Tony Kushner: “Si pensés que 'West Side story' és racista no l'hauria escrit”

"La meva cita preferida és d'una anarquista nord-americana anomenada Voltairine de Cleyre", diu Tony Kushner (Nova York, 1956). Estem parlant en un banc d'una zona tranquil·la de Central Park, a Nova York, just darrere de l'estàtua de William Shakespeare. Kushner és un citador entusiasta que apel·la a figures famoses i obscures del passat com si fossin vells amics. La frase en qüestió, que potser és de De Cleyre o potser no i que pot ser o no ser exactament com la cita Kushner, ara és una de les meves cites preferides de Kushner: "Atreveix-te a participar en el gran error històric del teu temps".

L'error en concret és West Side story, la nova pel·lícula dirigida per Steven Spielberg que acaba d'arribar als cinemes, basada en el musical de Broadway del 1957 protagonitzat per bandes de joves blancs i porto-riquenys de Manhattan. El guió, que agafa com a referència el llibre original d'Arthur Laurents, és de Tony Kushner, que ha col·laborat amb Spielberg en films com Munich (2005) o Lincoln (2012), però també en pel·lícules avortades i d'altres que encara han de sortir a la llum. Kushner no vol dir que es penedeixi del projecte –aquesta entrevista es va fer abans de saber els tebis resultats que ha obtingut a la taquilla als Estats Units–. Al contrari, està molt orgullós de com ell, Spielberg i la resta de l'equip creatiu han adaptat un espectacle que al seu torn adapta Romeu i Julieta, de Shakespeare. Citar De Cleyre sembla que és la manera de reconèixer els riscos i les contradiccions inherents a qualsevol obra d'art ambiciosa que abordi realitats espinoses sobre raça, classe, immigració i identitat. I també s'anticipa a les crítiques que podria rebre un home blanc de 65 anys que intenta explicar una història sobre adolescents llatins.

Molt Steven Spielberg

Abans de canviar de tema, ens interromp una d'aquelles trobades que són la forma que té Nova York de burlar-se de la idea de coincidència. "Eh, allà hi ha el Tony", diu algú. Jo també em dic Tony, així que Kushner i jo ens girem alhora per veure una parella d'aspecte distingit que s'acosta, acompanyada d'un gos també d'aspecte distingit. Per un moment, penso que l'home dels cabells platejats i barba ben retallada és un dels meus sogres o antics editors, però en realitat és Steven Spielberg, que ha sortit a passejar amb la dona, l'actriu Kate Capshaw, acabats d'arribar de Califòrnia per celebrar el seu 30 aniversari. Uns dies abans, Spielberg i Kushner havien estat a Los Angeles acabant la producció de The Fabelmans, una història basada en la infància de Spielberg.

"Molt Steven Spielberg" és una famosa frase d'Àngels a Amèrica, l'obra que va consagrar Kushner com un dels principals dramaturgs del nostre temps. Es va estrenar el 1991, molt abans que el dramaturg comencés a col·laborar amb Spielberg; a l'obra, el nom del cineasta s'invoca per assenyalar un fet espectacular i cinematogràfic que està succeint a l'escenari: l'arribada d'un àngel a Amèrica. La sobtada aparició de Spielberg a Central Park em sembla molt Tony Kushner, un escriptor erudit i profà, irònic i compromès, una brillant cascada de punts i contrapunts, acudits i notes a peu de pàgina.

Spielberg va proposar-li per primera vegada a Kushner de fer West Side story el 2014 al Cafe Luxembourg, un bistrot del carrer 70. Després de diversos anys i cinc esborranys, havien topat amb un mur en l'adaptació del llibre de David I. Kertzer El segrest d'Edgardo Mortara. Aquell matí, Spielberg va canviar de tema i el dramaturg es va sorprendre. "Vaig tornar a casa i li vaig dir al meu marit: «Ha perdut el cap. Vol fer West Side story»”. El repte no només era recuperar part del poder de l'espectacle original de Broadway i del film musical del 1961 –que Kushner diu que va tenir "el major impacte cultural en la història del cinema excepte potser per El màgic d'Oz"– sinó també per corregir alguns dels seus errors, sobretot pel que fa al càsting. La pel·lícula, dirigida per Robert Wise i Jerome Robbins, va fer-li guanyar un Oscar a Rita Moreno pel paper secundari d'Anita, però va ser l'única porto-riquenya del repartiment principal: María, la protagonista, era l'actriu blanca Natalie Wood.

