Wim Wenders: "Si no fos optimista no em dedicaria al cinema. No sé com s’ho fa Woody Allen"
El cineasta alemany rep el premi d'honor al BCN Film Fest
BarcelonaSi existeix una reialesa en el cinema europeu de l’últim mig segle, Wim Wenders en forma part. Amb pel·lícules com El cel sobre Berlín, L’amic americà i París, Texas, el director alemany va marcar el pas del cinema d’autor en els anys 70 i 80 i va continuar sent rellevant les dècades següents amb documentals com Buenavista Social Club o Pina. A les seves vitrines hi ha la Palma d’Or, el Lleó d’Or i l’Os d’Or honorífic, i ha estat nominat tres vegades a l’Oscar, així que, com ell mateix ha reconegut, l’excusa per ser a Barcelona no és tant el premi d’honor que li ha concedit el BCN Film Fest com la projecció que fan de dotze de les seves pel·lícules (restaurades per la seva fundació) que són, segons Wenders, "un bon resum" de qui és.
En bona forma per als 77 anys que té ("l’edat és irrellevant, està sobrevalorada, l’únic que importa és qui ets i què fas", afirma), el director ha recordat el rodatge de París, Texas, que Sam Shepard i ell van escriure per a Nastassja Kinski. "Vaig trucar-li per dir-li que comencés a practicar l’accent texà, però això la va posar molt nerviosa; tant, que em vaig arribar a amoïnar", explica Wenders. Finalment, es va produir "el miracle": Harry Dean Stanton va aparèixer al rodatge més nerviós que Kinski perquè no es veia capaç d’aprendre’s les cinc pàgines de diàleg que tenia amb l’actriu. "La Nastassja va dir-li: «No et preocupis, ens ho aprendrem junts». I es van tirar tres dies i tres nits aprenent-se el text d’ell. La Nastassja no va tenir temps de preocupar-se pel seu accent. I això demostra que no hi ha res millor que preocupar-se pels altres", afegeix.
Sam Shepard i Peter Handke
Com a la programació del BCN Film Fest, en la filmografia de Wenders abunden les relacions entre cinema i literatura, sobretot pel que fa a dos autors: Shepard i Peter Handke. "Tots dos van ser, i ho segueixen sent, molt importants en la meva vida", assegura Wenders, que reconeix que de seguida es va adonar que no li resultava fàcil escriure diàlegs, però que en lloc de pensar en guionistes sempre va acudir als escriptors a la recerca d'ajuda. "El meu debut era una adaptació de Handke i hem treballat junts quatre vegades més, així que, d’alguna manera, ha estat molt present en la meva carrera".
A Shepard el va conèixer més tard, primer a través de les seves obres teatrals i després en persona. "Em va fascinar la seva personalitat. Era alt, prim, intel·ligent com ningú, evitava els avions i anava a tot arreu en cotxe, muntava a cavall i anava als rodeos i, de vegades, desapareixia durant setmanes. Era un aventurer, un autèntic home de carretera i una figura llegendària. I també era escriptor, però moltes coses més". Wenders considera els dos llibres que Shepard va escriure just abans de morir el 2017 (The one inside i Espia de mi) els seus favorits dels últims 20 anys: "Els va escriure quan s’estava morint i ja no podia teclejar, així que els va dictar a la Patti Smith. Eren amics des de la infància i ella el va ajudar a acabar-los. Mai li estaré prou agraït, a la Patti".
L’arribada del cinema
La vocació pel cinema, reconeix Wenders, va arribar-li tard. "De petit volia ser pintor, arquitecte, sacerdot, escriptor, músic... I al final vaig triar la pintura", recorda. Però el Wenders pintor va experimentar amb el cinema i es va adonar que "allò era arquitectura, pintura, escriptura, música, fotografia... És a dir, tot el que volia fer a la vida". I com a bon tastaolletes –aquests dies també s’exposen a Barcelona fotografies seves a la galeria Villa del Arte–, Wenders s’ha interessat sempre pel món i ha reaccionat a les seves mutacions. "L’11-S va canviar el món i la pandèmia el va tornar a canviar, sobretot pel que fa a la veritat, que ja no és una cosa en què la gent es pugui posar d’acord –diu–. Avui dia, la veritat és una espècie en perill d’extinció".
En qüestió de setmanes, el director estrenarà a Canes dues noves pel·lícules: el documental Anselm i la ficció Perfect days, de les quals no vol avançar res. "Estic molt content perquè ningú sabia que existien fins que Canes va anunciar la programació; no m’havia passat mai –diu–. Les vam rodar discretament i no vaig parlar amb la premsa". Wenders, de fet, ja pensa en el seu pròxim projecte: una pel·lícula sobre la pau. "Sense pau no hi ha veritat ni bé comú, que és una altra noció en declivi que està desapareixent i que importa a les noves generacions –diu–. Els bons temps s'han acabat i no tornaran mai". Malgrat tot, no perd la il·lusió pel futur. "Si no fos tan optimista no em dedicaria a fer pel·lícules –afirma–. No sé com s’ho fa Woody Allen".