Els xuetes: tres segles de manipulació

PalmaL’Holocaust -ara de nou recordat pel 75è aniversari de l’alliberament dels supervivents d’Auschwitz- fou, tal vegada, la monstruositat més esfereïdora de la història. Però sense arribar a aquests extrems, els jueus havien patit durant segles a les Illes Balears la discriminació, quan no la persecució, per part dels seus veïns. I una part dels descendents, conversos al cristianisme per força, també han sofert l’aïllament, el menyspreu i els insults de la resta dels mallorquins. Els llibres de Laura Miró Bonnín La contemporaneïtat xueta i de Miquel Segura i Aguiló Xuetes 5.0, l’edició especial de Dins el darrer blau de Carme Riera en el 25è aniversari i un nou espectacle que prepara Iguana Teatre, amb el lema L’estigma, tornen a aquesta nafra vergonyosa del nostre passat.

Tot parteix d’una criminal falsificació: els famosos quinze llinatges (Aguiló, Bonnín, Cortès, Forteza, Fuster, Martí, Miró, Picó, Pinya, Pomar, Segura, Tarongí, Valentí, Valleriola i Valls). Durant molt de temps s’ha dit que els qui duen aquests llinatges, i només ells, eren mallorquins descendents de jueus conversos. Refusats per la població que es considerava cristiana vella, els confinaren a determinats carrers i oficis (a Palma, el carrer de l’Argenteria i els seus comerços i tallers de joieria), es casaren entre ells i reberen escarnis i maltractaments durant tres segles: des del procés de la Inquisició de 1691, amb 37 persones assassinades, fins als nostres dies. Baltasar Porcel i Robert Graves dedicaren sengles estudis a aquest col·lectiu.

Els insults de xuetó, xuetona, xuetarro i l’acusació d’assassins de Crist -tot i que, òbviament, el mateix Jesús i els seus deixebles eren jueus i que la gent del carrer, com se’ls deia, eren tan catòlics com la resta dels mallorquins- varen perseguir els portadors dels quinze llinatges al llarg d’aquests 300 anys. Un assetjament que es redoblava amb les festes religioses, sobretot per Setmana Santa.

Ni tots els García tenen el mateix avantpassat, ni tots els Fuster, Miró o Martí són necessàriament xuetes. Des del punt de vista genealògic i genètic, no hi ha llinatges, sinó famílies i, per descomptat, no són només quinze els llinatges cristians adoptats pels jueus mallorquins quan els varen batejar.

L’estudi d’Onofre Vaquer Bennassar L’origen dels mallorquins, publicat per El Tall, recull molts més llinatges, habitualment considerats com genuïnament illencs des de la conquesta del rei En Jaume, adoptats pels nous cristians. Entre els sospitosos d’haver tornat a la religió dels avis, als segles XV i XVI, Vaquer troba repetits els següents: Arnau (47 vegades), Morro (39 vegades), Berard (32), Coll (19) i Rotger (15). Registra antecedents de conversos als llinatges més comuns que coneixem a les Illes Balears: Barceló, Bonet, Borràs, Canyelles, Cardona, Cerdà, Cladera, Company, Duran, Ferrer, Garau, Gelabert, Marí, Mesquida, Munar, Noguera, Pons, Riera, Serra, Soler, Tur, Villalonga...

Per què, aleshores, només són xuetes Aguiló, Forteza, Cortès i els altres dotze llinatges, i no tota la resta? Pràcticament són els mateixos que registra, llevat d’alguna petita excepció, La fe triunfante, de Francisco Garau, una narració completa, fins als detalls més macabres, i contemporània als fets, dels quatre darrers actes de fe de la Inquisició dels que foren víctimes els descendents dels conversos mallorquins el 1691.

