Wittgenstein, Gould, Bernhard i Tosar

PalmaLa barreja de noms no està gens malament. Tosar els agita i els combina com un bon bàrman i es posa de bell nou a la pell de Thomas Bernhard, l’autor de Formigó, la història d’un escriptor que es trasllada a Mallorca, a la recerca de la pau, que no troba, per escriure una novel·la amb el músic Felix Mendelssohn com a protagonista. Però aquesta és una altra història. La recreació de Pep Tosar i Evelyn Arévalo tracta de Mis premios, el darrer llibre que va escriure Thomas Bernhard i que no va veure publicat. Amb el títol Allò de què parlem roman inexplorat es va estrenar a l’Espai Lliure dins el Festival Grec l’any 2013. Deu anys després l’ha recuperada i no tan sols no ha perdut ni un mil·lígram de la seva intemporal vigència, pot ser, fins i tot, que el discurs final en tingui molta més. Tan sols una petita variació. El periodista que interpretà en el muntatge original Òscar Intente el substitueix la periodista a qui dona vida Evelyn Arévalo. Hi repeteix Imma Colomer com a intérpret de la “tia”. Pot ser, per tant, que l’únic important que canvia és el títol, ara Amb la claredat arriba el fred. Un retrat, com tots els que presideixen la galeria i el  currículum de Tosar, de pinzellada precisa i paraula esmolada, però també perfectament contextualitzada. Per a l’ocasió amb uns vídeos de Glenn Gould, un Asperger de llibre, amb qui sembla que el protagonista va coincidir, de molt joves, al Mozarteum de Viena. En qualsevol cas, serveix no tan sols com a lligam de les històries que formen l’entorn dels premis amb els quals guardonaven l’escriptor, també com a font d’informació de la gran passió que sentia per la música, i també de nexe amb qui va ser un dels seus grans amics, Paul Wittgenstein, germà de Ludwig, el filòsof, i pianista, tot i després d’haver perdut el seu braç dret a la Primera Guerra Mundial, per a l’ocasió convertit en protagonista el·líptic de tan singular existència. 

Tan sols un tresillo presideix l’escenari. Un estri habitualment perillós per a una gran majoria de muntatges, però no n'és el cas. Colomer i Tosar podrien fer el mateix i amb idèntic resultat asseguts a sobre del pal d’un galliner. El mobiliari serveix per seure i també per marcar una època i un estatus. L’humor de Bernhard és vidriòlic, però també innocent, fruit de qui viu al seu món i contra el món, tan allunyat de la resta dels mortals i tan a prop del dels pianistes, els seus companys de viatge en aquest comiat literari. Colomer i Tosar ho broden i Glenn Gould no ho fa malament interpretant les Variacions Goldberg. Tot plegat, aquest acurat i molt recomanable retrat fa ganes recuperar tota una sèrie de llibres, els de Thomas Bernhard, que sens dubte  marcaren els lectors de la meva generació, els quals, potser ara, havien quedat molt endarrerits als prestatges de la memòria.