‘Work in progress’ o ‘in process’
PalmaEs Baluard.- A l’Aljub d’Es Baluard va tenir lloc la cloenda de la darrera edició de la Fira B amb l’espectacle P-Acte idiota. Es tracta d’alguna cosa més que una performança, amb el molt reconeixible segell d’Hermanas Picohueso. Un èxit, tant la funció com la Fira, que des de fa un grapat d’anys compleix la seva principal missió, el seu màxim objectiu: fer de mostrador i donar sortida a gairebé tot el que es fa en música, teatre… Vendre el producte.
Hermanas Picohueso, integrada per Lluqui Portas, Gal·la Peire i Diego Ingold, autors, directors i intèrprets. Ells són els responsables de tot el que succeeix sobre l’escenari. No tenen coartada. Potser per això apareixen amb la cara tapada amb una bossa de tela ‘adaptada’ a les necessitats dels components de la banda revolucionària protagonista d’aquest petit assaig sobre la idiotesa. De moment, només són tres els integrants de la secta, motiu pel qual pretenen aconseguir alguns adeptes entre el públic. És una espècie d’això. Una reflexió esbojarrada sobre la condició humana i les seves limitacions des de l’humor, des de l’absurd, o no tant. Va més enllà de treure un somriure davant una astracanada, que de sobte es converteix en una caricatura, en moltes caricatures, potser una mica massa, que fa que es perdin pel camí moltes de les punyents ocurrències que van sorgint al llarg de la funció.
De bell nou, com a Excalibur i altres històries d’animals morts, juguen amb la càmera com a estri per anar emfasitzant algunes de les situacions que es van succeint a un ritme trepidant i amb un format que no varia gaire. Els rètols amb les consignes, advertències, consells i no sé quantes coses més esdevé fonamental en el desenvolupament d’un espectacle que no dona treva a l’espectador. Una dutxa, gairebé una torrentada de provocacions que fa difícil poder encordillar d’una manera més o menys coherent. És ben clar que les Picohueso no cerquen congruència o res que se li assembli, el que persegueixen és épater le bourgeois, que és marca de la casa, en un espectacle que pot anar canviant i creixent com un interminable work in progress, perquè ja sabem que la idiotesa no té límits i no hi ha oposicions ni exàmens. No hi ha suspesos, la majoria tenim matrícula d’honor, però vaig enyorar Dolly.
Principal/Auditori.- Les reflexions de Jordi Casanova no pretenen escandalitzar, provocar ni res semblant. L’autor de Jauría, Ruz-Bárcenas, Idiota o Una història catalana, Pàtria i Vilafranca, sempre apunta enmig dels ulls i fa diana. Alguns dies d’ahir està dins aquest darrer grup. Aboca sobre l’escenari tot un seguit de situacions en què ben segur que no ha necessitat furgar massa dins el sac de la imaginació per trobar uns personatges tan paradigmàtics com molt reconeixibes. També ho són les situacions, que podríem qualificar com a més que probables, tot i que no sigui necessari un final, una conclusió, en aquesta altra història catalana, per la senzilla raó que tot el que proposa Casanova continua en el work in process, on no es veu la llum al final del túnel i com a l’acudit, quan la vegin serà un altre tren que ve per la mateixa via. Però aquesta és una altra història. El que no admet discussió és la feina de Ferran Utzet. Sabem que en cinema enregistrar una conversa de quatre personatges asseguts a una taula no és una tasca senzilla i com a mínim és molt laboriosa. Utzet i Casanovas asseuen entorn d’una taula els quatre personatges, I amb molta cura, quasi imperceptiblement, va girant de manera que qui duu el pes de la narració a cada moment està de cara a l’espectador. Les circumstàncies no són senzilles, totes tenen tantes lectures com possibilitats que els esdeveniments les facin virar en rodó de tal manera que es produeixin tantes variacions i caires que per infinites causes mai no saps cap on aniran cada un dels protagonistes. Míriam Iscla, superba; Abel Folk; Martta Ossó i Francesc Cuéllar, són els encarregats de donar vida a aquesta història de la història que encara és present.
