El World Press Photo: imatges cada vegada més pròximes i profundes

BarcelonaLa xifra de periodistes i reporters assassinats en les últimes dues dècades és esfereïdora. Segons Reporters Sense Fronteres, entre 2006 i 2023 van ser més de 1.600, és a dir, una mitjana d'uns vuitanta cada any. World Press Photo els ret un homenatge dins l'exposició anual, que es pot veure al CCCB a partir d'aquest divendres i fins al quinze de desembre. Aquest tribut consisteix en una instal·lació que recorda un altar amb una armilla protectora i un casc, envoltats d'unes teles blanques penjades amb els noms de les víctimes escrits. "Volem que la gent s'emporti el missatge molt clarament: si no hi ha llibertat de premsa i llibertat d'expressió, no hi ha democràcia", adverteix Sílvia Omedes, directora de l'entitat que porta el World Press Photo a Barcelona, la Fundació Photographic Social Vision.

"Després d'organitzar l'exposició durant vint anys, reivindiquem World Press Photo com un lloc per posar en el valor el fotoperiodisme. Amb una mitjana de públic de 60.000 visitants, molts dels quals són escolars, creiem al llarg d'aquest temps que hem incidit que almenys en la ciutadania de Barcelona es respecta el fotoperiodisme", explica Omedes.

Una de les guerres més mortíferes per als reporters és la d'Israel i Palestina. És també d'on va sortir la guanyadora de l'any, la fotografia d'una dona palestina, Inas Abu Maamar, de 36 anys, abraçant el cos de la seva neboda Saly, de cinc anys, que va morir amb la seva mare i la seva germana quan un míssil israelià va impactar a casa seva a Jan Yuniss (Gaza). World Press Photo no es posiciona políticament, però el jurat va voler donar dues mencions per posar context a la imatge guanyadora: en una, de Mustafa Hassouna, una dona es plany entre les ruïnes d'un barri destruït pels atacs israelians; en l'altra, un soldat israelià, contempla les restes de la matança de Hamàs el 7 d'octubre de 2023 al festival Supernova. En totes dues imatges hi ha una sola persona. El canvi d'escala de la destrucció entre l'una i l'altra és abismal.

Del personal al global

Per a Omedes, les imatges terribles de guerres i tragèdies que es produeixen arreu del món poden deixar el públic "anestesiat", per raons com ara que és molt improbable que un es trobi en les mateixes circumstàncies. Per evitar-ho, els reporters van "més a fons" a l'hora de documentar problemes recurrents com els estralls de l'escalfament global, les migracions i les guerres, com la d'Ucraïna i la d'Israel i Palestina. D'una altra, aquest any es fa especialment eloqüent la dinàmica dels tres últims anys de seleccionar els guanyadors a partir d'uns jurats regionals. "El jurat ha anat a buscar històries molt singulars en què el personal és polític, i és universal. Aquests nous jurats regionals intenten trobar històries que no hagin estat publicades als grans mitjans de comunicació. Poden semblar petites, però són històries que connecten amb moltes preocupacions transversals d'arreu del món", explica Omedes.

Aquesta dinàmica ha afavorit que reporters que treballin en el seu àmbit local tinguin més visibilitat. "Hi ha moltes històries de conflicte, però des d'una perspectiva més interna i més pròxima –afirma la comissària de la mostra, Martha Echevarría–. En la nova estratègia del premi hi ha més guanyadors que pertanyen a la comunitat".

Aquest aprofundiment en les problemàtiques humanes fa que cobrin més rellevància les malalties i els estigmes que les envolten, com la demència i el càncer, i les cures. En les imatges del reportatge guanyador de l'any, el segon guardó més important, de la reportera sud-africana Lee-Ann Olwage, es pot veure com Fara Rafaraniriana, de 41 anys, es cuida tot el temps del seu pare, després d'adonar-se de la malaltia que patia, en comptes de pensar que bevia o que tenia una altra malaltia mental. "Si les malalties mentals són un repte a escala global, aquesta filla, que és gairebé una heroïna, té cura del seu pare amb moltes menys facilitats que les que tenim a Europa i els Estats Units", diu Omedes. El reportatge de la fotògrafa xinesa Wang Naigong sobre el càncer és delicat i colpidor al mateix temps: una dona malalta de càncer, la Jiuer, li va demanar que documentés els anys finals de la seva vida, dins un procés d'apropiar-se de la seva pròpia mort i preparar les seves filles i el seu marit. La Jiuer va morir el 2022. "Aquest projecte va ser molt mal rebut a la Xina perquè la mort encara és un tabú", diu Echevarría.

La lluita per protegir la papallona monarca

Una altra cara dels premis és la fotografia de natura, en la qual entre els guanyadors hi ha Jaime Rojo (Madrid, 1981), per un reportatge per a National Geographic sobre els esforços per salvar les papallones monarca per part de comunitats del Canadà, els Estats Units i Mèxic, països per on passen aquestes papallones durant la seva migració. "De la mateixa manera que World Press Photo s'ha convertit en una institució de referència per parlar de conflictes socials, cada vegada veiem més històries que aborden l'ambiental des d'una perspectiva social i econòmica, no es poden separar", afirma Jaime Rojo.

Rojo, que va començar a seguir la papallona monarca fa uns vint anys, també treballa en altres temes mediambientals com el del seu pròxim projecte, l'impacte del mur entre Mèxic i els Estats Units en els moviments dels animals que viuen a la frontera. Va guanyar als World Press Photo per primera vegada el 2017. El premi li va donar l'empenta d'obrir-li les portes a National Geographic. "La meva aproximació a la papallona monarca durant aquest temps ha canviat molt. Quan la vaig començar a fotografiar el 2004, només fotografiava coses boniques, no m'interessaven les històries humanes, i el World Press Photo anterior i el contacte amb els col·legues va fer que m'adonés d'una capacitat que no sabia que tenia, la d'explicar històries amb imatges". Això va fer que Rojo anés més enllà de "la bellesa dels santuaris d'hibernació de la papallona monarca a Mèxic" per donar visibilitat a les persones que lluiten contra la desaparició d'hàbitats en la ruta migratòria d'aquestes papallones: "Molta gent d'Ontario a Michoacán estan substituint la gespa del seu jardí per plantes i flors com les que hi ha a les praderies".