Sebastià Alzamora: “Volia explicar al meu amic mort a setze anys com entenia jo la vida després”

PalmaEra l’any 1994 quan Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) realitzà “un d’aquells somnis que se suposa que no s’han de complir”, com ell mateix diu. Tenia vint-i-un anys i va veure publicat el seu primer llibre, un poemari titulat Rafel on s’enfrontava a la mort del seu amic Rafel Montserrat Adrover, que havia succeït de manera sobtada quan tots dos eren encara adolescents. Trenta anys després, l’editorial Lleonard Muntaner en publica una reedició que convida a tornar als inicis de la trajectòria de qui ha esdevingut un referent de les lletres catalanes. Per aquest llibre de poemes, l’escriptor i també articulista de l’ARA Balears havia rebut el premi Salvador Espriu per a joves poetes. Encara ara es mostra agraït per la bona acollida que va tenir el seu debut.

Començàveu amb un llibre de premi.

— Vaig rebre moltes felicitacions per Rafel, però entre totes n’hi ha una que no oblidaré mai: la de Blai Bonet. Havíem de fer una entrevista junts i jo hi anava tot nerviós perquè no el coneixia personalment, però el tenia al pedestal de les devocions juvenils. I quan em va veure em va dir: “És molt bo aquest poemari, és tan bo que el millor que et podria passar ara seria morir-te!”. Ho deia ben de broma, és clar, però la veritat és que em va deixar mut.

D’on us nasqué la inquietud poètica?

— Va ser a l’institut, quan vaig llegir Bartomeu Rosselló Pòrcel i Blai Bonet. Jo era molt lector, però la poesia era un gènere que deixava de banda, tenia la sensació que no m’agradava perquè la vinculava amb coses molt ràncies. I de sobte vaig llegir aquests autors, que eren mallorquins, que escrivien en català i que jo identificava com a moderns. No sabia què era la modernitat, però sí que veia que allò eren els poemes del meu temps. Així que vaig començar imitant-los. Després vaig descobrir Foix, per exemple, que em fascinava perquè no l’entenia. M’agradava que una cosa escrita en la meva llengua fos incomprensible, com si em descobrís un codi secret. Però amb ell vaig aprendre elements molt importants a la poesia com el ritme. Foix té un ritme que pareix Metallica.

“El matí, ben prest, t’havíem portat / cap a la fossa, a bescoll d’al·lots flonjos, / dintre el taüt contraxapat de pena”, deis a un dels primers poemes d’aquest llarg cant dividit en trenta fragments i escrit cinc anys després de l’accident de trànsit en què havia mort el vostre amic Rafel. Com va ser que decidíreu adreçar-vos-hi en un poemari?

— En aquell temps hi havia molts accidents, era com una epidèmia d’al·lots joves que morien en accidents de cotxe o de moto. Però per mi era impensable que morís un amic de la meva edat, quan tens setze anys no està previst en absolut que això pugui passar. I, a més, era un amic amb qui havíem crescut plegats. Era el fet més colpidor que m’havia passat mai. Durant aquells anys m’havien vingut alguns versos al cap, però no sabia per on començar. Fins que vaig tenir la idea de fer un diàleg amb ell com a fil conductor entre els poemes. Volia adreçar-me a l’amic mort per explicar-li com entenia jo la vida després del que havia passat.

Havíeu tornat a llegir Rafel en aquests trenta anys?

— Ocasionalment, sí, però no d’una manera seriosa com he fet ara. Jo em llegesc molt poc a mi mateix, quasi gens amb les novel·les. Em costa tornar-hi perquè sé molt bé el que diuen [riu]. Hi ha coses que he publicat que ara no m’agraden, o que consider fallides. Coses que en el moment de fer-les em semblaven bones idees, però que passat el temps consider mediocres o fins i tot dolentes, però no és el cas de Rafel. Tant el tema que tracta com la manera com en parla em sembla que encara són vigents. I importants. Una altra cosa és que si ara hagués d’escriure el llibre, ho faria d’una altra manera, però estic d’acord amb el que vaig ser capaç de dir quan tenia 21 anys.

Hi heu fet alguns canvis, segons reconeixeu a l’epíleg.

— Hi he corregit algunes coses, qüestions que de sobte t’adones que el poema et reclama, però no l’he reescrit. Em semblaria il·lícit que un senyor de 52 anys esmenàs les coses que va dir un jove de 21, encara que tots dos siguem la mateixa persona. El llibre és el mateix que el que va sortir fa 30 anys.

Aquesta nova edició va acompanyada de dos pròlegs: l’original, de Miquel Àngel Riera, i un de nou, signat per Miquel Àngel Adrover. Tots dos destaquen la maduresa que demostrau al poemari tot i la vostra joventut.

— L’altre dia vaig llegir una cosa que crec que a tots els escriptors ens agradaria que ens diguessin: que de joves semblam madurs, mentre que d’adults semblam joves. Ara bé, jo no m’havia proposat demostrar maduresa, ni de bon tros. De fet, com a persona de vint-i-un anys no era gens diferent de la resta, era tan immadur com els altres. Però havia llegit i havia pensat molt sobre algunes qüestions. Quan tens setze anys i veus morir un amic, és inevitable fer-ho. Et planteges coses que no et passarien pel cap si això no t’hagués passat. Ara, com a poeta estava verd llavors, però ho dissimulava. [riu]

Però ja teníeu una veu pròpia. A Rafel, hi combinau els dubtes i les incerteses amb les autoafirmacions. “No vull morir, Rafel, sense haver dit / tota paraula que em sigui propera, / sense donar a la meva veu la tasca / de pronunciar una llengua i una vida”, hi deis en començar el desè i darrer capítol, ‘El temor’.

— Aquestes autoafirmacions són molt juvenils, fins i tot de vegades resulten ingènues, però són pròpies de l’edat. El que sí que ha esdevingut molt habitual als meus llibres són les frases obertes, les preguntes i l’absència de respostes. La confusió general que de cada vegada s’ha fet més present a les coses que escric [riu]. En tot cas, supòs que haver rebut un cop com aquest implicava també una necessitat d’autoafirmació, de dir “som aquí, som joves i som vius”, no com ell, i és una de les coses que crec que més m’agraden del llibre ara. Que transmet aquesta idea de vitalitat de manera molt clara. I que continua viu, trenta anys després, que és una cosa que ni m’hauria passat pel cap en aquell moment.