Wilco, una banda sòlida i líquida alhora a Porta Ferrada
El grup nord-americà exhibeix múscul a Sant Feliu de Guíxols un mes abans de publicar disc nou
- Festival de la Porta Ferrada
- Sant Feliu de Guíxols
- 14 d'agost del 2023
Si alguna cosa defineix Wilco és que, tot i algunes fases més transgressores i experimentals, sempre s’han mantingut dins d’una coherència personal incontestable. L’any vinent farà 30 anys que la banda de Chicago liderada pel cantant i guitarrista Jeff Tweedy va començar la seva trajectòria, i 29 des que van publicar A.M. (1995), el seu primer disc, emmarcat dins el llavors incipient rock alternatiu en el vessant americana.
La seva llarga trajectòria fa que una gran part dels seus concerts sigui una antologia de grans èxits, però la robusta solidesa que mostren en directe i que sempre els ha caracteritzat fa que el repertori passi a ser secundari per erigir-se en una excusa per seguir militant i defenent el rock com la base més orgànica possible per continuar construint nova música des de l’experiència del directe. I el públic així encara ho entén.
El concert que van signar dilluns al 61è Festival de la Porta Ferrada va ser una de les darreres parades de la gira que ja els va portar l’estiu de l’any passat al Poble Espanyol de Barcelona per presentar el seu disc Cruel country (2022), un doble àlbum de country-folk de manual. De fet, el final de l’actuació a Sant Feliu de Guíxols coincidia amb la publicació a les xarxes d’Evicted, un dels temes del que serà el seu pròxim disc, Cousin, que es publicarà a finals de setembre.
Tot i aquesta novetat, Wilco no van tocar en primícia cap tema inèdit al Guíxols Arena, que, tot i que no era ple (té capacitat per a 8.000 persones), va permetre gaudir de la banda sense les aglomeracions dels festivals massius: un regal per als fans lleials, per als fans als quals fascina la quantitat de guitarres, pedals i teclats que la banda usa, per als passavolants estiuencs i per a les famílies que portaven els fills a un concert iniciàtic. També per als que, ja passats els quaranta i els cinquanta, volien reafirmar-se cantant versos com "If you still love rock and roll", de Missundertood, una de les cançons més aplaudides de la nit.
El sextet va començar navegant pels terrenys suaus i senzills del folk i del country i van acabar recuperant algunes de les peces més icòniques de la banda, com If I ever was a child, Hummingbird, The late great, Jesus, Etc., Heavy metal drummer i I am trying to break your heart. Menció a part es mereix Impossible Germany, en què el guitarrista Nels Cline, amb un solo de cinc minuts de rock desconstruït i proper a la free music, va tornar a demostrar per què la banda el va incorporar com a membre fix el 2004.
Jeff Tweedy i el desconcert d'estimar els Estats Units
Tot plegat va donar lloc a un viatge guiat per la mirada de Tweedy, autor de la majoria de lletres: del desconcert de viure i estimar alhora un país com els Estats Units amb temes com I am my mother i Cruel country —compostes després de la pandèmia i encara sota el ressò del govern de Donald Trump— a peces sobre el seu món interior i ple d’arestes en clàssics del repertori com l’expansiva Spiders (Kidsmoke), que va tancar el concert. Potser Wilco ja no són capaços d’oferir cap gir de guió musicalment, però encara són orgànics i mal·leables. Com va dir la compositora gal·lesa Cate Le Bon, productora del disc Cousin, "són una banda mercúrica". Són sòlids i líquids alhora.