La guerra es pot recrear, però no explicar

“Aquest film es basa en els records de soldats estatunidencs”. L’advertència que obre Warfare: Tiempo de guerra clarifica dues claus de la proposta. D’una banda, que forma part de la tradició cinematogràfica que intenta copsar el veritable horror de la guerra. De l’altra, que la seva perspectiva és inevitablement parcial; un fet que podria ser limitador però que es revela com una estratègia discursiva interessant. Per assegurar el primer punt, Alex Garland comparteix la direcció amb l’exsoldat Ray Mendoza, assessor militar a Civil war, que ara posa en escena una de les seves vivències durant la Guerra de l'Iraq.

La situació se’ns presenta en cru: no hi ha construcció dramàtica ortodoxa en el retrat d’un grup de militars que vigilen l’enemic dins d’una casa a la ciutat de Ramadi. Que el tedi i uns mínims intercanvis verbals siguin suficients per alimentar una tensió subterrània és mèrit del pols de Garland, que un cop esclata la violència confia sobretot en el disseny de so per traslladar a la platea el malson al·lucinat que experimenten els personatges. La pretensió immersiva podria resultar perversa, però al negar-nos l’accés als vincles i les emocions dels protagonistes, Garland i Mendoza s’asseguren que no perdem de vista la nostra condició d’espectadors distants d’un relat que expulsa el punt de vista aliè, ja sigui el dels adversaris relegats a la invisibilitat... o el dels civils que veuen les seves cases convertides en un camp de batalla i que quan el foc cessa, deixant un silenci surreal de runa, pols i cossos rebentats, només poden exclamar “per què?”