Vol en picat al teatre Sans

PalmaÉs un casal gòtic de la Palma vella al número 5 del carrer de Can Sanç, prop de la plaça de Santa Eulàlia. Però el públic mallorquí l’estima i el coneix com a teatre Sans, ja que aquesta és la funció, mai més ben dit, que ha tingut al llarg de quatre decennis. Pràcticament tot aquest temps l’ha gestionat la companyia Estudi Zero. En repassam la història quan fa 40 anys des que, el 27 de març del 1984, coincidint amb el Dia mundial del teatre, va obrir les portes als espectadors. I en recordam algunes de les fites, com l’espectacle Vol en picat dins la sala.

Segons els actuals propietaris, el que ara és el Sans el formaven originàriament tres construccions del període islàmic. De fet, a les obres de restauració que s’han fet, sortiren a la llum restes de ceràmica àrab. A sobre, s’hi edificà l’actual casal, del segle XIV o del XV. Consta que un dels seus propietaris va ser el llavors governador de Mallorca Olf de Pròixida, si bé aquest cavaller no hi vivia, sinó que el feia servir com a llotja.

Apunten els medievalistes Maria Barceló i Guillem Rosselló Bordoy que va ser la casa dels Ramis: el seu portal rodó fou mutilat, “una característica dels aires barrocs que canviaren la imatge de la ciutat”. A la façana s’hi observen restes de la típica finestra “coronella”. La seva trajectòria com a espai escènic es remunta a fa gairebé un segle, quan, el 1930, es convertí en el Casino Republicà. Hi tenia la seu l’Orfeó Republicà i hi havia una activitat cultural intensa. Segons els estudiosos del teatre Elisenda Farré i Francesc Perelló, una de les peces representades llavors va ser La campana de la Almudaina, de Joan Palou i Coll.

El franquisme es va carregar qualsevol entitat que es digués republicana. Així que, el 1939, passà a ser la seu del Cercle d’Obrers Catòlics, i així es mantingué fins als primers anys setanta. I també hi feien teatre. El repertori d’obres representades, segons diuen Farré i Perelló, fou molt variat. Per descomptat, textos en castellà: els germans Quintero, Lope de Vega o Alfonso Paso. Però també comèdies en català de Mallorca, de Pere d’Alcàntara Penya, Bartomeu Ferrà o Lluís Segura. Els anys 40 del segle passat hi actuaren destacats intèrprets que, com Manel Tubert o Xesc Forteza, s’integrarien en la companyia Artis.

En una entrevista amb Gabriel Janer Manila, la mítica actriu Cristina Valls recordava haver actuat a La campana de la Almudaina a l’escenari del Sans. Els comentaris oscil·laven entre el gust per la seva feina i la seva condició de ‘xueta’, aquells assenyalats, a l’època, pel seu origen jueu: “Que ho fa de bé, deien en veu baixa. És xuetona, afegia el qui seia al seu costat. Oh! I no ho pareix...”.

Quan se n’anava la llum

Varen ser aquells comentaris de Cristina Valls els que posaren sobre la pista una jove companyia, Triptrup, que cercava un local d’assaig i de representacions. Ens hem de situar 40 anys enrere. Aleshores, accedir a les tres úniques sales de teatre que existien a Palma –Principal, Auditòrium i Rialto– no era fàcil per a un grup nou. I viure del teatre era somiar truites: només Xesc Forteza ho feia.

Contactaren amb Antoni Jaume, propietari de l’edifici, que es mostrà encantat amb la idea de recuperar-ne l’activitat escènica. Com recorda ara Pere M. Mestre, fundador d’Estudi Zero i director del seus espectacles, la família Jaume “eren gent republicana”, disposada a fer-los un bon preu per l’arrendament. “Calculàrem que, si fèiem una funció cada mes i no la cobràvem, podríem pagar el lloguer”. I així va ser com, el 27 de març del 1984, Dia mundial del teatre, el nou teatre Sans obrí les portes amb un espectacle tragicòmic de creació col·lectiva, El darrer klínex.

La precarietat era manifesta. Els cartells els feien a mà. En una d’aquelles primeres funcions es van fondre els ploms, perquè el corrent era de 125 volts i els focus, de 220. Uns anys més tard, en una representació de La família Sans, un dels grans èxits d’Estudi Zero, va passar el mateix: se’n va anar la llum, sobtadament. Però aquesta vegada els agafava amb més recursos: varen encendre unes espelmes i continuaren com si no passàs res. El públic no va notar el canvi i, fins i tot, els felicitaren per aquell efecte, tan aconseguit, d’actuar a les fosques. Després de tot, era una comèdia terrorífica, així que la cosa colava completament.

El 1985, Triptrup es va trencar. Dos dels membres de la companyia agafaren un camí diferent. Els restants: Pepa Ramon, Pere M. Mestre, Xim Vidal i Dominic Hull, als quals aviat s’afegiria Lourdes Erroz, fundaren Estudi Zero. De bon començament, els va donar una mà la nord-americana resident a Mallorca Leona di Marco, qui va dirigir el seu primer èxit, La cantant calba, peça d’Eugène Ionesco.

