Xarim Aresté: "Ningú cultiva l'esperit, i això està repercutint en el nostre dia a dia"

BarcelonaXarim Aresté (Flix, 1983) ho ha tornat a fer. Fa un parell d'anys va publicar un disc magnífic, Ses entranyes (2022), una revelació sorgida en la cruïlla on el folk-rock i el blues de la Ribera d’Ebre pacten amb el diable del jazz. Novament amb Ricard Sohn (teclats), Joan Garcias (contrabaix), Enric Fuster (bateria), Pep Garau (trompeta) i Tomeu Garcias (trombó), Aresté sublima l'art de la cançó amb l'àlbum Un idioma nou (RGB, 2024), un nou prodigi d'un dels autors més inspirats de la música catalana. El presentarà a Mallorca dia 29 de juny en el marc del festival La Lluna en Vers que organitza la Fundació Mallorca Literària. El concert serà al teatre de Santanyí.

¿Content amb el disc nou?

— Sí, sí que estic content. Aquest cop sí. Tampoc n'esperava res. Potser és per això.

Aquesta sensació ja la tenies una mica amb el disc anterior, oi?

— Sí, però amb el disc anterior estava més intranquil, perquè la banda encara era un experiment. Vam anar a l'estudi per gravar una cançó i vam acabar fent un disc. Era un retrobament després del confinament. No hi havia la intenció de fer un disc, i aquest cop sí: hi havia la idea d'aïllar-nos un temps i fer una immersió total.

Recordo que arran del disc anterior comentaves que us havíeu guiat bastant per l'instint i que la jugada finalment havia sortit bé. ¿Això t’ha donat més tranquil·litat ara?

— Sí. De fet, vaig pensar més cançons de les que sabia que hi anirien, per si de cas alguna no funcionava, però això va ser tota la precaució que vaig tenir, perquè ja sabia que funcionaria. Volia jugar amb un parell de colors i alguns no van prosperar.

Comences el disc amb una declaració d'intenció acústica: la guitarra, el piano i finalment la trompeta. Això és Xarim Aresté 2024.

— Doncs va ser un accident, perquè la meva intenció era fer-ho amb la guitarra elèctrica. Però de sobte em vaig sentir incòmode, vaig sentir que hi perdria molt temps posant a punt l'elèctrica, i, com que tots els músics estaven ja preparats, vaig pensar: "És igual, fem-ho amb l'acústica".

¿En algun moment de la teva carrera has tingut la sensació d'estar remant sol, com cantes a La barca?

— Sí, sempre m'he sentit massa blues per al rock, massa rock per al blues, massa pop per al funk. Sí, sento que soc al camí de massa llocs, segurament. I això ha fet que no sigui enlloc.

Això també és positiu, perquè et dona singularitat, oi?

— Sí. Ara sento que he fet una miqueta de tribu, que no n'havia tingut mai. I és gent que ve del jazz. Tenim orígens diferents, però ens hem trobat. Però sí, segurament sí que he sentit un cert aïllament. I ha sigut una alegria quan he trobat germans. Que en tinc, però no m'he sentit mai part d'una escena, si és això el que volies dir.

I aquests germans els has portat també a l'imaginari de Flix.

— I ells m'han portat també cap a Mallorca. Hi ha hagut un intercanvi.

Una unió de perifèries.

— Sí, i aprenc moltíssim d'ells, perquè són gent que està molt més connectada a la naturalesa que jo. Perquè són pescadors, la major part de la banda, i a la furgoneta sempre parlem de peixos. Només parlem de peixos o de bolets de tant en tant. I això és el que m'agrada molt, perquè n'aprenc moltíssim.

Tinc la sensació que el disc Ses entranyes va ser com un nou començament per a tu, segurament perquè també va coincidir amb circumstàncies vitals com el retorn a Flix. És com si la teva carrera hagués fet un salt artístic. No sé si econòmic, però artístic segur que sí.

— Sí, jo també ho crec, però ha sigut per l'acompanyament que tinc. Sento que haver trobat l'Enric Fuster, el bateria, ha sigut molt important, perquè el ritme sempre ha sigut la meva pota fluixa. Estar amb un bon bateria com ell, que és excepcional, ha fet que tot jo sembli millor. Però soc la mateixa merda de sempre, només que amb un bateria de l'hòstia.

