Xavier Antich i Valero: “La filosofia no dialoga amb ella mateixa, dialoga amb moltes altres coses”

PalmaFill de mestra i llibreter, vàreu créixer envoltat de llibres, revistes, tebeos i diaris a la llibreria dels vostres pares, a la Seu d’Urgell, a on vàreu descobrir el plaer de llegir. Què en queda, d’aquell nin i la seva curiositat?

Queda tot, som el que som per allò que fan de nosaltres els primers anys de vida. En gran mesura, el privilegi immens de créixer i passar hores en una llibreria sense que ningú em digués què havia de llegir, per on havia de començar, sinó que tingués la capacitat de remenar coses, de mirar i anar-me fent, mogut per la curiositat, és la influència més gran que he tingut a la meva vida.

Al vostre llibre La voluntat de comprendre. Filosofia en minúscula deis: “No hi ha mètode per trobar tresors, com tampoc no hi ha mètode per aprendre”. És la filosofia un dels millors tresors que heu trobat?

Sí, sense cap mena de dubte, i a més de manera espontània, perquè vaig començar a fer filosofia sense saber bé què hi trobaria, només esperonat per dos professors de l’institut que em van fer veure que allà hi havia alguna cosa en la qual potser valia la pena desvesar la vida. Confés, però, que quan vaig començar no sabia ben bé què era això de la filosofia.

Amb les noves lleis educatives, vivim un progressiu arraconament de l’assignatura de filosofia. Curiosament, creix la necessitat de respondre qüestions de fons, d’anar a l’arrel de les coses. Si els sistemes educatius no ens permeten satisfer aquesta necessitat, com es pot retornar a aquesta eina fonamental?

Trobant altres vies. En això no som especialment apocalíptic. D’una banda, defens absolutament la necessitat que la filosofia sigui present en el sistema educatiu, això és una obvietat, però crec que, encara que cal defensar la presència de la filosofia a l’ensenyament, i no només en l’assignatura de filosofia, sinó contaminant tot el sistema educatiu, tampoc no passa res, ella va trobant els canals perquè s’hi trobi. Com que d’alguna manera la filosofia és una necessitat ciutadana, a part d’escolar i educativa, potser caldrà tornar, si les coses venen molt maldades, que la filosofia retrobi el seu lloc als carrers, a les places... Però no ho posarem fàcil perquè s’arraconi [riu].

Com s’ha ensenyat la filosofia fins ara i com fer-ho d’ara endavant?

La filosofia ha patit el mateix que moltes altres disciplines, d’un sistema educatiu en gran mesura obsolet. Bàsicament, l’ensenyament de la filosofia ha consistit en la transmissió de temaris, monogràfics encapsulats del que deia Plató, Aristòtil, Hegel o tants altres. Com caldria ensenyar-ho? Allò important no és el que hagin dit els grans filòsofs, sinó descobrir que hi ha una reflexió en la qual ens podem ensinistrar, que és la comprensió filosòfica, i que en aquell intent d’articular una reflexió rigorosa, coherent, argumentada, tots aquests pensadors ens poden ajudar. Kant deia, i continua sent una bandera per a la filosofia, que “no s’ensenya filosofia, s’ensenya a filosofar” i per aprendre a filosofar sí que poden servir-nos els grans autors del passat.

Des de fa tres anys conduïu, juntament amb Emili Manzano, el programa Amb filosofia, que ens convida a la reflexió i al desig de saber. Com neix aquest espai? I per a què?

Això va ser una iniciativa d’Emili Manzano. En la darrera època del programa que feia, L’hora del lector, va pensar que seria interessant fer tombs en el mateix format però de manera que permetés plantejar a la televisió qüestions de filosofia i em va convidar a participar-hi. Mirant altres formats televisius de filosofia internacionals, observàrem que tots els experiments de filosofia a la televisió, bàsicament, eren una forma de divulgar les opinions filosòfiques d’autors. Pensàrem que això no tenia gaire sentit. Llavors ho plantejàrem al voltant de nocions per començar a tractar problemes que ocupen i preocupen tothom, que poden anar des de la llibertat i la justícia fins al paisatge, la cuina... Intentar pensar que no hi ha res que no pugui ser sotmès a una mirada o anàlisi filosòfica i ja sortiran els grans pensadors, amb una presència nostra minoritzada com a conductors, però incorporant-hi algú que no fos estrictament filosòfic. La filosofia no dialoga amb ella mateixa, dialoga amb moltes altres coses.

