‘Wolfgang’, la comèdia familiar que pot repetir el fenomen d''El 47' i 'Casa en flames'

BarcelonaQue una pel·lícula sobre un nen prodigi del piano comenci amb el protagonista tocant com un virtuós resulta fins i tot previsible, però no que el piano que toca sigui el d’una funerària on el nen mira de processar que la seva mare acaba de morir. Wolfgang, que s’estrena aquest divendres, és la gran aposta comercial del cinema català del 2025, una comèdia familiar i amable de vocació obertament popular que, tanmateix, aborda qüestions sovint tabú en aquest tipus de cinema com el dol, la salut mental i el suïcidi. Tots aquests temes ja eren al llibre homònim de Laia Aguilar, que adapta el film i que va “emocionar” el director Javier Ruiz Caldera quan el va llegir: “Jo tinc dues filles i vaig molt al cinema amb elles, i trobo a faltar pel·lícules que puguin gaudir tant elles com jo, pel·lícules de personatges que abordin emocions i temes una mica complexos i que després, al sortir del cinema, donin peu a una conversa”.

A Wolfgang, un nen amb trastorn de l'espectre autista (TEA) i altes capacitats (interpretat per Jordi Catalán) s’instal·la amb un pare a qui no coneixia (Miki Esparbé) després de la mort de la mare. Tant l’un com l’altre hauran d’adaptar-se a una situació nova i complexa: el nen, a viure amb un pare immadur i poc amic de les rutines; el pare, a lidiar amb les necessitats especials d’un nen que, a més, acaba de perdre la seva mare. Diumenge passat, en una preestrena familiar als cinemes Aribau, Ruiz Caldera i Esparbé van comprovar satisfets com nens de diverses edats debatien engrescats amb els pares sobre el film i explicaven que s’havien emocionat. “Els nens i els adolescents d’avui dia ens passen la mà per la cara en molts temes–subratlla Esparbé–. No els hem de sobreprotegir, només adaptar una mica el discurs, però sense condescendència”. I Ruiz Caldera afegeix: “Des de l’amor i la comprensió es pot parlar de tot; només cal acompanyar-los en el camí de gestionar els sentiments”.

Mig de broma, Esparbé apunta que Ruiz Caldera “s'ha llançat a la piscina de l'emoció” amb Wolfgang. I és cert que, fins ara, només havia dirigit comèdies esbojarrades (Spanish movie, Promoción fantasma, Tres bodas de más), comèdies d'acció per a tots els públics (Anacleto, Superlópez) o aventures fantàstiques amb regust pulp (Malnazidos, amb Alberto de Toro). “És la primera pel·lícula que no podré projectar a Sitges, i no ho porto bé –lamenta Ruiz Caldera amb sentit de l'humor–. Hauré de fer una nova versió amb algun fantasma o zombi a veure si Ángel Sala [director del festival] l'accepta”.

Wolfgang és també la seva primera pel·lícula en català. “Tenia moltes ganes de fer-la en català, sobretot perquè és la llengua en què vaig llegir el llibre i en què imaginava la pel·lícula –diu Ruiz Caldera–. Jo no havia rodat en català perquè el tipus de pel·lícules que faig són de producció gran i, fins ara, fer-les en català et limitava molt el pressupost. Afortunadament, això ha canviat gràcies a les ajudes de l’ICEC [Institut Català de les Empreses Culturals] i a l'obligació que tenen les cadenes privades com Telecinco o Antena 3 d'invertir en cinema en català”.

Wolfgang és, de fet, la primera pel·lícula en versió original catalana que produeix Telecinco, que aquests dies està promocionant el film a través de les cadenes del grup Mediaset. La pel·lícula s’exhibirà a Catalunya exclusivament en català, però a la resta de l'Estat s’oferirà als cinemes l’opció d’escollir si la volen projectar en versió original o doblada al castellà. “El doblatge no ens encanta, però es tracta d’una pel·lícula familiar pensada per a nens des de 7 o 8 anys i no és qüestió d’obligar els nens de Múrcia a llegir subtítols”, justifica Ruiz Caldera.

