El clarinetista Woody Allen rep el caliu del públic al Teatre Tívoli

¿Pagaries entre 66 i 148,5 euros per veure la New Orleans Jazz Band si no hi toqués el cineasta Woody Allen? La pregunta és pertinent, però segurament no cal respondre-la perquè aquí la cosa transcendeix el fet musical i artístic. Això va de viure l'experiència de veure Allen tocar el clarinet i aplaudir cada solo com si fos una fita atlètica, que ja t'agradaria arribar als 87 anys amb la seva trempera i estar gairebé una hora i mitja dalt de l'escenari assegut amb les cames creuades, que és el que ha fet aquest dilluns en el primer dels dos concerts al Teatre Tívoli que serveixen per inaugurar la 55a edició del Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona. Èxit de convocatòria, amb tot venut.

Això va d'un públic afectuós, que rep els músics amb una ovació i que fins i tot deixa anar algun bravo en el bis. És una admiració que a vegades frega una condescendència involuntària, perquè s'aplaudeixen microbufades que deixen les notes tirades per terra o se celebra la crispació infantil amb què Allen ataca el clarinet com si volgués reproduir el so d'un disc de pedra. De tant en tant, més que gaudir del moment sembla que pateixi, com un nen hiperconcentrat que tem no estar a l'altura de la joguina que té entre les mans.

Hi ha aplaudiments que en altres contextos es reserven a interpretacions d'altíssim voltatge emocional, i això no ha passat ni passa mai en els concerts de Woody Allen and his New Orleans Jazz Band, ni quan la dirigia Eddy Davis, mort el 2020 (i substituït pel guitarrista Josh Dunn), ni ara que el pianista Conal Fowkes i el trompetista Simon Wettenhall comparteixen el comandament d'una formació impecable instrumentalment. El septet remena amb pulcritud agradable, però desapassionada, números de ragtime, jazz tradicional i blues de fa cent anys. Són músiques que al Tívoli, com altres vegades al Palau de la Música, el Liceu, el Festival de Cap Roig o el dels Jardins de Pedralbes, sonen deslocalitzades, ben vestides però sense capacitat per pessigar l'ànima.

El millor, sense dubte, és veure Allen i Wettenhall negociant el repertori sobre la marxa i descobrir la discreta tendresa amb què els músics estan pendents del cineasta. Entre alguns d'ells hi ha un caliu que ve de lluny, i Allen reacciona instintivament per aplaudir un solo del trompetista o la interpretació en castellà a càrrec de Fowkes de Para Vigo me voy, d'Ernesto Lecuona, la sortida de guió cubana habitual en els concerts de la banda. Des d'aquesta perspectiva, és formidable contemplar uns amics contents de compartir una altra nit fent allò que tant els agrada, i que segurament Allen faria igualment sense públic. Però tornem a la pregunta inicial: ¿pagaries entre 66 i 148,5 euros per veure la New Orleans Jazz Band si no hi toqués el cineasta Woody Allen? I formulem-ne una altra: sense Woody Allen, ¿la programarien per inaugurar el Festival de Jazz de Barcelona al Teatre Tívoli?