XXV Teatre de barra. La fórmula màgica

PalmaVint-i-cinc edicions, a més d’unes noces d’argent, que ho són, també és una efemèride. Més de dotze anys d’aquesta història i un parell mallorquí d’indrets, contemplen aquest esdeveniment de píndoles teatrals que mai han deixat de penjar el cartell que anuncia “entrades exhaurides”. La fórmula màgica no és altra que oferir qualitat a bon preu. Tot té una altra dimensió, Gens desconeguda, tan sols propera. Els actors estan a tocar i les històries de no més de quinze minuts necessiten sempre un final sorprenent, bé sigui tràgic o divertit, com ho són la majoria. Per a celebrar aquest nombre emblemàtic, en lloc d’un concurs obert, com és costum, han decidit encarregar les cinc obres a altres tants autors amb un únic requisit, haver guanyat alguna de les anteriors edicions, i que a més ho facin amb una preqüela o seqüela de les guardonades.

Bernat Molina, com que ha guanyat un parell de cops, el que ha fet a La bruixa de l’Oest ha estat ajuntar dos dels seus personatges emblemàtics, Judy Garland i Mary Poppins. Un còctel Molotov que no estalvia algun somriure, però que en realitat és un cop de puny al nas que et deixa estabornit. Mariona Hauf i Sofia Muñiz també hi posen tot el que cal perquè sigui així, perquè el KO sigui definitiu i sense possibilitat de reacció. Blaus, marrons i grisos (Reloaded) és Salvador Oliva en estat pur. Ell és l’autor i el protagonista, juntament amb Mar Fiol, dirigits per Luis Venegas, en aquesta història tant divertida com enginyosa, càustica, impertinent, amb molta mala llet i molta més punteria. Un cap de policia donant les ordres “pertinents” als seus “números”, fins que apareix qui qüestiona els seus mètodes. Fins aquí puc llegir per a no fer un abracadabrant espòiler. Tampoc sé que dir que signifiqui més que “molt recomanable”. Héctor Seoane és Mortimer Brewester i Aina Compte és la tia Abby, Brewester, clar. A Sense arsènic, per favor, ells són els mítics personatges que immortalitzà Frank Capra i vet aquí que Joan Bennàssar no ha tingut altra ocurrència que “matar” a l’assassina compassiva i fer entendre que és un ectoplasma al seu nebot. Dirigeix Àlex Tejedor. Toni Serra, per la seva banda, a Capítol 2, dirigida per Alícia Garau, parla de la intel·ligència artificial com l’autora d’una novel·la negra, amb crims i tota la pesca. Com no podia ser d’altra manera, per culpa del seu origen cibernètic, sorgeixen tots els tòpics de tan emblemàtic gènere. Tant és així que el detectiu privat, interpretat per un sempre impecable Santi Celaya, es diu Raymond Hammett, i ella, per descomptat, és una femme fatale, interpretada per Aina Jagla, conscient del desgavell argumental. Ocorrent, divertida i alguna lectura més. La cinquena en discòrdia, la que fa que no es puguin veure totes en un sol dia, és Bú!, escrita i dirigida per Alfonso Morillas, i interpretada per Rodo Gener i Laura Andújar, a la recerca d’un fantasma, que es converteix en un inabastable sac de gags, cadascun més còmic que l’anterior, que fa que un no sàpiga si es diverteixen més ells o el públic. En qualsevol cas, ningú no queda sense riure.