Workshop RCR : “Heu fet un cant a la diversitat i la complexitat”

OlotEl desè taller internacional dels RCR va emprendre la recta final dijous a la tarda amb una conferència dels fundadors del despatx madrileny Amid.cero9. Mentre el cor de Barcelona era pres per l’horror per l’atemptat terrorista, en l’entorn protegit del Pati de l’Hospici, Cristina Díaz Moreno i Efrén García Grinda van desgranar algunes de les seves obres, com un edifici per a la Fundación Francisco Giner de los Ríos, a partir dels conceptes que vinculen a cadascuna d’elles i que han recollit en una micropèdia. Per exemple, tenen una visió activa de l’espai arquitectònic: “No és un espai que es consumeix passivament, el construïm mentre l’estem construint”, va explicar Efrén García, en contraposició a la idea d’un espai buit de traces de vida. “No és un lloc buit, infinit, blanc, el fons perfecte per a l’activitat humana. Podria ser definit com una xarxa de connexions entre coses, complex”, va subratllar.

Les últimes paraules que va pronunciar García, després que l’arquitecta Carme Pigem els preguntés sobre la seva visió de la bellesa, sonaven en el clima enrarit que havia deixat l’atac com un bàlsam i una reivindicació del potencial social i regenerador de l’arquitectura i l’art. “És una cosa totalment personal, que no diem mai en públic -va afirmar García-. Per a nosaltres, la bellesa resideix en la forma de viure. Entenem que la bellesa més gran és poder reinventar la manera com es viu, i la bellesa de l’arquitectura és un instrument per fer-ho. Com podem viure d’una manera diferent? Realment, no estem a gust amb molt models que trobem a la societat i que se’ns transmeten a través de certs mecanismes. Reivindiquem la vida bella”.

Els tallers d’estiu són com una festa major dels RCR. Carme Pigem va introduir els diferents grups i va comentar les seves propostes -un arquitecta de la casa, Andrea Büchner, va assumir la traducció simultània-, i va exhibir dots organitzatius perquè el fotògraf Hisao Suzuki fes la foto de família. El d’enguany va finalitzar divendres a la nit amb un sopar i una festa a l’Espai Barberí -Rafael Aranda no donava a l’abast servint plats de paella, i poc després conversava amb Suzuki-, però abans d’arribar a aquest moment de distensió del lliurament dels diplomes, els 131 participants, provinents de 28 països, van haver de passar la prova de mostrar la feina feta durant les tres setmanes de taller. La sessió va arrencar amb una intervenció del president de la Fundació RCR Bunka, Ramon Folch, que va recuperar la idea de la complexitat de Cristina Díaz i Efrén García per mostrar la seva repulsa per l’atemptat i va reivindicar “la riquesa dels conceptes complexos” i “la transcendència de la diversitat”. “Els ecòlegs sempre diem que l’harmonia, l’equilibri i l’estabilitat dels sistemes estan íntimament vinculats a la diversitat”, va dir. “Algunes persones renuncien a acceptar la complexitat, detesten el concepte de diversitat -va subratllar-. Ahir en vam veure una desagradable mostra: es va atemptar contra la complexitat i la diversitat. No existeix una cultura del simplisme”. I va fer servir aquestes mateixes idees per fer una crida als participants a tenir cura de la responsabilitat que implica la seva tasca: “Heu fet un exercici que suposa un cant a la diversitat, l’acceptació de la complexitat i l’assumpció del repte de ser capaços de gestionar el conjunt de coses complexes que constitueixen el món cultural d’avui dia”.

La necessitat d’experiències

“El que realment serveix és l’experiència”, deia l’arquitecte Ramon Vilalta després del lliurament dels diplomes. “El primer dia vam dir als participants que l’experiència l’obtens quan t’enfrontes a alguna cosa, el coneixement és prestat”, subratllava. De fet, es van lliurar tres diplomes, un emès pel despatx de Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta; un altre de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (Etsab), i un tercer que és una aquarel·la de l’emblema de cadascun dels grups dedicada pels arquitectes. Per aconseguir-los, els participants van haver de fer molta feina, perquè només en tres setmanes van haver de desenvolupar un projecte com si es tractés d’un concurs. “Ha sigut molt intens, hem treballat prop de 90 hores a la setmana -explicava l’arquitecte belga Nicolas Borgerhoff-. Ha sigut una mica difícil, perquè a penes entenc l’espanyol i hi havia molts companys de Llatinoamèrica. També costa trobar l’equilibri entre les visions de persones que venen d’arreu del món”. “Per a mi, més que concretar un projecte, el més important ha sigut aprendre a escoltar els altres i assumir que no sempre treballaràs a la teva manera”, deia la mexicana Melisa Rodríguez, que farà l’últim curs de carrera. Al marge del vessant pràctic, l’estudiant d’arquitectura Elisabeth Mallafré subratllava que la visió dels RCR era el que més l’havia atret. “Els tallers solen estar enfocats a gent que està en els últims anys de carrera o que ja s’han llicenciat. Jo començaré tercer, i ha sigut una experiència que t’obre força el cap. La manera de fer dels RCR, més col·lectiva, sensorial i experimental, no te l’ensenyen a la facultat”, afirmava. “Quan una cosa no estava bé, els RCR t’ho deien, però sempre eren constructius”, explicava Cristian Giles, un estudiant bolivià instal·lat a Madrid.

