‘Whitney Houston’: un 'biopic' a prova de demandes judicials

I wanna dance with somebody és el segon biopic dedicat a la cantant Whitney Houston (1963-2012), el primer que ha autoritzat la família d’ella. Suposa una exhibició de les seves capacitats vocals i una celebració un xic impúdica de l’èxit professional, progressivament salpebrada amb relacions abusives i problemes amb les drogues. Com si les ambivalències s’acabessin en Houston, proliferen els personatges unidimensionals: alguns homes controladors, un mentor amabilíssim, una amant i amiga comprensiva...

Els responsables del film, inclòs el guionista de Bohemian Rhapsody, prioritzen la música. El relat es deté sovint per incorporar actuacions rodades per realçar l’emotivitat i cultivar un dinamisme (excessiu?) que transmet un cert pànic a avorrir. En l’apartat dramàtic, aquest exercici equilibrista d’acumulació de minuts, d’escenes, de cançons, combina el pudor respectuós i l’ocultació. Es pot imaginar que hi ha hagut un càlcul jurídic per esquivar demandes judicials, a més de l’habitual càlcul narratiu per confeccionar un espectacle comercial. Potser tot plegat serveix, involuntàriament, per abraçar la complexitat de la vida. En navegar cautelosament les situacions sense aprofundir-hi, a través d’un zàping impacient, els autors de l’obra acaben defugint les tesis tancades. Houston no és una víctima passiva, tampoc una heroïna ni cap altra cosa concreta. I aquesta indeterminació potser és el més interessant del producte.