El World Press Photo reivindica la història després de la primera fotografia

BarcelonaL'agost del 2016, el fotògraf César Dezfuli (Madrid, 1991) va pujar a un vaixell alemany de rescat humanitari que seguia la ruta entre Líbia i Itàlia. Aquell any, 181.436 migrants van intentar travessar el Mediterrani i més de 4.500 hi van morir. Dezfuli volia aportar alguna cosa diferent. "No volia una fotografia d'una massa anònima", explica al CCCB, on aquest divendres s'inaugura el World Press Photo 2023, que es podrà veure fins al 17 de desembre. Va decidir fer-los fotografies individuals i apuntar-ne el nom, l'edat i el país d'origen. Va ser l'inici d'un projecte que ja fa set anys que dura. Dezfuli ha intentat reconstruir les seves vides. N'ha localitzat 105 i n'ha visitat 65: Passengers, guanyadora del World Press Photo 2023 en la categoria de Format Obert de la regió d'Europa, explica les seves històries personals.

Les imatges expliquen moltes coses: hi ha la fotografia del moment del rescat i la que Dezfuli ha fet anys després. "Els seus rostres serien molt diferents si haguessin agafat un avió amb tota la tranquil·litat del món", diu. El seu projecte, publicat a Le Monde (França) i Volkskrant (Països Baixos), reconstrueix el viatge que han fet alguns d'aquests migrants fins a pujar a la pastera i el maltractament i fins i tot les tortures patits durant aquest recorregut, sobretot a Líbia. El destí d'aquests migrants ha estat dispar: alguns han anat a Espanya i d'altres a Portugal, França, Alemanya, Itàlia... "Els processos d'integració han estat diferents i això també m'ha permès valorar com afecten les diferents polítiques migratòries", relata el fotògraf madrileny. A l'interactiu que es pot veure al CCCB es pot resseguir, per exemple, la història de l'Oumar, que és fill d'un professor i que va venir a Europa perseguint el somni de ser periodista; ara recull fruita al sud d'Itàlia. Més tràgica és la història del Mollow, que va créixer sense pare, i la mare va morir quan ell tenia 12 anys. Primer va anar a Bèlgica i després a Alemanya, on tot indicava que se'n podria sortir: va aprendre l'alemany i va trobar feina en una fàbrica de cotxes. Tenia un bon sou i podia enviar diners a la seva germana. Aparentment, ho havia aconseguit. Tanmateix, després de quatre anys, no li van acceptar la sol·licitud d'asil i el van enviar a Bèlgica: "El van deixar allà al carrer, on viu. Al principi no m'ho va explicar, que no tenia casa. Em deia que en algun moment havia pensat en el suïcidi", diu Dezfuli.

El fotògraf s'ha replantejat algunes coses després d'aquest projecte. "Quan vaig anar al vaixell vaig demanar-los permís per fer-los les fotografies amb l'ajuda d'un traductor. Vaig assumir que ho entenien. Després, quan els he anat retrobant m'he adonat que no ho van entendre del tot perquè era un context molt complicat. D'alguna manera, jo estava en una situació de privilegi quan vaig demanar el seu consentiment. Sense aquestes fotografies no seria aquí, però n'assumeixo la responsabilitat, d'això, i saber-ho ha condicionat els meus altres projectes", reconeix Dezfuli.

"De coix a coix"

No és l'únic fotògraf que no s'ha quedat només amb la primera fotografia. El fotoperiodista Emilio Morenatti (Saragossa, 1969), que ha rebut una menció d'honor per War Wounds, mostra un projecte força personal sobre els civils que han patit alguna amputació a la guerra d'Ucraïna. Morenatti va perdre una cama fa un temps i va amb una pròtesi, i això, explica, li ha permès acostar-se més als ferits d'Ucraïna. "No tan sols m'he sentit útil explicant el que succeïa a Ucraïna, sinó que m'he involucrat en les seves històries. Hem parlat de coix a coix", explica Morenatti.

El fotògraf ha seguit en contacte amb algunes de les persones que va fotografiar als hospitals ucraïnesos, com la Iana Stepanenko, que té 11 anys i va perdre les dues cames. "Al principi no volia parlar amb mi, però li vaig ensenyar la meva pròtesi i li vaig deixar tocar-la. Li vaig dir que podria tornar a caminar, a ballar; ella vol ser ballarina. Vaig parlar molt amb la seva mare, que també va perdre una cama, quan van anar a San Diego per posar les pròtesis a la Iana", relata el fotògraf. Fa poc, la Iana, que va perdre el pare al front, va poder acabar una cursa de 10 quilòmetres. Una altra de les dones amb qui Morenatti continua en contacte va enterrar la seva cama amb el seu fill de 14 anys al jardí de casa seva.

A l'exposició també es poden veure moltes fotografies sobre conflictes com ara la crisi climàtica, el tràfic il·legal d'òrgans a l'Afganistan, la desaparició dels oasis al Marroc, les protestes de les dones a l'Iran o l'enterrament de la periodista palestina Shireen Abu Akleh a Jerusalem, on els policies israelians van fotografiar els homes que portaven el fèretre.

Homofòbia a Hongria

Algunes de les fotografies han fet que el World Press Photo topés amb la censura per primera vegada a Europa, en concret al Museu Nacional d'Hongria. Es tracta de Home for the Golden Gays, el projecte de la filipina Hannah Reyes Morales. La fotògrafa capta com és la quotidianitat d'un grup de gais de la tercera edat de Filipines que viuen en comunitat perquè la majoria no pot permetre's un lloguer. Tenen cura els uns dels altres i organitzen activitats per recaptar diners.

A Hongria, una llei aprovada el 2021 prohibeix als menors de 18 anys consumir material que pugui considerar-se que "promou" l'homosexualitat o el canvi de gènere. "Fa trenta anys que el World Press Photo es fa Hongria, al Museu Nacional, i mai havíem tingut problemes", assegura la comissària de la mostra, Marta Echevarría. Aquesta vegada, però, hi va haver protestes pel treball de Reyes. El govern hongarès va considerar que el museu havia incomplert la llei. El museu va respondre posant un cartell en què s'advertia que no podien entrar els menors d'edat, però el director del museu, László L. Simon, va ser acomiadat.