Xavier Fiol: “Veig més motor de l’art contemporani el sector privat que el públic ara mateix”

PalmaFa 30 anys obrí la seva galeria d’art, homònima, al carrer Montenegro de Palma. Després es traslladà a la seu actual de Sant Jaume. Fa tres anys obrí XF Proyectos al barri de Dr. Fourquet a Madrid, on es concentren nombroses galeries. Enguany, com a regal d’aniversari de la tercera dècada, posarà a Miami el que ell anomena un pied-à-terre.

Quin projecte teniu a Miami?

Art Studio és un projecte de consulta i execució d’art contemporani orientat a col·leccions per dur els artistes d’aquí a Miami. Que si tenim èxit això ens pot dur a obrir un espai expositiu menut per fer alguna cosa com la que feim a Madrid? N’és l’objectiu, però primer farem una tasca d’exploració del mercat.

Com ha canviat el sector galerístic en 30 anys?

Moltíssim. Per començar, no hi havia associacions de galeries; el 1991 vàrem fundar l’Aigab entre vuit. Vàrem fer una bona tasca. Record que vàrem fer la primera vaga de galeries contra l’impost de patrimoni d’aquella època. Ara s’ha professionalitzat; hem après molt, tots; hi havia molt de romanticisme, però també estava molt desorganitzat.

En quin sentit?

No hi havia un codi de bones pràctiques, cadascú feia feina a títol personal, no hi havia regles unificades per a tothom. Tampoc hi havia internet, només això ja ens ha canviat el món. Per mostrar una peça a un col·leccionista havies de fer-ne una foto, revelar-la, estava tres dies, l’enviaves per correu postal i, quan arribava la foto a la casa d’aquesta persona, havien passat deu dies i la cosa ja s’havia refredat. Avui la immediatesa ha canviat 100%.

Quant a continguts, hi veis també un canvi?

Trob que hi ha molta beneitura o aquesta paraula tan gastada: molt de ‘postureig’. De vegades, quan no hi ha idees o continguts, se cerca una gran escenografia i funciona, però això abans no existia. Fa 30 anys no es venia fum, era el que era. Ara sí. Avui has de saber triar el gra de la palla i aquesta és una tasca de reflexió intel·lectual diària.

I el paper del col·leccionista, ha canviat en 30 anys?

Quan vaig començar, gairebé no n’hi havia o ni se’ls deia col·leccionistes. Eren gent que tenia moltes possibilitats econòmiques i els encantava l’art, però sempre d’una manera molt limitada. Això de vendre art sempre ha estat una cosa molt difícil i agrada a poca gent, i ja no et dic gent que pugui comprar-ne.

S’ha de reivindicar la figura del collector?

Els col·leccionistes importants poden canviar una ciutat. Per exemple, a Miami, Rosa de la Cruz i uns quants més varen aconseguir que els suïssos s’interessassin per la ciutat i hi varen dur Art Basel quan Miami era un lloc no et diré com l’Arenal, però semblant. I això ho han fet els col·leccionistes.

Quina és la funció de les fires d’art per un galerista?

Ara hem estat dos o tres anys sense anar a fires. En 30 anys he fet 22 Arco, set o vuit Artissimas, Colònia, Sao Paulo, Art Lima, fires que ja no existeixen... Em vaig aturar perquè no es pot ser pertot i si fas fallida en tres o quatre fires, t’arruïnes. No podia permetre’m anar a dues o tres fires i que m’anàs malament, perquè repercutiria en el projecte important, que és la galeria. I pareixia que estàvem tornant firers més que no galeristes.

Amb totes les turbulències econòmiques que vivim, com es manté l’estabilitat d’una galeria?

Hem passat dues crisis importants, la del 91 al 97 i la del 2008, que va ser tremenda, va caure tot i des de llavors ençà el món ha canviat. De bonança com a galerista, tampoc n’he tinguda gaire, he estat un lluitador i he intentat trobar el meu lloc dins aquest món tan complicat de l’art contemporani. Ara crec que he trobat el camí.

Fa uns anys heu incorporat alguns artistes joves locals. Com veis el sector artístic d’aquí?

Mallorca és terra d’artistes i el nivell creatiu és molt alt. El problema que tenim és la deficient política cultural crònica dels darrers 25 o 30 anys, i això sense assenyalar ningú. Tenim una gran activitat artística, galeries privades i espais institucionals meravellosos, però malauradament no els treim el profit que podríem treure’ls.

A què us referiu?

Tenim la Fundació Miró, el museu Es Baluard, el Casal Solleric... Duim coses de fora bones, però no trobam un intercanvi perquè no hi ha una connexió important del sector privat i el públic, ja que sempre es fica la maleïda política per enmig i si ets amic de l’altre, no ets amic meu, i aquests localismes barrinen el projecte comú.

I el sector galerístic de l’illa, en quina situació està?

Malgrat la gran crisi que ha sofert el sector i que ha fet molt de mal, el trob potent. Duim artistes molt bons de fora, tenim una colla d’artistes del planter important, exposicions cada mes i mig, la Nit de l’Art, el Brunch, el Palmaphoto, fires diverses... Francament, veig molt més motor de l’art contemporani el sector privat que el públic en aquest moment. Tenint en compte que és una professió de risc perquè t’hi jugues a tu mateix, el projecte ets tu.