.

-I.L. Anàvem junts a la guarderia, amb Albert. A Banyoles.

-A.O. Que fort!

D’on treis les idees per contar històries? Seguiu algun mètode o venen de manera casual?

-I.L. De vegades, em venen de les ganes d’estar en un espai i la pel·lícula és l’excusa per viure-hi. Altres han estat les ganes de conèixer una persona. Algunes vegades, poques, sí que ha estat més una idea, per alguna cosa que m’han explicat o que m’ha passat. Però no tinc una manera sistemàtica de treballar.

-A.O. Acostum a tenir idees caminant per foravila. Com que en aquell moment no faig altra cosa que caminar, veig coses i pens molt.

Recomanen

Les millors pel·lícules des darrers cinc anys