PalmaTeatre Mar i Terra.- Götterdämerung, El crepuscle dels déus, quarta entrega de Robert Carsen, que ja havíem pogut veure fa sis anys al Liceu, naturalment precedida dels capítols anteriors un any rere l’altre, va ser la lògica encarregada de rubricar la tetralogia al Teatro Real amb la demolidora frase del cappare d’aquesta versió presidint l’enèsima reposició: “Mai no hauria pensat que avui el meu muntatge fos més vigent i reconeixible que fa vint anys, quan el vaig concebre”. Una visió apocalíptica del món, amb el Rin com a símbol de la seva degradació, el mateix que d’alguna manera conta Wagner amb la seva història de La mort de Siegfried. És un immens fresc de la decadència, primer dels déus, després de la raça humana, i finalment ambdues juntes encarnades per la gran protagonista de tot plegat, la valquíria Brunnhilde. Ella és la raó de ser, la que tanca la història. Una història prou entremaliada que com tot Wagner no ho posa fàcil als espectadors, ni tan sols amb els seients de Bayreuth. Per posar fil a l’agulla d’aquesta història que va començar pel final, però era tan indesxifrable que va haver d’escriure els episodis anteriors, l’origen dels protagonistes, la gènesi del malèfic anell, perquè es pogués entendre una mica millor. Era la gran revolució de la història de l’òpera. Quan a Wagner li demanaren el significat del final, quan Brünnhilde es llança sobre la pira funerària del seu estimat Siegfried, el compositor va contestar que “la música ho explica tot”. Enigmàtic, sens dubte, però està clar que haver d’explicar una evidència sempre resta valor al significat.
La feina va ser per a Pablo Heras-Casado a l’hora de fer que l’orquestra del Teatro Real ajudàs a desencriptar tot el que hi havia dins les 14 hores que dura L’anell del nibelung. Missió impossible si les jornades arriben d’any en any, però en qualsevol cas el que sí va aconseguir va ser transmetre amb tan esplendorosa arquitectura musical el sentiment de ràbia, de frustració, d’amor, de traïció, la gran derrota dels déus, creats pels homes, i la de tota la humanitat, creada pels déus, representada per l’übermensch wagnerià, Siegfried. Andreas Schager va fer un Siegfried sobri; Ricarda Merberth interpretà Brünnhilde amb reserves per arribar a un Seguici fúnebre de Siegfried amb un mínim de condicions, forçant per assolir volum, que li restà color, però així i tot una protagonista que va salvar amb molt coratge el vocalment complicat i titànic personatge. Obscur va ser el Hagen d’Stephen Milling i esquifit el Gunther de Lauri Vasar, amb una correcta Amanda Majeski com a Gutrune…
Teatro Español.- Juan Mayorga sempre és garantia de qualitat i versatilitat. Si ajuntam el seu nom amb el de Blanca Portillo és com mesclar el foc amb la pólvora per provocar un big bang de dimensions difícilment superables. Silencio és un peça gens convencional. Es tracta de la dramatització del discurs d’entrada a la Real Academia de la Lengua per part de l’autor i també director de la funció. Un apassionat cant d’amor al teatre, amb els silencis com a nexe d’unió de totes les seves transcripcions amb els paràgrafs més adients. Apareixen els més grans, des de Beckett, Calderón, Molière, fins a Shakespeare, és clar, Txékhov… però també Cervantes i Dostoievski i fins i tot Cage, John Cage, i la seva composició 4’ 33’’, com no podia ser d’altra manera amb el títol de la representació. Per una altra banda, ‘Silencio’ és un vehicle ideal per lluir talent, virtuts i polivalència per part de la protagonista, la qual va mudant de personatge i mutant les característiques de cadascun, amb tota una inabastable successió de registres que se succeeixen sobre l’escenari per explicar bona part de la història del teatre. No cal dir que tot just acabar la representació el pati de butaques sencer es va aixecar amb un crit d’emoció que va sonar a temps, com si fos un. Particularment hi hauria agraït alguns fragments d’autors menys coneguts i potser un personatge conductor menys sobreactuat, per innecessari, perquè el text ja té prou substància. Molta. Tanta que és molt recomanable la seva lectura per fer més palesa la seva dimensió.u