En dècades posteriors, tot i que la pel·lícula ha mantingut la popularitat i es continua representant als instituts, West Side story ha quedat antiquada i pot ser fins i tot ofensiva. “Era conscient que hi havia un cert grau de crítiques entre els pensadors i artistes porto-riquenys sobre la representació dels porto-riquenys a West Side story. Però realment no sentia, i no sento, que el musical sigui gens racista", continua Kushner. "Mai no l'hauria escrit, sinó". Tot i així, hi havia marge de millora, com quan a Amèrica es defineix Puerto Rico com a "illa lletja, illa de malalties del tròpic", que es basa en la idea que tenien els immigrants jueus (i, potencialment, els creadors) sobre l'Europa de l'Est, basat en memòries que parlaven de pobresa i pogroms.

El repartiment del nou film compta amb Rachel Zegler com a María i David Alvarez com a Bernardo, és culturalment més divers i més jove, i adequat, ja que retraten adolescents que no tenen prou edat, com explica Kushner, "per saber què és la mort”. Tony i María, els equivalents de Romeu i Julieta, s'enamoren més enllà de l'odi que mantenen les seves comunitats. Quan Tony mata el germà de María, Bernardo, el destí de la jove parella queda segellat. El llibret de Kushner emfatitza aquesta tragèdia, en part, restaurant l'ordre original de les cançons de Broadway, que la pel·lícula del 1961 havia canviat. "Tony va pensar que West Side story era valuosa per contribuir a la comprensió de les conseqüències del racisme, la xenofòbia i la pobresa –diu Spielberg–. Deia que això és més rellevant ara que el 1957. I ha resultat ser el cas". I Kushner va acceptar, en part, perquè volia explorar no només la persistència de l'odi entre grups, sinó també per la manera com la història s'emmarca en la gentrificació i l'esforç econòmic.

Obra d'art total en un remolí de debats

Tot i així, en l'actualització no es tracta de millorar el passat, ni tan sols de traçar una ombra crítica sobre un clàssic estimat amb el qual van créixer. "Vaig ser un bon noi gai", diu Kushner, fill de músics. Spielberg, que té 74 anys, recorda que West Side story "va ser el primer disc de teatre musical que els meus pares van portar a casa". Kushner inscriu West Side story –una obra d'art total embriagadora que fusiona ballet, òpera, tragèdia shakespeariana i naixent cultura juvenil– en un panteó d'obres mestres modernes revolucionàries. "Com La consagració de la primavera o el Company de Sondheim, aquells moments en què algú arriba a una cosa totalment nova, amb una energia radical i agosarada atrapada a dins –diu–. Godard en té moltes. I Tauró, Encontres a la tercera fase, Taxi driver, Mean streets, Males terres... Ja m'entens, quan algú està fent alguna cosa que mai s'ha fet abans i ho pots sentir, i sempre hi serà".

West Side story aterra el 2021 enmig d'un remolí de debats sobre la representació, sobre si els artistes blancs poden explicar històries de negres o llatins. Darrerament s'han criticat obres com Detroit de Kathryn Bigelow, una pel·lícula del 2017 sobre l'assassinat de tres homes negres durant els disturbis racials de la ciutat el 1967; o la novel·la del 2020 de Jeanine Cummins, American Dirt, sobre la migració d'una família de Mèxic als Estats Units; o Green book, guanyadora de l'Oscar a millor pel·lícula del 2019, una pel·lícula sobre companys interracials ambientada al sud en l'època de la segregació. Les crides a una major inclusió i representació a través de les arts s'han fet més insistents. "Si l'Steven hagués vingut el 2020, després de l'assassinat de George Floyd, i em digués: «Vull fer West Side story i vull que l'escriguis», sens dubte li hauria fet preguntes diferents”, diu Kushner. Però no necessàriament ho hauria rebutjat. I tot i que reconeix la història d'exclusió i tergiversació al cinema i al teatre, li preocupa l'impuls d'erigir límits i regles estrictes: "Estic profundament en desacord amb qualsevol que digui que una persona que s'imagina un altre tipus de persona, una altra cultura, està cometent un acte de violència o supremacisme o apropiació. Crec que un dels grans plaers de l'art, i una de les grans raons per les quals el tenim, és poder tenir salts d'imaginació i empatia".

La neutralitat, per a Kushner, mai és una opció. “Sempre em molesta quan la gent parla de teatre que predica als conversos. Això és tan estúpid! Qui esperes trobar a la teva sinagoga? Quan ensenyo escriptura teatral, sempre dic als meus alumnes –i és gairebé impossible fer això en particular sense tenir una mena de públic fantasma al cap– que has de treballar molt per omplir la platea amb gent que estigui fonamentalment d'acord amb tu sobre certes coses. Perquè si no ho fas, aleshores parteixes de la posició d'haver d’educar-los sobre allò que tu ja saps, cosa que garanteix el didactisme i l'avorriment. El lloc des d'on vols començar són les grans discussions que tens amb els teus amics", assegura Kushner. El que vols fer, en el fons, és atrevir-te a participar en el gran error històric del teu temps.