Xavier Sabata evoca el conqueridor de mig món

Barcelona‘L’Alessandro amante’, Teatre Lliure, 22 de desembre

Alexandre el Gran va conquerir bona part del món conegut abans d’una mort prematura que va incrementar l’aura mítica d’un personatge que va inspirar dotzenes d’òperes del període barroc, durant el qual els arguments situats en l’antiguitat grecollatina eren moneda comuna. L’exactitud històrica era la menor de les preocupacions de poetes i compositors, més atrets per una figura colorista que permetia explorar un ampli ventall d’afectes. Xavier Sabata ha ofert, amb L’Alessandro amante, un petit tast d’òperes estrenades entre el 1687 i el 1741 amb el rei macedoni com a protagonista. En el programa no hi podia faltar Händel, així com dos dels seus contemporanis més cèlebres (tot i que menys recordats avui), Porpora i Bononcini. Amb admirable esperit indagador, el contratenor català ha anat més enllà i també ha recuperat àries de compositors sepultats pel pas dels segles, com Pescetti (rival fugaç de Händel en els escenaris londinencs) o Draghi.

El caràcter de les àries va ser tan variat com la tria dels compositors, la qual cosa va permetre que Sabata lluís les armes amb què ha conquerit manta escenaris internacionals. El cantant d’Avià va abordar amb aplom les explosions més vistoses de virtuosisme, en especial les agilitats embogides de l’ària de Poro de Porpora que tancava la primera part, tot i que a vegades la tensió es feia notar. Va ser en els passatges més melangiosos amb què va arrencar la segona part on Sabata va desplegar un fraseig primmirat que arribaria al seu zenit en una encisadora ària de Poro de Händel, abans de tancar el programa amb la punyent desesperació del fragment d’Alessandro del mateix compositor. L’empenta i la calidesa comunicativa del conjunt Vespres d’Arnadí, dirigit des del clavecí per Dani Espasa, van agombolar a la perfecció el cant de Xavier Sabata.