'Cameos' de Carlos Cuevas i Bayona

Els lectors de la novel·la d’Aguilar identificaran a la pel·lícula diversos canvis, sobretot pel que fa al personatge del pare, que en el viatge a la pantalla s’ha convertit en un actor que treballa en un culebró de sobretaula a l’estil de Com si fos ahir mentre recorda amb nostàlgia els temps en què el van nominar al Gaudí i veu com l’actor del moment, Carlos Cuevas –que fa un divertit cameo interpretant-se a ell mateix–, li roba tots els papers. “Això va ser idea del Javi, i em sembla brillant, entre altres coses perquè el Carlos i jo som molt amics –diu Esparbé–. Que el Carlos i el Jota Bayona apareguin fent d’ells mateixos fa que la pel·lícula sigui més propera per al públic perquè aporta sentit de l’humor i aterra la història en la realitat. A més, el fet que el meu personatge sigui actor ens ha permès jugar i treure suc a coses que coneixem molt bé del gremi com la gestió de l’ego, la vanitat i les pors”. Ruiz Caldera, que té molt bona relació amb Bayona des que tots dos van estudiar a l’Escac, afegeix amb un punt de maldat que el director de La societat de la neu “ha millorat molt com a actor” des que el va dirigir el 2009 a Spanish movie.

Però els cameos són només l’anècdota d’una pel·lícula que, interpretativament, es carrega sobre les espatlles el nen Jordi Catalán, que va superar un càsting de molts mesos pel qual van passar més de 700 nens. “Vam veure nens amb TEA, nens amb altes capacitats, nens pianistes i nens actors –rememora Ruiz Caldera–. I al final va aparèixer el Jordi, que ni tan sols sabia tocar el piano, però tenia una mirada tan fascinant i transmetia tantes coses que ho vam veure claríssim”. Esparbé subratlla “l’excepcionalitat” de Catalán: “Ell era conscient de la responsabilitat que tenia al damunt, però aquest pes no li ha jugat mai en contra. Al contrari, venia sempre al rodatge amb una predisposició absoluta”.

Abans de rodar, Catalán va rebre classes de piano que no el van convertir immediatament en un virtuós, però sí que van permetre que en algunes escenes sigui realment ell a qui el públic escolta tocant el piano. En d’altres, l’equip va recórrer a un doble de mans i fins i tot a integrar la cara de l’actor en el cos d’un nen pianista. Pel que fa a la representació del TEA, els va assessorar l’Associació d’Asperger de Barcelona, que es van llegir el guió i van fer alguns suggeriments. “La intenció va ser sempre normalitzar el trastorn –subratlla el director–. Wolfgang és autista, però la pel·lícula no va d’això. És una característica d’un nen al qual li passen moltes coses més”.

Una ratxa que no es vol acabar

Després del fenomen de Casa en flames i El 47, Wolfgang és primera candidata a revalidar la bona ratxa del cinema en català a la taquilla. “Nosaltres ja l’estàvem rodant quan es van produir aquests èxits i ens va il·lusionar molt veure com començava a prendre forma una indústria i un públic amb ganes de veure cinema en català –diu Ruiz Caldera–. Ja fa temps que les institucions catalanes estan fent bé les coses, potenciant el cinema amb vocació comercial sense descuidar el de línia més autoral, i ara s’estan començant a recollir els fruits”. Un exemple és que l’última pel·lícula que ha rodat Esparbé és, precisament, un altre títol en català amb pressupost folgat i ambició comercial: el drama històric Frontera, de Judith Colell. “Són dues pel·lícules que no poden ser més diferents, però totes dues són produccions potents amb pressupostos decents que els permeten explicar bé les seves respectives històries”, explica l’actor.

“La qüestió és que es puguin fer pel·lícules grans en català, amb ambició, i que el públic vagi a veure-les, que no s’estrena cinema familiar en català cada dia”, diu Ruiz Caldera. De fet, el director té present l’exemple d’una directora que coneix molt bé, Rosa Vergés, que el 1997 va estrenar una de les últimes pel·lícules en català netament infantils: Tic tac. “La Rosa va ser una persona molt important per a mi –explica–. Ella era professora a l’Escac i va ser la primera que em va posar un 10. Em va agafar per sorpresa, perquè jo era més aviat de perfil baix, no destacava. Però ella em va agafar al final de classe i em va dir: «Escolta, Javi, tu tens raça per a això». I per a un estudiant de primer o segon curs com jo, amb tots els seus dubtes i inseguretats, allò va ser molt important”.