Xavier Legrand: "El patriarcat esclafa els homes, és un règim terrorista"

BarcelonaEl punyent drama Custòdia compartida va llançar el 2017 la carrera com a director del francès Xavier Legrand (Melun, 1979). El seu nou film segueix un aclamat dissenyador de moda a qui els pecats del seu pare arrosseguen a l'abisme. El sucesor, ja en cartell, acompanya l'espectador en una voràgine de girs i revelacions que donen forma a la pel·lícula més imprevisible de la temporada.

Després de Custòdia compartida torna a abordar la violència contra les dones, però ara posa el focus en la transmissió d’aquesta violència entre els homes.

— No crec que El sucesor sigui només una pel·lícula sobre violència contra les dones. Sí, hi ha una dona que és una víctima, per descomptat. I pateix una violència profunda. Però la pel·lícula parla sobretot de la violència dels homes cap als homes. El patriarcat esclafa els homes, és un règim terrorista.

¿Creu que els homes són tan víctimes del patriarcat com les dones?

— Som víctimes en el sentit que tenim un mandat de la societat que ens obliga a ser poderosos, forts, a dominar les emocions i no plorar i a tenir èxit. I això fa que els homes ens sentim esclafats per tot aquest pes. No podem parlar de les nostres emocions, no podem ser fràgils, no podem compartir els dilemes o debilitats, ni les preguntes que ens fem.

¿El patriarcat influeix en la seva feina com a director, per exemple, en la seva manera de gestionar l’autoritat en un rodatge?

— No, perquè no tinc complex de superioritat ni d’inferioritat pel que fa a la meva autoritat. Dirigir no és aixafar ni sotmetre, sinó assenyalar un camí. No cal dominar la situació, només portar el timó en una direcció.

En la novel·la d'Alexandre Postel que adapta El sucesor, el protagonista era un venedor de telèfons mòbils. En la pel·lícula, un aclamat dissenyador de moda.

— El canvi és per aprofundir en la dimensió tràgica de la història. Parlo de tragèdia en el sentit grec, fins i tot en el sentit shakespearià. Els herois tràgics, que en realitat són antiherois perquè sempre fracassen, han de ser reis o prínceps, com Hamlet, perquè així la caiguda és vertiginosa. No és el mateix caure del segon pis que del vintè. A més, un dissenyador d’èxit té una imatge pública, i això justificava algunes decisions que pren, perquè té un nom que no es pot permetre embrutar.

L’Ellias és un home jove que triomfa en una professió creativa. Vostè mateix va triomfar de jove: un curt nominat a l’Oscar, el Lleó de Plata a Venècia per la seva opera prima... ¿Ha utilitzat la seva pròpia experiència per dissenyar el personatge?

— És veritat que hi ha certa semblança entre el meu recorregut i el de l’Ellias, però espero prendre millors decisions que ell durant la resta de la meva vida [riu]. Una cosa interessant és que la pel·lícula es digui El sucesor i sigui la successora de Custòdia compartida. Tothom espera la segona pel·lícula i, passi el que passi, sempre decep. No arriba mai a ser el mateix que la primera. Així que em vaig dir: "Faré una pel·lícula realment exigent, amb matisos i que obri un debat, que sacsegi l’ordre establert".

Quan l’Ellias torna al Quebec t’adones que porta anys disfressant el seu accent. En el gest hi ha una negació implícita de la seva identitat.

— Forma part de la seva tragèdia. Veiem l’Ellias cometre molts errors, però el primer el comet abans de la pel·lícula: renunciar al seu passat, canviar de país, de cultura i de nom. I també d’accent, com dius. No vol assumir la toxicitat del seu pare i prefereix amagar-la. Fugint del problema s’hi acaba ficant de cap, que és el que també feia Èdip.

¿Es trenca alguna vegada el cicle de la masculinitat tòxica?

— Els homes no han de tenir por de mirar, veure i assumir. No han de tenir por de parlar i de dir: "No, no soc fort. No necessito dominar les dones. Vull que a les dones les tractin com a mi, que guanyin el mateix que jo. No tinc res a perdre".

La pel·lícula mostra els perills i la responsabilitat d’heretar una violència precedent. Vostè, com a cineasta francès, sent alguna responsabilitat respecte a les acusacions de violència sexual que estan sortint a la llum contra actors i directors francesos de generacions prèvies?

— No m’estranya en absolut el que està passant avui dia i tot el que està sortint. No està passant només en el cinema, sinó en moltes professions. És una herència que òbviament no vull ni tocar, perquè jo no tinc cap problema ni amb les dones ni amb el lideratge. Però si parlem de cinema, de l’herència cinematogràfica, jo em sento fill de Claude Chabrol. En el seu cinema, el paper de la dona és molt modern en relació amb l'època. En les dones de Chabrol no només hi ha seducció, i no funcionen únicament com a suport de personatges masculins.