Impartiu classes a ESADE de direcció d’empreses, finances i economia emprant com a fil conductor les novel·les i l’art per acostar-los a les humanitats. Parlau-me d’aquesta experiència…

Aquesta va ser una iniciativa de dues de les persones responsables de les humanitats a ESADE, Àngel Castiñeira i Josep Maria Lozano. Aquest format permet realitzar tallers de manera monogràfica, un únic taller dedicat a una única lectura, en la qual el meu paper com a facilitador no és tant comentar la novel·la, que és una mica la temptació, sinó fer que els participants, després d’haver llegit el text, puguin intervenir amb un objectiu molt clar. No és un taller de literatura, és un taller d’humanitat(s), amb la ‘s’ entre parèntesis, per indicar que les humanitats ajuden la humanitat. Per tant, l’objectiu és poder llegir, per exemple, El rei Lear no només per saber coses del text, del teatre isabelí, de Shakespeare, sinó per descobrir que en aquest text hi ha reflexions al voltant del poder, de la vellesa, de la relació entre pares i fills... qüestions que afecten la nostra vida actual.

D’IBM a Google passant per Silicon Valley, diuen que els filòsofs arrasen. Pensau que és un fet positiu o correm el perill de convertir la filosofia en una intel·ligència artificial?

[riu] Crec que és molt bo. Quan vaig estar a la Universitat d’Stanford, no hi havia estudis de filosofia, però per contra els doctors en Filosofia estaven escampats per totes les facultats del campus. Per tant, era fàcil trobar-los a facultats dedicades a tecnologia, enginyeria... Per mi allò ideal sobre el lloc de la filosofia a la universitat no és només preservar un àmbit en el qual es dediquin a l’anàlisi dels textos i a la profunditat de la tradició filosòfica, sinó escampar la seva influència a fora. És el que ha passat amb la filosofia al Principat. Si feim un repàs de les produccions que es van fer als anys 70, descobrim coses una mica peculiars, i és que alguns dels filòsofs més interessants no han estat a facultats de filosofia, la filosofia funciona quan deixa d’estar abocada en si mateixa i s’escampa a altres llocs. Jo estic encantat de fer filosofia en història de l’art, la filosofia ha de ser una eina potent i útil per a altres que no són filòsofs.

Quin és l’estat actual de les polítiques culturals de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona?

Vivim un moment de pausa i de transferència de models, diguem-ne. L’Ajuntament de Barcelona, durant dècades, ha estat gestionat pel mateix equip de govern, amb una línia coherent i continuada pel que fa a les polítiques culturals, cristal·litzada en l’Institut de Cultura i el Consell de Cultura de Barcelona. És, per tant, una manera determinada d’entendre el paper de la cultura en la ciutat. Aquest model està estroncat des del canvi de model provisional del batle Xavier Trias. Es canvià de direcció, en alguns casos de manera necessària, però això només va durar 4 anys i no s’ha recuperat aquesta continuïtat en les polítiques dels governs socialistes i d’iniciativa, ni s’ha establert diàleg. Ara és un model per definir, no sabem el que l’Ajuntament espera de les seves polítiques culturals i en el cas de la Generalitat podríem dir que una mica passa el mateix. S’ha situat la política cultural de Convergència i Unió, un model molt determinat que queda interromput per les dues legislatures del tripartit, en el qual es modifica el sentit de les polítiques culturals. Podríem dir que sembla que les polítiques culturals no són la primera urgència de l’actual govern, per la incertesa de moltes coses, no només per la conjuntura política que viu Catalunya.

Vós sou un gran lector, que us semblen les propostes que es fan des de l’Ajuntament de Barcelona per al foment de la lectura?

