Alberto García-Alix: “Volia que la càmera digital m’aportàs més velocitat i més poesia i no m’ho va donar”

Palma“Quan mir a través de la càmera establesc un diàleg amb allò que veig. És un camí d’anada i tornada: la fotografia m’obliga a dialogar amb l’entorn i amb mi mateix”. Alberto García-Alix (Lleó, 1956) és segurament un dels fotògrafs més reconeguts de l’underground i el món artístic a l’estat espanyol. Especialista en el retrat en blanc i negre, l’any 1999 va rebre el premi Nacional de fotografia. García-Alix no ha deixat mai l’analògic i ha mantingut, al llarg de trenta anys, la mirada, crua i poètica. La seva és una fotografia que és document dels canvis socials i culturals des de la dècada dels 70 a l’Estat, a partir d’una òptica autobiogràfica i sempre oposada als estereotips. Mantenim una conversa amb ell just abans que es desplaci a Palma per participar en les Trobades Fotogràfiques, una proposta del Centre Internacional de Fotografia Toni Catany i la Fundació Juan March, en col·laboració amb els companys de professió Horacio Fernández i Toni Amengual, i també per impartir un taller al CIFTC de Llucmajor.

El significat de la fotografia

García-Alix explica que va ser l’any 1981 quan va fer un clic: una exposició del fotògraf d’entreguerres August Sanders el commou enormement. Aquesta exposició li va fer evident el que ha estat una peça fonamental al llarg de la seva carrera: la importància de la independència de la mirada. Ara, en temps de selfies i fotografia ràpida, ell continua emprant la càmera i la pel·lícula analògica. “Vaig provar un pic la càmera digital i ho vaig fer amb dues premisses: que m’aportàs més velocitat i més poesia, i no m’ho va donar, no em va emocionar”. Avui dia, aquest tipus de fotografia, diu, continua sense generar-li cap emoció.

Això sí, té clar que la fotografia encara és un espai on inventar-se i considera que la seva feina “ha evolucionat molt, cap a camps més expressius i expressionistes, a vegades fins i tot més abstractes”. Conserva, però, aquesta essència: la cruesa i la poètica de les seves imatges i aquesta mirada pròpia i independent. El retratista de l’underground afirma que els anys de carrera que du a l’esquena li han servit per arribar a la conclusió que “una manera de veure és una manera de ser i una manera de ser és també una manera de veure”.

No li agrada el títol de “fotògraf de la Movida”. Considera que aquest moviment no tenia manifest polític ni artístic, però sí que va suposar “una eclosió jove, molt lliure, positiva i estimulant: va tenir la virtut de dur una modernitat, que va agitar els baixos instints de tots els espanyols”. Segurament, aquesta manca de manifest ha fet que aquest moviment hagi estat divers i heterogeni. I el lleonès té clar que el que va retratar va ser “la seva Movida”. En les seves fotos, hi veim persones anònimes, però també grups i personatges destacats com Kaka Deluxe, Edi Clavo i el mític Fernando La Estrella, etern cuiner del bar Flexas de Palma, vinculat a la Movida a través de l’espectacle i el cinema, i a qui descriu com “una persona molt especial”. La Estrella, de fet, és un dels protagonistes de la seva darrera exposició, Irreductibles, que s’ha pogut veure fins fa poc a l’Instituto Cervantes de Viena.

Alberto García-Alix torna a la seva història una vegada i una altra, amb fotos o amb la memòria, o amb fotos que són sempre memòria. I surt aquell jove amant del món de les motos, que no tenia clar que això era el que volia fer. De fet, explica que va demanar als seus pares una càmera, precisament, perquè volia fer fotos de curses. Feia fotos, diu, però sense ser conscient del que era el fet fotogràfic. Llavors, quan la va tenir, diu, “ho va bolcar tot cap al seu món”.

El seu darrer llibre, Archivos nómadas Vol. I, inclou 2.154 fotografies fetes entre el 1975 i el 1981, que mostren, precisament, la vida i l’entorn de l’autor en un moment històric clau per a Espanya, de gran agitació política, social i cultural, com va ser la Transició.

Vincle amb les Balears

El mes de maig de 1975, García-Alix va visitar Eivissa per primera vegada. Set anys més tard, trepitja Formentera i no ho deixarà de fer durant els següents 30 anys. També va establir vincles amb Mallorca, tot passant una temporada a Algaida, amb el compositor Joan Valent i, després, estiuejant amb uns amics a Deià.

De fet, l’any 2010, mostrava la seva relació amb les Balears a la mostra Lo más cerca que estuve del paraíso al museu Es Baluard de Palma. “Formentera... Què hauria estat de mi sense l’illa... Hi he estimat i m’hi he perdut. A les seves aigües flota el mar de la meva consciència... Bogeries, sotracs emocionals, afectes i amors... A aquesta roca de la Mediterrània vaig ser-hi feliç com mai i trist”, escrivia llavors el fotògraf al llibre que es va editar amb motiu de l’exposició.

Un paradís que desapareix o que, com a mínim, canvia. García-Alix recorda aquells primers anys de vacances a tres de les Illes i explica que va tenir la sort de viure Formentera durant la dècada dels 80 i que ha vist el canvi que s’ha produït a l’Arxipèlag. “La Formentera que jo vaig conèixer poc o res té a veure amb l’actual: el canvi del turisme, el trànsit, la gent, l’oportunista cultura de club a Eivissa... Tot és diferent. Les Illes Balears han tornat molt cares”, diu. Però, abans d’acabar, puntualitza que per a ell “sempre seran les Balears”. Li agraden molt les Illes i hi continua venint. Així i tot, té clar que ell és un urbanita i mai no li ha passat pel cap la idea de retirar-se aquí.