Les gramalletes de Sant Domingo

Els quinze llinatges des de llavors considerats infamants varen quedar consagrats quan es va instal·lar, al convent de Sant Domingo de Palma (els dominics, com el Bernardo Gui d’ El nom de la rosa, estaven molt vinculats a la Inquisició), els quadres de les gramalletes amb els noms dels castigats. Lleonard Muntaner, en la introducció a la reedició del pamflet de Garau per Miquel Font el 1984, determina que els quadres de les gramalletes -els vestits escapularis que duien, com a penitència, els condemnats per la Inquisició- es penjaven per “perpetuar la memòria dels xuetes condemnats als actes de fe de 1691” i que els que els promovien eren els poderosos de torn, “la nostra peculiar noblesa”.

Al segle XIX, de reformes liberals, les gramalletes foren destruïdes; la Inquisició, suprimida (i esbucada la seva Casa Negra, on ara s’alça la plaça Major de Palma), i fins i tot, Sant Domingo fou confiscat a l’Església i enderrocat, tot i les protestes dels defensors del patrimoni històric. On estava situat avui hi ha la seu del Parlament balear, alguns dels membres del qual, evidentment, duen llinatges d’aquells que foren menyspreats pel simple fet de dur-los. També a la Cambra es va commemorar, fa uns dies, la jornada en memòria de les víctimes de l’Holocaust.

Però les gramalletes, el libel de Garau i els quinze llinatges dels condemnats de 1691 aconseguiren el seu objectiu, i aquesta discriminació es mantingué pràcticament fins als nostres dies. Una maniobra tan efectiva com els Protocols dels Savis de Sió, que relataven una inventada conspiració jueva per dominar el món, una falsificació presumptament concebuda per la policia secreta tsarista per excitar els baixos instints antisemites.

L’estrany cas xueta només s’ha viscut a Mallorca. A Menorca, la dominació britànica del segle XVIII va fer possible que hi tornàs a existir una colònia jueva (fins a la reintegració a Espanya). La seva sinagoga, a Maó, fou localitzada gràcies a un document del Museu de Menorca, el novembre del 2018, dins les Jornades d’Estudis Històrics Locals Els Jueus a les Balears, organitzades per l’Institut d’Estudis Baleàrics a la seu de l’Institut Menorquí d’Estudis. A Eivissa, la presència dels jueus sembla que va ser poc nombrosa i sobretot varen utilitzar l’illa com a port de mercaderies, segons assenyala Jordi Maíz Chacón a l’estudi Los judíos de Baleares en la Baja Edad Media.

L’etapa de la Il·lustració, a mitjan segle XVIII, portà les disposicions de Carles III perquè els xuetes deixassin de ser exclosos d’oficis i dignitats (a sol·licitud d’una ambaixada del carrer a Madrid), que quedaren en paper banyat. També és d’aquest període la proposta de traslladar els portadors dels quinze llinatges a Cabrera, allò que després seria considerat el primer camp de concentració de la història, quan hi foren destinats el presoners francesos de la batalla de Bailèn.

Tomás de Villajuana va proposar a Carles III colonitzar Cabrera amb “cent famílies, gent feinera i pobra”, ben igual que es feia a altres àrees despoblades, com Serra Morena, on s’instal·laren alemanys. La proposta és del 17 d’abril del 1770 i l’endemà “els diputats i el síndic (...) de Palma es dirigeixen al rei demanant que tots els individus del carrer de la capital del Regne fossin deportats a Alcúdia o Cabrera”, recull Juan Tous Meliá a Cabrera a través de la cartografia. El projecte fou descartat el 1773, perquè era massa complex.

La llista de Hitler?

El vuitè volum de les Obres completes, Mestres i amics,del periodista i escriptor Miquel dels Sants Oliver, publicat per Lleonard Muntaner i l’Institut d’Estudis Catalans, inclou encesos elogis al poeta, novel·lista i periodista Tomàs Aguiló i al filòleg, poeta i assagista Tomàs Forteza, sense aturar-se per res en els llinatges. De Forteza diu que fou “un dels homes més purs, més bons, més intel·ligents i més humils”. Laura Miró destaca el paper decisiu que els intel·lectuals dels quinze llinatges assoliren en el renaixement de la cultura i la llengua catalanes a l’Arxipèlag.