El 1989, Estudi Zero, fent servir la fórmula de cooperativa, feia la passa definitiva: comprar l’edifici. Al llarg d’anys, els joves còmics van conviure, encara, amb aquelles persones, pràcticament totes molt grans, que tenien llogats els espais que s’havien convertit en habitatges. Allò tenia la seva cara i la seva creu. Per una banda, els assaigs i representacions, per descomptat, feien renou, cosa que els podia molestar. Per una altra, com recorda Mestre, a començament dels noranta la zona del Sans es trobava prou degradada i la presència de la companyia els proporcionava una certa seguretat. “Érem com de la família”. El veïnat del carrer de Sanç seria recreat en un espectacle d’Estudi Zero, 5, Carrer Sans, del 2013, que feia servir els diversos espais del casal.

Un vespre, en tornar d’una representació a la Part Forana, els membres d’Estudi Zero havien deixat la furgoneta a la porta del Sans, en un carrer ben estret com és, per descarregar-ne el material escènic. En aquell moment, va comparèixer un cotxe amb fugitius, que òbviament no va poder seguir el seu camí, així que varen ser detinguts per la policia. Eren, certament, temps en què aquella zona de la Palma vella no era tan cotitzada com ara, ni de bon tros, més bé el contrari.

Un vespre al cafè-teatre

L’edifici va ser objecte d’un procés de restauració en dues fases. La primera, poc després de la compra, en què es repararen la teulada, la façana i els porxos. La segona, molt més grossa, a partir del 2001, en què es canviaren els forjats i es recuperaren el pati i els espais fins aleshores dividits i s’adaptà el teatre a les normatives de seguretat i d’accés. En aquesta segona fase es va haver de substituir el trespol originari de la sala, ja que el deteriorament era irreversible. Sota el casal varen aparèixer dos aljubs, un dels quals es va aprofitar per a la instal·lació de l’ascensor hidràulic, i un túnel que probablement fou un refugi. Una altra troballa va ser una capelleta que es feia servir com a protecció contra el foc.

Pere M. Mestre reconeix un abans i un després en la trajectòria del Sans. Es va titular Vol en picat dins la sala, a partir de textos de Karl Valentin, i es va estrenar l’any olímpic, el 1992, i després es va reposar, sempre amb èxit. Varen fer allò que es diu de la necessitat, virtut: l’Ajuntament de Palma havia canviat de color polític i les contractacions afluixaven. Fins aleshores, el Sans no havia seguit una programació constant. A partir de llavors, sí que es mantindria l’exhibició contínua. No tan sols amb la producció pròpia, sinó amb altres companyies, tant de Mallorca com de la resta de l’Estat i de l’estranger. Aquell mateix 1992, el Sans fou un dels espais fundadors de la Coordinadora Estatal de Sales Alternatives, que actualment agrupa una quarantena de petits o mitjans teatres.

Amb Vol en picat dins la sala, els Sans es va convertíir en cafè-teatre. Els espectadors es repartien en taules i se’ls convidava a un cafè i a una copa de cava. Fins i tot –cosa impensable avui dia– s’hi podia fumar. Els cambrers eren, al mateix temps, actors. El públic, comenta Mestre, valorava “el tracte directe, la proximitat, aquell ambient de cabaret dels anys 20. Fou una època fantàstica”. Amb un prodigiós Joan Pere Zuazaga com a mestre de cerimònies, se succeïen escenes dialogades i números musicals. Se superaren les 200 representacions. El mateix va passar amb La família Sans, adaptació de la família Addams, del 1997, que depassà els 15.000 espectadors i va ser objecte d’una segona part. Entre l’un i l’altre, el 1995 Estudi Zero va posar en escena Els Germans Sans al Cafè Teatre, traslladant els Fabulous Marxs Brothers a aquest racó de la Palma gòtica.

Els darrers anys no han estat fàcils. El 2019, moria sobtadament Joan Pere Zuazaga, a només 52 anys. Allò va ser “una sacsejada forta”, reconeix Mestre. El 2020, Estudi Zero recuperava el seu espectacle emblemàtic La cantant calba. Però arribaren el covid-19 i el confinament. En tornar a obrir, “hi hagué un cert boom” de públic, però “davallà aviat” i no s’ha tornat a recuperar, encara, l’afluència del passat, potser per un canvi d’hàbits dels espectadors. El 2021, varen perillar les ajudes públiques, la qual cosa originà una onada de solidaritat del món de la cultura.

Pere M. Mestre confia que les institucions siguin conscients de la “singularitat” del teatre Sans: en un mateix temps, edifici històric, sala d’exhibició, escola d’arts escèniques, seu d’una companyia i espai per a altres activitats, com les residències artístiques. De moment, només de moment, la continuïtat està garantida “mentre el cos aguanti i el cap, també”. Potser no per a uns altres 40 anys, però sí per a uns quants més.