El grup de l’arquitecta Estel Ortega, que tenia l’encàrrec de dissenyar una cabana per a un pastor del segle XXI, va ser el primer a presentar la seva proposta, i van ser un molt bon exemple de la volada que poden agafar aquests exercicis. Van mostrar una cabana i una càpsula fetes amb una estructura mínima vestida amb panells inflats d’EFTE, un plàstic molt resistent i reciclable que hi ha, per exemple, a la façana de l’estadi Allianz Arena de Munic. A més, aquest material tecnològic apareixia combinat amb un altre de tradicional, la llana d’ovella, i la idea dels arquitectes és que la concentració del ramat al voltant de l’habitacle servís per escalfar-lo a la nit. “Hem fet l’exercici sent molt conscients de la dificultat d’abordar un tipus d’arquitectura que té un pes enorme de la tradició, però l’havíem de fer basant-nos en l’actualitat i volíem que el resultat ens sorprengués a nosaltres mateixos”, va dir Ortega.

Les altres propostes més trencadores del taller es van poder veure en l’àmbit de l’escenografia. Els participants van treballar amb l’òpera de Béla Bartók El castell de Barbablava i el director del taller, l’escenògraf i director d’escena Paco Azorín, els va demanar que concebessin els seus projectes per al Liceu i els va dir podien fer servir tot l’espai de la sala. Els protagonistes són únicament Barbablava i la seva esposa, Judit, i al llarg de l’obra ella va obrint set portes, darrere les quals troba elements simbòlics, com una sala de tortura, armes i joies tacades de sang. Una de les solucions més agosarades consistia en un gran fossat de nou metres de profunditat ubicat a la platea i tancat per un mur d’acer. Una altra estava protagonitzada per un prisma gegantí suspès damunt l’escenari.

Un fossat a la platea del Liceu

En algunes de les propostes per al projecte somiat dels RCR en una finca de la Vall de Bianya que van centrar l’apartat d’arquitectura i paisatge del taller, es podien observar detalls de la seva arquitectura, com el minimalisme i la potència d’un conjunt d’estances subterrànies on la llum natural hi penetrava per diferents tipus de patis. També en sintonia amb el pes que els arquitectes d’Olot donen a la relació amb la natura, els encarregats de convertir un estable en un laboratori multidisciplinari van incorporar la vegetació a l’edifici i també van dissenyar una caldera de biomassa.

Un altre grup va dissenyar el pavelló d’accés a les estances amb les quals els RCR volen oferir una experiència màxima de l’espai. Mentre que aquest edifici era una construcció senzilla que recordava un dels bancals presents a la parcel·la, un altre projecte, el de les estances de l’aigua -25 estances més també soterrades-, cridava l’atenció perquè introduïa una làmina d’aigua en el paisatge. Per acabar, el grup encarregat d’intervenir en el perímetre del recinte va resoldre l’encàrrec amb espais per a diferents usos fets únicament amb vidre. La cloenda també va comptar amb la participació del regidor de Cultura d’Olot, Pep Berga, que va agrair que la proposta del grup del Triangle Museístic fos només “un exercici de màgia”, perquè incloïa eliminar l’edifici on hi ha l’oficina de Correus i un bloc d’habitatges per redefinir i potenciar la relació del Museu dels Sants, la Casa Vayreda i la Casa Masramon.

La música minimalista que va acompanyar la projecció de les fotografies i els vídeos del taller de fotografia i audiovisuals, dirigit per Hisao Suzuki, i el refinament dels treballs va apaivagar els ànims dels participants, que tot just acabar van començar a aclamar els companys i els tutors quan recollien els diplomes i rebien l’agraïment dels RCR. “Des que ens van donar el Pritzker vivim un continu d’intensitat”, deia Vilalta. I no es donen descans. Aquest matí el despatx ha tornat a l’activitat habitual.