No hi crec. No crec gens en la darrera campanya posada en marxa des de l’Ajuntament i tampoc en la de la Generalitat de Catalunya. En tots els casos es tracta d’uns enormes errors causats per una temptació habitual de molts càrrecs polítics. Volen donar un titular i després no són capaços de fer-ne el seguiment pressupostari, perquè no hi ha assignació pressupostària per al que s’ha anunciat, no hi ha pla fiable, si no participen en la determinació de com hi han de ser representants del sistema educatiu, representants de les xarxes de biblioteques, gremi de llibreters i tantes altres coses. Els llegesc perquè m’interessen i tinc un arxiu amb tots els que s’han anat fent, cosa que fa gràcia, perquè veus que de manera recurrent s’anuncien coses que mai no es compleixen, encara que siguin decrets de compliment més que dubtós. A l’hora d’avaluar un pla de lectura consider que la prèvia és mirar qui ho ha fet, qui hi ha participat. Això és el que ens permet veure per què tots els que s’han fet no han funcionat.

El 17 d’agost marcarà un abans i un després per a Barcelona. Moltes són les mostres de solidaritat, de germanor i fraternitat que s’han viscut. Malauradament l’ésser humà i les seves circumstàncies poden creuar aquesta línia cap al seu contrari. És el mal, com el bé, una condició intrínseca en l’ésser humà i, per tant, és inevitable conviure-hi?

Si haguéssim d’emparar-nos en persones que hi han pensat molt, en aquestes qüestions, citaria Freud, que diria que sí, el mal i la violència són constitutius de l’ésser humà i el problema és com negociam amb això. Això existeix i no se’n poden perseguir només els efectes. Què feim amb aquesta violència i maldat? En l’àmbit de l’antropologia, John Keane ha fet estudis més solvents al voltant de la violència en la nostra societat i la seva resposta seria que el que tampoc podem fer és pensar que no hi és, o pensar com si no hi fos, o fer com si el fet que hi sigui fos una anomalia, no ho és, s’ha de tractar com a constitutiu. Com fer del mal i la violència quelcom que no sigui destructiu? Hi ha un llibre per pensar en tot això que recoman: Soldats del no-res de Joan Garcia del Muro.

Amb l’arribada de les xarxes, s’ha instal·lat la figura de l’opinador a la quotidianitat. S’opina de manera lleugera i fins i tot arbitrària de qualsevol cosa. Ramon Andrés diu que “el veritable coneixement és lent i aquest anar a poc a poc és el que deixa el pòsit i la coherència en el pensament”. Ens hem convertit en esclaus de la immediatesa?

Sí, sens dubte. I això que comentes sobre el fenomen de l’opinió és cert, tot és ràpid, tot és canviant, tot és tan vertiginós que ens empeny quasi a anar més enllà d’una passa del present en el qual estam vivint. Això ens força a voler donar respostes molt ràpides. El que hem de fer és l’esforç cap a la contra, intentar alentir el ritme, però cal no oblidar que això ha comportat un fenomen molt rellevant i gens negatiu al meu entendre, perquè hi ha un element emancipador en la capacitat de gestionar-nos. Per tant, aquesta explosió d’opinió verbalitzada en xarxes respon a la part bona, que és la democratització dels canals. Qualsevol pot dir el que pensa sense que et convidin a la ràdio o a la televisió.

Thoreau va ser un dels pensadors més significatius de la teoria de la desobediència civil, un instrument de protesta, de conscienciació i de mobilització política útil per ser usada “quan ja no queden més eines”, quan el tancament del poder impedeix el debat públic i democràtic, quan encara és possible cercar una solució no violenta. N’és un exemple el referèndum de l’1 d’octubre?

Completament. Encara que no ho sapiguem, crec que Thoureau i Hanna Arendt són dos dels teòrics contemporanis de la desobediència. Tant una com l’altre estan molt lligats a tota la tradició nord-americana, sobretot de lluitar en defensa dels drets civils. La història ens ensenya que efectivament les coses van per aquí, mai hi ha hagut grans trencaments, ni grans avanços fins al moment en el qual hi ha hagut una desobediència d’una llei, que, per injusta, ja no es podia complir. Per tant, crec que, efectivament, és un dels referents.

Per acabar... Quin és el problema filosòfic al qual donau més voltes ara mateix?

Fa 20 anys que estic obsessionat per la qüestió de la mirada, tan obsessionat que fa 20 anys que escric un llibre i moriré abans d’acabar-lo [riu]. És a dir, quina estranya cosa entra en joc en la mirada que neix a partir de la subjectivitat i la nostra relació amb el món? Per què quedam fascinats i bocabadats davant certes coses?