'WandaVision': el millor cinema de superherois es fa a la televisió?
La nova entrega serial de l'univers cinematogràfic Marvel ret un homenatge a la 'sitcom' com a arma de seducció ideològica
WandaVision (Bruja Escarlata i Visión)
Jac Schaeffer per a Disney+. En emissió a Disney+
El més estimulant de les incursions televisives de l'Univers Cinematogràfic Marvel (UCM) és com converteixen els pretesos límits del format serial en una oportunitat per plantejar una concepció diferent de la narrativa superheroica. En aquest sentit, els inicis del fugaç idil·li que van viure Marvel i Netflix entre el 2015 i el 2019 van ser prou gloriosos. Les primeres temporades de sèries com Daredevil, Jessica Jones i Luke Cage presentaven alternatives molt potents a les dinàmiques dominants aleshores en els blockbusters de l'UCM. Figures marginades tradicionalment a rols secundaris pel fet de ser dones o afroamericans cobraven per fi protagonisme; el conflicte dramàtic no quedava desplaçat a un segon pla per l'acció; s'explorava un concepte de comunitat no reduïda a un aplec elitista de superherois, i es replantejava la idea de poder a una escala menys èpica, més quotidiana.
WandaVision (traduïda com a Bruja Escarlata i Visión) és la primera sèrie Marvel produïda i estrenada a Disney+, propietaris ara de la casa marca d'aquests personatges. La sèrie es reivindica des d'un espai, el de la pantalla domèstica, que semblava que quedés petit als grans superherois. Bruja Escarlata (el nom alternatiu en castellà d'un personatge a qui es coneix en la major part de la sèrie com a Wanda Maximoff) i Visión són dues figures secundàries de l'Univers Cinematogràfic Marvel que aquí cobren protagonisme. Wanda prové de Sokovia, una variant imaginària d'un país d'Europa de l'Est sotmès a un règim autoritari. Visión és un androide tan evolucionat que actua de manera autònoma i és capaç de sentir, fins al punt que forma parella amb Wanda. A l'inici de la sèrie tots dos se'ns presenten dins d'un univers molt diferent a priori del superheroic, però alhora també molt codificat, el de la sitcom televisiva. Des del grafisme dels crèdits fins als tics de la realització, els primers episodis es despleguen com un homenatge cronològic a l'evolució de la comèdia serial a la petita pantalla. Tot plegat té un aire estrany, i una sèrie de fenòmens que irrompen en la rutina domèstica com ara interferències en un streaming,ho corroboren. Fins que el marc de l'univers representat s'eixampla...
Com tota proposta metalingüística, Bruja Escarlata i Visión pretén funcionar a dos nivells, però resulta més fructífera com a comentari autoreferencial sobre la sitcom que com a comèdia televisiva en ella mateixa. La sèrie reflexiona sobre el paper de la sitcom en la forja de certs imaginaris domèstics que han contribuït a projectar aquella imatge idealitzada de la societat nord-americana que ha seduït mig planeta. En un episodi fins i tot s'apunta, no sense raó, a la comèdia televisiva com a arma de propaganda ideològica amb més força persuasiva a l'hora de decantar la Guerra Freda (o qualsevol conflicte similar) cap al costat nord-americà que qualsevol arsenal nuclear. La sitcom esdevé així l'última fantasia d'estabilitat emocional i familiar per a Wanda, un univers gairebé sense conflictes, de rutines repetitives i personatges amb motivacions recurrents. L'espai ideal on refugiar-se. El revers, en definitiva, dels escenaris habituals de la ficció superheroica. Tot i que no hi acaba d'aprofundir, Bruja Escarlata i Visión també mostra la cara fosca de la sitcom com a projecció dels anhels d'una protagonista marcada pel trauma i en procés de dol. La comèdia televisiva també seria al cap i a la fi aquella distopia en què tothom es veu obligat a ser feliç, en què el dolor i la mort queden fora de pla, i on sempre pots fer ressuscitar amb un altre actor aquell personatge que havia desaparegut del mapa.