Trobo que ets molt modest, perquè també has fet una evolució poètica molt notable a les lletres.

— En aquest sentit, segurament sí que li he donat més voltes a la cosa. Musicalment, no sento que hagi evolucionat gaire, la veritat. I les evolucions que faig són molt personals, perquè jo estudio jazz a casa, per exemple, i és una cosa que no faré mai en directe, no m'hi atreviré mai. Hi perdo molt temps, amb això, però no és una cosa que es reflecteixi en la meva música o en la meva forma de tocar. En canvi, sí que el meu univers intern ha anat evolucionant a còpia de l'estudi que he anat fent de l'existència. Al final, la poesia no és més que això, un mirall propi de la consciència.

Dius que els estudis de jazz no es reflecteixen en la música, però deunidó el que passa en cançons com La riuada.

— Però són ells, els que fan el jazz. Jo faig el que faig.

Tu nedes amb ells.

— Estic aprenent a fer-ho.

A Les regnes parles d'algú que està rostit per dintre però que per fora està fred com el metall. Ets així?

— Sí, suposo que sí, de vegades. Però no parlava tant de mi, en aquesta cançó. Té milions d'interpretacions, esclar, però sí que veig que tothom estem bastant perduts, que hi ha molt desconcert al meu voltant. Veig com si faltessin pilars bàsics. Abans igual l'església se'n cuidava; diguéssim que el pilar espiritual el portaven ells. En canvi, ara ningú porta el pilar espiritual. A l'escola continua havent-hi les mateixes matèries, però sento que ningú està cultivant l'esperit, i això està repercutint en el nostre dia a dia. Ningú l'està atenent, i llavors sembla com si no existís, però continua existint. De fet, tota la vida s’ha sabut capitalitzar l'esperit. Per això han existit les religions, per capitalitzar els esperits. Però no sé què ha passat, perquè de sobte és com si no fóssim conscients dels nostres esperits. I això, per a mi, és l'origen del gran mal que tenim com a societat.

Tot i que amb un to més humorístic, en parles a la cançó Des d’aquí veig ca teu, que és molt dylaniana i que té un protagonitsta que és una mena de profeta estripat.

— Com un Zaratustra.

Viu tot de peripècies i culmina amb la revelació "L’amor és el contrari de la por". Com et vas inspirar per fer aquest blues?

— Només me'n recordo que era el dia de Sant Joan, quan la vaig fer. I va sortir així. A raig.

Musicalment és...

— Un homenatge a Dylan descaradíssim. I m’ha fet gràcia aclucar-li l’ull dins de la cançó. Quan el Dylan s'ha ficat en aquells mons, ho trobo molt inspirador, molt divertit.

Per cert, en el concert al Liceu de l'any passat, Bob Dylan va versionar Stella blue, de Grateful Dead.

— És un dels meus grups de capçalera, Grateful Dead. Hi ha una frase del Jerry Garcia que m'agrada molt. Un cop li van preguntar qui era el líder de la banda i ell va dir que, si la furgoneta s’espatllava, el líder de la banda era la bugia. Com volent dir que la circumstància determina qui és el líder de la banda. I vaig pensar: "Hòstia, així és com ho fem nosaltres, cadascú fa el que pot en el moment que toca".

Abans parlàvem del concepte de tribu. Pol Batlle i Rita Payés, que col·laboren en la cançó Canta, cadernera, formen part d'aquesta tribu.

— Sí, totalment. Va ser una benedicció quan vaig conèixer el Pol, ara ja fa deu anys. Un col·lega em va enviar un vídeo d'un xaval fent una cançó meva en un bar, i era el Pol. I em va impressionar, perquè, a més, la feia molt millor que jo. Al cap d'un temps el vaig conèixer, i ens hem fet molt amics; ens hem fet germans.

¿La Ludwig Band també podrien formar part d’aquesta tribu?

— Sí, sí, m'encanten.

Per tant, potser no estàs tan sol.

— Per fi! Bé, amb el Pol ja fa un temps que ens coneixem i m'ha donat molta pau. Els de La Ludwig no els conec tant, però és veritat que teníem la mateixa escola, i això que són molt més joves que jo.

També comparteixen amb tu que converteixen el directe en una altra experiència.

