'X-Men: Fénix oscura' i quatre crítiques més per a aquest cap de setmana

'X-Men: Fénix oscura'

Els mutants de Marvel s’acomiaden de la gran pantalla a l’ombra de l’èpica dels Venjadors

En una galàxia paral·lela, on no existís el Marvel Cinematic Univers, 'X-Men: Fénix oscura' segurament seria rebuda com un esdeveniment: al cap i a la fi, és l’adaptació (amb llicències, això sí) de l’arc d’històries escrites per Chris Claremont i dibuixades per John Byrne a finals dels 70, fonamentals en la dramatúrgia de la patrulla de mutants, i també model a seguir per a la introducció de la 'gravitas' en les vinyetes de producció industrial. Però al film li ha tocat el pitjor torn imaginable per a una franquícia comiquera: ser la primera pel·lícula de superherois que s'estrena després de la colossal "hora dels adeus" entonada per 'Vengadores: Endgame'. Continua llegint

'Mr. Link: l'origen perdut'

Una pel·lícula d'aventures postcolonial

Després d’explorar brillantment els espais tenebrosos de la fantasia infantil a 'Els mons de Coraline' (2009) i 'L’al·lucinant món d'en Norman' (2012), l’estudi d’animació Laika mostra el seu costat més lluminós a 'Mr. Link'. Si 'Coraline' pertanyia al règim nocturn de l’imaginari, on situaríem també el terror gòtic, el 'noir' o el fantàstic menys domesticat, 'Mr. Link' és pur règim solar, el del cinema de pirates i espadatxins, dels primers 'westerns', de Robin Hood, Phineas Fogg i Tintín. Continua llegint.

'El creyente'

Cédric Kahn ressegueix el camí d'un jove en l'addició a la fe

El director de 'Tedi' (1998) proposa a 'El creyente' una revisió de les narratives sobre les addiccions des d'un context insòlit. Amb l'objectiu de superar la seva drogodependència, el jove Thomas ingressa en una granja als Alps regida per una comunitat catòlica que converteix la pregària en mètode de rehabilitació. El Thomas passa de la reticència inicial a una progressiva conversió religiosa dins d'un entorn tancat que el cineasta no qüestiona. Cédric Kahn sempre ha mostrat fascinació pels processos interiors de personatges marginals amb qui no s'identifica. Continua llegint.

'Touch me'

Un viatge terapèutic d'alliberament

Deia Michel Foucault que mai podrem fugir del nostre cos perquè "és el lloc absolut, el petit fragment d'espai amb el qual, en sentit estricte, jo em corporitzo". Malauradament, per molt absolut que sigui, el cos no ha estat mai del tot nostre i ha sofert, i encara pateix, el fet d'haver-se convertit en un territori de control per part de les pràctiques polítiques normalitzadores i també en un de subversió i resistència. La romanesa Adina Pintilie ha construït la seva 'opera prima', 'Touch me not', al voltant de les conseqüències del pes ideològic sobre els cossos, en tant que se situa contra els discursos normativitzadors que disciplinen cossos, desitjos, sexualitats i emocions. Continua llegint.

'Elisa y Marcela'

Una història d'amor de dues precursores

'Elisa y Marcela' podria ser muda i s’entendria perfectament. És tal la seva potència i entitat visual, i tal l’expressivitat de les seves dues actrius protagonistes, que el diàleg molt sovint esdevé accessori, quasi una convenció ineludible. Isabel Coixet ens explica la història real d’amor entre dues dones a la Galícia del 1901. Es van enamorar i es van casar. Perquè sí, perquè s’estimaven, pels seus ovaris. És una pel·lícula orgànica, quasi tel·lúrica, amb dos personatges femenins fabulosos que afegeixen una baula més a la filmografia habitada de dones lluitadores que Coixet fa anys que concatena amb tenacitat. Continua llegint