Marina Garcés: "Per què volem més família si podem tenir amics?"

Explica Marina Garcés (Barcelona, 1973) que el primer impacte d'una amistat estranya és la pel·lícula E.T., que va veure quan tenia nou anys. "Planteja d'una manera molt radical on està la incondicionalitat amb un ésser diferent, en aquest cas tan estrambòtic que és literalment extraterrestre". Una amistat entre un nen i el bitxo d'un altre planeta que t'enfronta a una pregunta: què vol dir estimar incondicionalment? Aquesta és una de les qüestions que la filòsofa catalana planteja en el seu últim llibre, La passió dels estranys (Galàxia Gutenberg).

Què és un bon amic?

— Algú que sentim que ens estima i que està amb nosaltres perquè sí. En l'amistat no hi ha cap altra finalitat que la companyia que ens fem i l'estima que ens tenim. No hi ha finalitat econòmica ni amorosa ni familiar.

És la diferència amb l’amor?

— L’amistat també és amor, però entenc el que vols dir. En l’enamorament parlem d’una relació en què hi ha una intenció de futur: la construcció d’una vida en comú. Per això les expectatives sobre una relació de parella poden ser fàcilment decebudes; en canvi, amb l’amistat no sembla que hi hagi tanta projecció, tot i que després sí que veiem que hi ha qüestions que la fan conflictiva. 

Quines?

— Que no hi ha res instituït: crec que és una de les idees clau de l’amistat. El que està en qüestió és qui és cadascú per a l’altre d’una manera molt despullada i directa. 

Què vol dir que no hi ha res instituït?

— És l'únic vincle sense llei. Repassant les altres formes de vincle que tenim, vaig veure que totes compten amb alguna fórmula per instituir-la: des d’una associació d’aficionats a l’ornitologia fins a la família i el matrimoni. L’estat imposa i determina unes maneres de formar part de la col·lectivitat. Però l’amistat no ha estat legislada, no ha estat instituïda. Hi ha normes, però no hi ha contracte i no hi ha registre. On queda el rastre?

I, en canvi, tots sabem que és important.

— I ho és també pel vincle i la cohesió social. L'amistat no és només íntima, perquè té també a veure amb la manera com ens vinculem amb els que no són del nostre llinatge, estament o grup social. I això es guarda –crec que per sort– en aquest estatut no instituït que té a veure amb anar més enllà dels límits, anar més enllà d'allò que ja coneixem i d'aquells que ja sabem qui són. I potser no són aquells que esperàvem que formessin part de les nostres vides. 

Per què ens fem amics d'algú?

— Gran pregunta. Es pot fer en genèric: quina funció té l’amic, si no hi ha cap finalitat més enllà de la mateixa relació? I també en concret: per què ens fem amics d'algú fins i tot en casos en què sembla que no encaixa amb nosaltres? Un dels filòsofs que recullo en el llibre, Gilles Deleuze, diu que l'amistat és un assumpte de percepció, no de classificació. Captem alguna cosa de l’altre que fa possible el vincle. Però això no té fórmules, no sabem com es fa un amic. 

Podem ser amics d'algú que ideològicament sigui molt diferent?

— Els grecs diuen que tot el que està massa lluny no es pot vincular. El senyor i el vassall, el gran i el jove… ho podríem dir del vessant ideològic. Però no està escrit enlloc que no pugui ser així. Qui sap qui es pot fer amic? I aquest no saber és una potència, també política, perquè desconjunta la classificació habitual d’una societat. Les amistats trenquen el perfil de les vides tan ben perfilades que tenim.

I segur que ho fem, trencar amb aquests límits?

— Sovint el problema és que acabem encaixant les amistats en perfils molt tancats. I en èpoques de por i incertesa com la nostra, tendim a refugiar-nos, ja no entre iguals, sinó entre idèntics. De manera que més que amics, acabem muntant bombolles on salvaguardar aquesta intempèrie en què sentim que s'ha convertit el dia a dia en la nostra societat.

És possible l'amistat home-dona?

— Jo la defenso molt, no només perquè em sembla que la segregació de gènere és un mal en totes les seves formes, també perquè desafia una de les grans sospites amb les quals l'amistat es desmunta, que és la sospita que hi ha alguna cosa més. I en l’amistat hi haurà el que hi hagi, i s’exclou el desig sexual o altres coses perquè l’hem situat en un terreny de puresa. Jo, d’entrada, no sé què és la puresa en la vida humana. És un terme que em fa angúnia. L’amistat no es fa des de la virginitat, es toquen moltes dimensions de nosaltres. 

