"'El vol de la Cristina' és una obra contra la pornografia del dolor"

PalmaCristina Muñoz Abellán va morir a 32 anys dia 24 de març de 2015, “assassinada per Andreas G. Lubitz, copilot del vol regular de Germanwings 4U9525 de Barcelona a Düsseldorf”. Ho narra així Marçal Girbau, filòleg i occitanista, al llibre El vol de la Cristina. Vides perdudes en un atemptat aeri (Comanegra). És la seva primera publicació en solitari, un encàrrec que no ha estat gens fàcil. Cristina era la germana gran de Sergio, amic de la infància de Girbau. Els tres van ser criats i van créixer al mateix carrer de Sant Quirze del Vallès. Tres anys després de l’atemptat, qualificat per l’estat espanyol d’“accident aeri”, Sergio li demana a Girbau de fer un homenatge a Cristina, però també una denúncia. “Volíem que el resultat fos una història amena, llegible per tothom i que dibuixés somriures. Res d’un llibre lacrimogen ni dramàtic”, explica l’autor. Lluny del sensacionalisme amb què va ser tractat aquell atemptat, les pàgines d’El vol de la Cristina són plenes de sensibilitat, humor, memòries i reclams de justícia. “És un llibre contra la pornografia del dolor”, diu l’autor.

L’obra és difícil de classificar. És un llibre testimonial, una biografia de Cristina amb tocs d’assaig, amb investigació periodística, amb certes reminiscències a un llibre de viatges –s’hi explica com Girbau i Sergio van viatjar fins a la ciutat de Leverkusen (Alemanya), on vivia i treballava Cristina, i fins a Lo Vernet (França), on el copilot va estavellar l’avió. Girbau conclou que, segons l’editor Jordi Puig, és un assaig periodístic: “La idea era que el pogués llegir qualsevol persona, les que coneixien a Cristina i les que no, els que sabien dels fets i els que no”.

El vol de Cristina, de fet, és interessant per la quantitat de temes que el travessen. Un dels objectius, explica l’autor, era humanitzar les víctimes: “Quan passa una cosa així, els mitjans de comunicació i les institucions parlen de números. Nosaltres volíem posar en valor els projectes vitals i els somnis de totes les persones que van ser assassinades aquell 24 de març, i ho fem recorrent la vida de la Cristina”. Durant la conversa amb l’ARA Balears, Girbau parla d’un “atemptat terrorista”, d’un “assassinat”: “Certament, hi ha una reflexió metalingüística, una reivindicació de la importància que té la llengua. Les paraules que utilitzem tenen unes conseqüències. No és el mateix parlar d’un accident de trànsit, aeri, que d’un atemptat. Allò no va ser un accident fortuït, sinó una decisió deliberada”, assenyala l’autor del llibre, que es demana quina és la diferència entre el cas del Germanwings i l’11-S. “Aquell dia de març de 2015 van morir 150 persones, però de víctimes n’hi hagué 149”.

Talent expulsat

Cristina era “una alumna de notes brillants”, d’un talent que el país no va saber valorar. Doctora en neurociència: “Representa tota una generació de joves talentosos expulsats del nostre territori perquè no hi ha capacitat ni recursos per donar-los-hi feina i oportunitats”, denuncia Girbau, que recorda que Cristina tenia tota la vida a Barcelona. La parella, la família i els amics. Malgrat tot, el seu profund sentit de la responsabilitat va fer que quedàs a Alemanya fins que culminàs el seu contracte de dos anys amb la farmacèutica Bayer. Les pàgines que ha escrit Girbau suggereixen un debat, gairebé una lluita, per trobar l’equilibri entre el sentit del deure i la responsabilitat i la veu interior del desig, de l’impuls, de l’inconscient. Sobre això, l’autor del llibre planteja que el sistema “ha aconseguit carregar-nos amb responsabilitats que no són nostres”.

Les negligències obviades

El vol de la Cristina és un llibre tan commovedor com enrabiat. Com pot ser que una persona que estava de baixa arribàs a la cabina de l’avió en un país com Alemanya? Per què, d’ençà de l’atemptat, no s’han fet canvis als protocols d’emergència aeris? Són preguntes que es fa Girbau a la publicació: “Vam oblidar fer les preguntes correctes mentre es retransmetia en directe el dolor dels familiars de les víctimes”, diu. També es demana què hauria passat si el copilot, l’autor del crim, hagués estat espanyol, o del sud d’Europa: “Ens haguessin posat de volta i mitja”, opina l’escriptor.

Girbau també critica durament el paper de l’estat espanyol en aquest cas. Explica que, en funció de com es “catalogui” la mort d’algú tindrà unes o altres conseqüències materials: “La justícia espanyola va decidir que el que va passar l’any 2015 va ser un accident de trànsit. Això té conseqüències molt beneficioses per l’estat espanyol, perquè l’eximeix de responsabilitat; també per les companyies d’assegurances, perquè s’estalvien molts calers d’indemnitzacions”.

Els mitjans de comunicació que van fer més sang durant aquells dies de primavera de fa sis anys també apareixen a El vol de la Cristina: “No vull responsabilitzar als treballadors, el meu missatge és pels caps i propietaris dels mitjans. Calen codis deontològics seriosos per casos com aquest, s’ha d’evitar causar encara més dolor a les víctimes”, creu Girbau. Contra la pornografia del dolor, sensibilitat, cura i responsabilitat.