Xavi Sarrià: “Les cançons parlen de la bellesa de viure la vida sense claudicar”

PalmaSe’l coneix per la seva música, però des que Obrint Pas va fer aturada indefinida no havia fet més cançons. De fet, ha escrit dos llibres. Però ara Xavi Sarrià torna als escenaris amb un disc nou, el primer en solitari. Bé, solitari és un dir, perquè tant al disc com al directe va acompanyat de molta gent. Avui, ell i la banda que l’acompanya, juntament amb Pirat’s Sound Sistema, presenten a la sala Es Gremi de Palma aquest treball: Amb l’esperança entre les dents.

Quin ha estat el procés de creació d’aquest primer disc en solitari?

Ha estat un disc que va néixer sense premeditar-lo. Després d’uns anys sense tocar amb el grup i sense fer cançons i després de fer la novel·la Totes les cançons parlen de tu, ja fa un temps, em varen començar a néixer cançons i vaig començar. Vaig deixar via lliure a les cançons que anaven sorgint i a partir d’aquí va néixer el disc. Tampoc sabia gaire bé al principi què volia fer perquè, clar, a fer un disc jo tot sol, no hi estava acostumat. Em vaig posar a fer les cançons tal com les veia i vaig anar construint-lo. Han estat dos anys de treball i la veritat és que estic molt content, perquè he treballat molt, sense pressa, sense pressió i intentant fer el millor disc o com em cridava.

Què trobam en aquest nou disc?

Per mi és com una evolució del meu treball amb Obrint Pas, perquè d’alguna manera jo hi feia les cançons des de fa vint anys, juntament amb Miquel Gironès, i hi trobam aquesta essència però en el moment d’avui. No és el mateix que quan tenia 16 o 25 anys i, per tant, hi ha la mirada del món o de mi mateix que tenc avui en dia, i també hi ha aquesta mirada més personal que amb Obrint Pas no hi havia perquè era un treball més col·lectiu. He pogut parlar de coses més meves, i també he intentat obrir-me i fer cançons que anaven cap a altres terrenys als quals no havia anat mai. Per tant, és un disc més personal però també col·lectiu, perquè he treballat amb molta gent.

El directe el feis amb una banda de rock. Qui són els que us acompanyen?

Per al concert hem preparat una versió més potent, més enèrgica del disc. També tocam algunes cançons d’Obrint Pas amb la versió de la nova banda, que és un grup que he anat creant aquests darrers mesos i del qual estic molt content perquè ara ja som una pinya. Són gent molt bona, molt potent, amb molta força a l’escenari, que és el que volia: que transmetés molta força i que en tinguessin moltes ganes. Hi són Clàudia Key Day, que és una cantant de València del món del jazz i del reagge; Salva Bolufer, el bateria de La Gossa Sorda; trombó i trompeta venen d’un grup català que es diu Balkan Paradise Orchestra, un grup de música balcànica format per dones… Bé, és un conjunt molt potent, de diferents edats però al mateix temps amb la mateixa passió per la música, i això es transmet. I n’estic molt content perquè transmeten tota aquesta força i donen aquesta versió més de directe a les cançons del disc.

Quines victòries quotidianes són aquelles que fan mantenir l’esperança entre les dents?

Bé, el disc parla d’aquest concepte, de com ens sobreposam al nostres conflictes amb l’esperança en un món en què les polítiques de la por són utilitzades per a això mateix, per paralitzar-nos, per intentar que no facem res. A partir d’aquí, hi ha tretze cançons que parlen de tretze històries de personatges que es troben en aquests conflictes i com tiren endavant. Les batalles quotidianes per mi són molt importants, són les del dia a dia, en les quals ens enfrontam a les nostres contradiccions, a les nostres pors, a la nostra fragilitat. I ens ensenyen com ens enfortim amb la nostra experiència i amb la xarxa de gent que ens envolta, i com amb aquesta comunitat i cuidant-nos els uns als altres podem superar aquests dies tan convulsos que vivim.

En el disc, s’hi ajunten moltes lluites, doncs.

Com deia abans, parla de diferents personatges en diferents conflictes. Un d’aquests relats és el d’una dona que se sent reclosa en la seva presó-habitació i com lluita per sortir-ne, una situació en la qual al cap i a la fi ens acabam trobant tots alguna vegada. També parla de la lluita indígena, però més metafòricament, més des de com lluitam contra les contradiccions del capitalisme i les seves conseqüències. També es parla del Kurdistan, de les persones refugiades...

Sembla que el disc va arribar en un moment idoni. Per una banda, estam vivint aquests moments històrics i de força col·lectiva però, per l’altra, estam veient com remunta el feixisme. Com hi plantam cara?

És la pitjor onada de repressió des del franquisme, amb presos polítics, amb una situació molt bèstia i al mateix temps una mobilització popular molt potent, una demostració d’autoorganització de la gent… Són dies complicats en què l’esperança es veu de vegades enfosquida per aquesta por i per aquestes polítiques de la por que llança l’Estat. El disc, la veritat és que ha coincidit, no estava previst que coincidís, però parla de com aprendre a cuidar-nos en aquests moments en què a vegades la moral també costa mantenir-la alta i com d’importants són aquells espais on tancar ferides, agafar forces, recordar d’on venim i qui som, com d’organitzats en col·lectiu podem fer front a tot això. Això ho hem vist al concert de València, per exemple, on aquests darrers mesos el feixisme ha crescut. El feixisme és més impune, però continuam sent més i continuam tenint força. En aquest sentit, les cançons parlen d’això, de la bellesa de viure la vida sense claudicar.

Feia cosa d’un mes explicàveu a l’ARA que l’1 d’octubre era un moment històric tant a Catalunya com al País Valencià. Semblava que la república estava molt a prop, però ara sembla que s’allunya cada vegada més. Com ho viviu tot això?

Bé, continuen sent dies històrics i imprevisibles. És molt difícil fer pronòstics, però el que és important és continuar treballant en el dia a dia, continuar enfortint el que creim, sense fer passes enrere, treballar perquè el nostre motor és l’esperança en aquest món de la por. Davant d’això, ens queda la dignitat de la nostra gent i la bellesa de viure i creure en el que fas.