— Ells s'ho treballen més. Nosaltres improvisem molt més el directe. Penso que ells tenen una mica més de constància. O igual és que toquen més sovint.

Què és el millor que has viscut aquests anys, relacionat amb la música?

— Segurament, el que més m'ha donat la música és coneixença. Estudiant la música he acabat entenent que l'univers és un fenomen musical. M'ha ajudat a entendre que tot el que existeix, tota la matèria existent, incloent-hi les idees i les cançons, són vibració, són ones vibrant. Entendre que el món funciona igual que una cançó, amb ressonàncies, ha significat un abans i un després per a mi. I comprendre que les coses em van bé quan jo rimo amb la meva rima interna, i que quan no rimo van malament. Igual que una cançó.

¿I la pitjor experiència relacionada amb la música?

— Quan he tingut por, enveja... Quan m'ha convertit en pitjor persona, que és quan m'ha fet sentir insegur. Però això és una cosa molt bonica també, perquè m'ha ensenyat els límits. Que m'hagi ensenyat el pitjor de mi és una cosa positiva, en realitat. Els músics estem obligats a treure punta de les coses, perquè si no no faríem cançons.

Abans parlaves dels colors del disc. Crida molt l’atenció el que fas cap al final del disc. Després del blues dylanià recuperes els tocs de blues africà que havies fet servir en altres discos.

— Vaig fer un viatge a Mali amb en Sanjosex per tocar en un festival i vaig tornar amb un aprenentatge rítmic brutal. I no només això. Vaig veure un paio que tocava un tambor i un altre que anava amb una flauta connectada a un megàfon que produïa una retroalimentació. I pensava: "Sonic Youth són una puta merda. El que estan fent aquests dos paios de Mali és el més avantguardista que he vist mai". Al cap i a la fi, era tradició modernitzada. Això és la definició d’avantguarda: renovació de la tradició. Era allò. I em va deixar astoradíssim. I segurament ells el que volien era una guitarra com la meva. Vaig pensar en Muddy Waters, que jo estava intentant el so de Muddy Waters i que Muddy Waters odiava el seu so perquè ell volia una altra cosa, però feia amb el que tenia. En realitat estem igual.

És Lo galacho on hi ha aquest caminar més africà.

— Segurament, on tu veus Àfrica, jo també hi veuria la jota. És que estan allí, allí. En qualsevol cas, un riu i pedres, com el blues. Segur, això sí. La naturalesa és el mirall més gran que tenim els humans. I amb les lletres constantment també estic anant allà per agafar analogies.

És Lo galacho on hi ha aquest caminar més africà.

— Segurament, on tu veus Àfrica, jo també hi veuria la jota. És que estan allí, allí. En qualsevol cas, un riu i pedres, com el blues. Segur, això sí. La naturalesa és el mirall més gran que tenim els humans. I amb les lletres constantment també estic anant allà per agafar analogies.

¿En directe com et veurem?

— A partir del 6 d'abril, al Festival Strenes de Girona, i la idea és continuar amb el sextet. Però el que passa és que no sempre el podem dur. I tenim un parell més de formats: quartet, duo amb la bateria i jo sol.

¿Aquesta pau que transmets vol dir també que hi ha certa estabilitat econòmica?

— No, en absolut. Estic més inestable que mai. Està sent cada cop més difícil. Si hi ha una cosa que em costa entendre és que tingui tant d'entusiasme. No sé encara per què ho faig [riu].

¿Perquè és la teva vida?

— Sí, perquè ho estimo molt, però sí que han sigut anys difícils i sembla que ho continuaran sent.

¿Continues pintant?

— La pintura la mantinc com a refugi íntim. M'ajuda en la meva pau, però no econòmicament. Vaig estar venent quadres una temporada, però vaig adonar-me que em feia molta vergonya, perquè els trobava molt dolents, i vaig deixar de vendre'ls. Continuo pintant, però ja no els venc.

Recordo que havies explicat que pintar t'ajudava a desconnectar.

— Sí, em va ajudar molt, perquè hi havia un moment que la música em feia angoixa. I, de sobte, al no pensar en música, em vaig reconèixer de nou i vaig poder tornar a la música amb una serenitat que era desconeguda per a mi. Sempre havia tingut una urgència i un malestar... I ara ho visc amb més serenitat.