Wagner contra els Beckmesser

Sense error ni regles, canta i reivindica Hans Sachs a Was duftet doch der Flieder el soliloqui amb el qual gairebé s’inicia el segon acte d’Els mestres cantaires de Nuremberg que es representa al Teatro Real. Tota una declaració de principis per part de Richard Wagner, el músic, i moltes coses més, que va dinamitar totes les estructures operístiques que l’havien precedit. Està clar que s’identifica amb el famós sabater, mestre cantaire i poeta de Nuremberg, tot i que, tot just una mica abans d’aquesta proclama, Sachs manifesta que ell és un home pobre i senzill, que no es correspon amb gaire fidedignitat amb el tarannà i característiques del compositor. Un detall sense importància! El que és segur és que aquest autoretrat, aquest emmirallament i manifest de Wagner contra els Beckmesser que mai no deixen de pernejar pel món, va ser la principal raó per la qual va obrir les portes a una comèdia costumista que transcorre, com a excepció dins la seva producció, en una època molt concreta i amb un espai de temps no menys definit. Són cinc hores de durada i una música que és pur Wagner, assolint la seva màxima esplendor amb el màgic i deliciós Preludi del tercer acte.

Va ser la cirereta al capcurucull d’una obra magistral i ciclòpia. És en aquest moment en el qual el protagonista absolut de la funció, el sabater Sachs, ha de fer el descomunal esforç de prop de cinquanta minuts pràcticament sense deixar de cantar. L’encarregat de tan magne tour de force per a l’ocasió ha correspost a Gerald Finley, que desenvolupa amb solvència infinita, tant pel que fa al vuit mil que implica la part vocal, com per a la prestància interpretativa que necessita tants registres perquè no desdiguin la saviesa i l’humilitat del personatge cabdal. L’altre gran protagonista de la funció va ser l’anglès Leigh Melrose com a Beckmesser, exagerat però eficaç. Vocalment impecable i molt graciós el seu vessant dramàtic, amb la qual cosa, com és una parella amb tantes possibilitats, l’èxit dels Mestres cantaires estava quasi garantit. Però no tan sols per ells dos, Jogmin Park i José Antonio López varen fer un Pogner i un Kothner d’antologia, com també el David de Sebastian Kolhepp, que donaven esplendor al conjunt. No tant el Walter von Stolzing de Tomislav Muzek ni l’Eva de Nicole Chevalier, però, en qualsevol cas, tampoc no restaven llum a la història ni al muntatge.

Pablo Heras Casado, abonat ja definitivament a Wagner, no necessita presentació, entre altres fites perquè llueix al seu currículum un Parsifal a Bayreuth, que repetirà enguany, com també una Tetralogia al Real. Poca broma. Potser el primer Preludi va sonar una mica confús, si bé va ser una ínfima sensació que va desaparèixer de seguida, per a tot seguit conduir amb elegància, molta mesura i sense perdre intensitat ni delicadesa, tan poderós vaixell, com per exemple en el Wahn! Wahn! Überal Wahn de Sachs, un dels molts que deixen bocabadat i sense alè durant tota la funció. Pel que fa al cor, tampoc no és notícia destacar-ne les intervencions.

La direcció artística d’aquesta coproducció entre el Teatro Real, la Royal Danish Opera de Copenhague i el National Theatre de Brno, la signa Laurent Pelly, el qual va assolir totes les cotes d’eficàcia i espectacularitat possibles. Em qued amb el funcional Nuremberg fet de capses de cartró del segon acte. Per una altra banda, val a dir que podrien rebaixar les innecessàries maneres caricaturesques dels aprenents, que, a més, tan sols ho fan al primer acte. El conjunt, una meravella per a una obra que s’agrairia poder veure i escoltar més cops.