I aleshores, per què s’acota?

— S'acota quan es fa servir la sospita com una forma de vigilància social i es delimita l’espai de l'amistat per salvar l'espai de l’amor legítim, el matrimoni, diguem-li com vulguem. Totes aquestes compartimentacions semblen la guàrdia de la moral en les seves diferents èpoques i manifestacions.

Afirma que els models que hem tingut d'amistat són masculins. Com afecta això les dones?

— Les representacions tradicionals de l’amistat femenina han estat sobretot en espais segregats: dones parlant dels marits, o deixant-los, vida domèstica, etc. Però segregades. I cap als homes… fixa’t com se li ha dit tradicionalment a l'amant: l’amiga. Això ens diu moltes coses. L’amiga transcendeix un límit, està en un lloc que inquieta l'ordre de la moral. 

Una paraula que ha estat precisament de moda és 'sororitat'.

— I he descobert que el primer que la va reivindicar és Miguel de Unamuno, un senyor que gaire feminista no crec que fos. Crec que és un terme a reivindicar si entenem que ha estat capaç de desbancar l’estigma que el patriarcat ha fet sobre l’amistat entre dones: o són víctimes que s’ajuden o són rivals. Només poden ajudar-se si són víctimes. El que en realitat compartim és la lluita contra una mateixa opressió o sistema d'opressions que és el patriarcat.

A l’amic se li explica tot?

— No hi crec gaire. Crec en la confiança, que cadascú dona i rep en funció d'allò que estem disposats a fer amb els altres sense saber-ho tot d'ells. I en última instància, un amic és algú que al final del dia se’n torna a casa seva, no formarà part 100% d’allò que som nosaltres. De fet, si un amic només pot ser amic d’un altre, diríem que això és molt tòxic. Perquè precisament no som mai només d'un. I no som iguals amb cadascun dels amics. L'amistat també és un terreny on aquesta multiplicitat de maneres de ser que som troba un sistema de relacions.

Hi ha qui diu que la seva família són els amics.

— Sí, la família escollida. La meva pregunta és: per què volem més família si podem tenir amics? Els amics ens obren un altre terreny de joc i una altra manera d'estar en el vincle. En realitat, penso que hi ha una enyorança de la família quan diem aquestes coses. Hi ha un rebuig de la família, però se substitueix per una enyorança de la família. 

Es poden tenir molts amics?

— Els grecs deien que no, que qui té molts amics no té cap amic. És un dels tòpics de la filosofia grega sobre l'amistat. Facebook diria el contrari, però crec que la clau és la relació entre el temps i la vida. Moltes amistats han entrat en el terreny del consum emocional, d’acumular contactes, experiències i possibilitats del que sigui. Aristòtil ho va explicar amb una frase molt bonica: s'han d'haver consumit molts quilos de sal junts per ser amics. Sempre hi ha una relació amb el temps de vida que té a veure amb l’amistat. I si alguna cosa està en qüestió en les nostres vides avui és quin temps tenim per a la vida que ens importa. 

Si canviem amb el temps, és lògic canviar d’amics?

— Potser el més difícil és com ens acompanyem en la vida transformant-nos. Què fem avui? Com que tenim vides a la carta, i anem tancant carpetes i obrint noves etapes, ens queden de vegades els amics de l’escola com una espècie de testimoni de nosaltres en una altra etapa. Cada vegada ens costa més sostenir la incomoditat de relacionar-nos amb allò que hem estat. 

Explica al llibre que el primer impacte d’una amistat estranya és ET.

— Devia tenir nou anys quan vaig anar al cinema, com tants de la meva generació, i penso que la potència no és només la història bonica de salvació, sinó que planteja d'una manera molt radical on està la incondicionalitat amb un ésser diferent, en aquest cas tan estrambòtic que és literalment extraterrestre. El nen se’l troba i pot estar incondicionalment, però no per quedar-se amb el bitxo, sinó per ajudar-lo a marxar, a tornar, i per tant separar-se. I aquesta història penso que commou perquè ens planteja això: què vol dir estimar incondicionalment?