Un espai que va servir de refugi als xuetes, des de final del segle XIX, fou el teatre. Entre els que varen fer créixer el teatre català, o el varen mantenir fins i tot durant el franquisme, hi ha Francesc Forteza Cortès Torner, el seu fill Francesc Forteza Messana i els seus nets Joan i Francesc Forteza Forteza i, sobretot, aquest darrer, Xesc Forteza; els germans Catina, Cristina i Juanito Valls; i l’actriu i autora Catalina Valls Aguiló de Son Servera. Per això dos dels tres teatres municipals de Palma duen els noms de Catalina Valls i Xesc Forteza.

Al seu article Visió personal, intransferible, del món jueu i dels xuetes, a la revista Segell, el 2005, l’escriptor Antoni Serra recull un episodi inquietant: “A partir de l’any 1939 (...) es redactaren unes llistes de gent amb el llinatge, les quals havien de lliurar al führer Hitler”, aleshores aliat del Caudillo. “La llista original va ser cremada a la mort de Franco, segons em confirmaren persones de confiança, i a les dependències del Consolat de Mar, on hi havia instal·lats els cappares joseantonians”, afegeix. Ara, com és sabut, el Consolat de Mar és seu de la presidència del Govern.

Miquel Segura i Aguiló, a Xuetes 5.0, que ha publicat Lleonard Muntaner, calcula que “queda una generació perquè els xuetes de Mallorca se subsumeixin en el si d’una societat en la qual els mallorquins de qualsevol ascendència són ja penosa minoria”. Sí que és factible, en canvi, treure a la llum aquestes històries patides per personalitats com el pintor Joan Miró, el batle de Palma Ramon Aguiló i el periodista Gafim, amb recerques com la que l’equip de dramatúrgia del projecte L’estigma, d’Iguana Teatre, fa a partir de quinze entrevistes amb bons coneixedors d’aquest infame episodi de la història de les Illes Balears.

Llull i Maura eren d'origen jueu?

Ramon Llull “procedia amb tota versemblança d’extracció jueva”. Així ho afirma Cristòbal Serra (1922-2012), el mallorquí autor de Viatge a Cotiledònia, a l’article Otros aspectos de Raimundo Lulio, inclòs al seu volum de textos inèdits El aire de los libros,publicat per la Fundació Santander a cura de Nadal Suau. No era noble, sinó mercader, diu Serra, i el seu llinatge era Lul, que “en hebreu entranya el significat de desenvolupar o d’escala de cargol”. Però tots aquests arguments no són més que una altra manifestació de la creativitat de Serra.

En canvi, qui sí va ser titllat de jueu fou el polític mallorquí Antoni Maura (1853-1925), qui arribà a ser líder del Partit Conservador i president del govern espanyol. Ben curiós, quan justament el seu germà Miquel, capellà, fou líder de la facció antixueta en la polèmica amb mossèn Francesc Tarongí, portador d’un dels quinze llinatges.

A La contemporaneïtat xueta, publicat per Documenta Balear, Laura Miró Bonnín recull l’episodi parlamentari de 1904, quan un diputat republicà digué “xueta!” a Maura. “De tot l’enfilall d’insults que Maura hagué d’escoltar, xueta fou el que més l’ofengué”, explica. A Luces de bohemia, de Valle Inclán, el protagonista, Max Estrella, és conduït al Ministeri de Governació, ara Interior, quan Maura n’era el titular, i els epítets van en la mateixa línia: “Max: ¡Muera Maura! ¡Muera el Gran Fariseo! -Coro de modernistas: ¡Muera! ¡Muera! ¡Muera! -Max: Muera el judío y toda su execrable parentela”. El llinatge figura entre aquells amb antecedents jueus, a l’estudi d’Onofre Vaquer.

Desterrar la sospita de ser jueu ha estat, al llarg d’aquests segles, una obsessió dels mallorquins. D’aquí, l’exhibició del fer dissabte, la jornada de neteja a fons de la casa, justament el sabbat, el dia d’estricte descans hebreu; o la no menys pública i ancestral cerimònia, com més pública, millor, de la matança del porc, o el dolç per excel·lència, l’ensaïmada, amb saïm de porc; menjars vetats als fills de Jacob.