PalmaQuan l’educació entra en crisi és perquè emmiralla una crisi de món. Ara estem en un d’aquests moments en què la nostra manera de viure està tocada de mort i ens comença a ressonar la promesa d’un futur incert però diferent. I l’educació està en el punt de mira, genera debats i provoca tensions. Les forces que empenyen i custodien el capitalisme tenen molt clar que les transformacions per venir es juguen en el camp de l’educació. És per això que els bancs i les empreses de comunicació impulsen una renovació del discurs i de la pràctica educativa i és per això que tenen tanta devoció per les noves metodologies pedagògiques.
Sintetitzant molt, aquesta crisi de l’educació queda formulada així: la societat viu transformacions radicals que ens porten a tota velocitat cap a un futur desconegut, per tant l’educació ha de deixar enrere el model tradicional i ha de deixar-se guiar per una innovació perpètua, capaç d’adaptar-se als canvis que toquen la porta. Ens diuen que gairebé tot el que coneixem ens serà inútil per fer front als reptes d’aquest futur que encara no arriba, però que ens esborra qualsevol horitzó més enllà del de la competitivitat. L’única pregunta que es fa lloc és qui serà més capaç, qui serà més eficient, qui podrà adaptar-se millor? Així doncs, la crisi de l’educació es trasllada al desert estèril de la lluita entre metodologies (quines són les més efectives, les més seductores, quines són les que podran guanyar el mercat del futur?).
Voldria pensar aquesta qüestió, essencial, creuant dues lectures que han fent tremolar algunes de les meves certeses de darrera hora. Dues lectures que rompen el gel dels llocs comuns i fan pensar fins a la incomoditat. Escola d’aprenents, de Marina Garcés i Tan a prop de la vida, de Santiago López Petit.
En primer lloc, cal tenir present que quan llançam la pregunta imprescindible de “com educar?” no estem cercant el procediment més competent; estem preguntant “com volem viure?” I la resposta no pot venir només dels educadors, de les famílies, dels legisladors..., la resposta ha de ser també formulada del costat dels aprenents. Potser posar l’estudiant al centre era això, prendre amb seriositat el seu punt de vista i la seva experiència. I demanar-nos, en comú, “com volem ser educats?” té una importància radical i urgent. Perquè aquesta pregunta arrela en una societat que des de fa temps viu una pandèmia del malestar, una societat “meitat supermercat meitat comissaria”, en què l’educació està esdevenint una mena de coaching que t’ajuda a realitzar-te, a ser un bon estudiant i, després, un bon treballador. Un coaching que destrueix el pensament i fabrica un “jo-marca”, és a dir, un jo marcat pel capital.
De fet, el discurs pedagògic actual gira entorn de les nocions de talent i de potencial personal. L’individu és un recurs del qual extreure el màxim rendiment a partir de les pròpies virtuts. És un discurs que pretén ser inclusiu i respectuós amb les diferents intel·ligències, amb les capacitats de cadascú, però amaga una concepció explotadora i trista de l’educació, ja que facilita que cada estudiant esdevingui un client a la recerca del seu potencial emprenedor, un client que entrena les capacitats que li són més pròpies. Però tal vegada, com diu Garcés, allò que ens fa humans és compartir i generar capacitats que no teníem. El que fa valuosa l’educació, el que la fa emancipadora, és la possibilitat de generar capacitats que fins i tot ens havien estat negades.
I si ens plantejam com generar aquestes capacitats, la pregunta no pot derivar en: “continguts o competències?” Aquest debat és estèril, l’aprenentatge buit de continguts tan sols seria un ensinistrament. La pregunta potser seria: fins quin punt els coneixements que aprenem ens permeten pensar, qüestionar, imaginar, crear? Una pregunta que implica continguts i maneres d’aprendre. De la mateixa manera, si no volem renunciar a les dosis d’emancipació que ens permet l’aprenentatge, no podem claudicar de la memòria. Una memòria que vengui acompanyada de comprensió, una memòria que ens permeti crear experiències compartides, que ens permeti imaginar futurs.
L’educació no és una agència de col·locació, no és una fàbrica per bastir el mercat laboral de treballadors dòcils. No hauria de ser-ho. L’educació és una invitació a entendre el present per poder crear futurs. Futurs que no ens facin vergonya, “que ens permetin mossegar la vida per arribar a viure”. I no podem renunciar-hi. Quan en Santiago López Petit feia classes de Filosofia a la universitat, començava el curs amb un únic objectiu: “Volia fer de cada estudiant un revolucionari”. Ens donava les eines per boicotejar el malestar o, almanco, ens provocava les ganes d’intentar-ho.
No sé si és possible fer de cada estudiant un revolucionari, però estic convençuda que l’educació només val la pena en la mesura en què sigui una pràctica exigent de pensament i de llibertat. Estic convençuda que si no lluitam per salvar l’educació del mercadeig, el futur serà un poc pitjor.