El West End de Londres, embogit per l’estrena del musical ‘Hamilton’
Les cues online i les loteries són pràcticament l’única opció per aconseguir entrades a preus acceptables
LondresInternet no ha posat fi a les cues per comprar entrades per a un espectacle d’èxit global del West End londinenc. Només s’ha modificat la manera de fer-les. El que ja pràcticament s’ha perdut, però, és el costum d’anar a les taquilles dels locals per adquirir-les. I fins i tot també passar per les populars, en un altre temps, glorietes de Leicester Square i oficines de la rodalia, al centre de la ciutat, on la propaganda i la tradició, però no la realitat dels preus, assegurava que es venien duros a quatre pessetes. Ara les cues, la immensa majoria, es fan online. Però, malauradament, sovint no n’hi ha prou per aconseguir els preuats seients. I, sobretot, a preus raonables.
L’altre nou recurs són les loteries diàries, també online, que han començat a introduir algunes de les grans productores del West End. “Els teatres tenen una capacitat fixa, de manera que el nombre d’assistents per a cada representació és limitat. Les actuals loteries són la manera com els teatres miren de fer més fàcil als espectadors accedir a aquelles produccions increïblement populars”, diu a l’ARA Dan Austin, portaveu de la Societat de Teatres de Londres. L’entitat aplega des del 1908 la majoria d’empreses propietàries d’escenaris i les productores.
Un altra manera de fer promoció
Les loteries, de fet, són una altra manera de fer promoció, en aquest cas de franc, perquè participar-hi obliga a una mena d’esclavatge i a viure pendent de l’ordinador o del mòbil, i dels comptes de Twitter i Facebook dels desitjats espectacles. Tot per saber si el potencial espectador ha estat l’afortunat o no i, en el segon cas, per tornar-ho a intentar o bé per saber la nova data en què hi haurà més bitllets disponibles.
The show must go on, la funció ha de continuar, i l’objectiu és que el nombre de seients buits cada dia i a cada teatre sigui el mínim possible. Els dos exemples més evidents de les relativament noves estratègies de màrqueting per esperonar el consum són les produccions de Hamilton, el gran èxit musical del moment, de Lin-Manuel Miranda, que va guanyar onze premis Tony a Broadway el 2016, i l’obra Harry Potter and the cursed child, funció en dues parts a partir del mag creat per J.K. Rowling.
L’experiència directa d’aquest corresponsal pot il·lustrar l’actual estat de la qüestió de segons quines representacions. La compra d’entrades per a les dues parts de Harry Potter - el preu mínim del tiquet eren 20 lliures, set euros menys al canvi que els 29 que costa la millor localitat per al Cyrano de Lluís Homar al Teatre Borràs de Barcelona- ha sigut un procés molt llarg, després d’haver de passar per les cues online pràcticament des que la funció es va estrenar, el 7 de juny del 2016. Finalment, fa només cinc setmanes, la fortuna va somriure l’aficionat i va poder aconseguir butaques per al 6 de gener del 2019. ¿Aquestes dificultats no podrien acabar amb la paciència dels espectadors, decebuts pels problemes per trobar entrades per als hits del moment? La resposta que dona Dan Austin és concloent: “De cap manera. El West End acull una quantitat de produccions d’enorme qualitat, i l’èxit espectacular d’una o d’unes quantes no fa sinó enfortir l’estatus de la ciutat com el millor lloc del món per anar al teatre. Per tant, molts aficionats triaran una alternativa si no hi ha butaques per a l’espectacle que volien veure”.
729 milions de recaptació
Les dades d’assistència no el desmenteixen. L’informe de la Societat del 2016 -el del 2017 es farà públic a primers de març- sosté que el nombre d’espectadors va ser de 14,3 milions. El total de la taquilla va arribar als 729,7 milions d’euros. El preu mitjà de l’entrada, 51 euros. Una quantitat que queda molt lluny dels 226 euros que hauria de pagar qualsevol espectador que volgués, per a aquest mateix cap de setmana, comprar entrades de platea o del primer pis per a l’esmentat Hamilton -i per a la funció de l’1 de febrer- si, quan entrés a la web corresponent ( www.ticketmaster.co.uk ), tingués la immensa sort -a més dels diners- de trobar alguna de les 20 entrades que encara hi havia disponibles divendres a migdia. El local on es representa, el Victoria Palace Theatre, té capacitat per a 1.550 persones.
I és que Hamilton -el hip-hop que recrea la història del primer secretari del Tresor dels Estats Units, Alexander Hamilton, un dels pares fundadors-és la veritable bogeria del moment a Londres. Una bogeria en tots els aspectes. Tant des del punt de vista artístic -la crítica el compara amb un fenomen tan renovador del gènere com ho va ser West side story -, com pel que fa al comportament dels espectadors, i dels inversors.
Després del boom protagonitzat a Nova York, l’anunci de l’estrena londinenca va tenir lloc a la fi del 2016. Es preveia per a finals de novembre de l’any passat, tot i que finalment es va retardar dues setmanes per permetre que s’enllestissin les obres de renovació del teatre.
El gener del 2017 ja s’havien venut el 90% de les gairebé 325.500 entrades posades a la venda als preus oficials ordinaris d’entre 36 i 226 euros. N’hi haurà funcions fins al 28 de juliol, però ja s’han anunciat els càstings i assajos per a una nova temporada a partir del 8 d’octubre i amb un any de durada dels contractes.
Què cal fer per aconseguir alguna de les poquíssimes entrades a 10 lliures, poc més d’11 euros, que també hi ha? Jugar a la loteria Hamilton. Una altra mena de joc d’atzar, una altra mena d’addició. La nova afició dels londinencs. Perquè avui, qui no ha vist Hamilton sembla que no és ningú. L’activitat propagandística a les xarxes socials contribueix a una ficció que alhora és molt real.
Enorme rendibilitat
Hamilton no és només un fenomen artístic, sinó també financer. Les informacions difoses des de Nova York sobre la producció original indiquen que el centenar de persones que van contribuir econòmicament a posar en marxa el xou han obtingut un retorn, totalment sense precedents, del 600%. El musical s’ha sumat així a altres grandiosos èxits de taquilla com ara Wicked i Mamma mia! La producció de Broadway va costar uns 10,2 milions d’euros. La première mundial va tenir lloc al Public Theater de Nova York, off-Broadway, el febrer del 2015. Cinc mesos després arribava al Richard Rogers Theatre de Broadway i començava la seva cursa cap a l’èxit. El primer any sencer de programació a Manhattan, amb entrades que es venien entre els 113 i els 448 euros, la recaptació va pujar als 71 milions. A finals del 2017, segons la Broadway League, la recaptació arribava als 240 milions.
La recreació de la història de Hamilton, “un bastard, fill orfe d’una puta i un escocès”, com diuen les primeres estrofes, va fer que la productora londinenca extremés les mesures antirevenda. La compra és personalitzada. Es vol evitar el que havia passat a Broadway, on al mercat negre es van pagar fins a 8.000 euros per gaudir-ne. Històric.